aNDRòMiNa: Una simple mirada

5 de març del 2026

Una simple mirada

Amb el mar al fons: cim de l'Esparreguera

Apropar-te a una muntanya és quelcom semblant a fer-ho amb una persona: fins que no la mires als ulls i en parles, no et fas una idea de com és. Ja ho deia Sòcrates: «Parla perquè puga veure't!». I la manera de fer parlar una muntanya és ascendir-la i deixar que les sensacions que tenia guardades per a tu vagen entrant pels sentits i pel cos: vistes insospitades, l'esforç, les olors, les punxes, el vertigen... He vist desenes de voltes l'Esparreguera: la seua mola apareix en passant la Vall d'Alba, i domina el paisatge fins arribar a Albocàsser per la carretera de Vilafranca. Però també l'he contemplada des d'Atzeneta, Culla, el Montcàtil, Benafigos, la Bastida, el Tossal de Canes... Però quedava ascendir-hi... i descobrir-la!

Aquest descobriment fet amb el cos té a veure amb una de les idees més boniques que he trobat a llibre de Frédéric Gros (Andar, una filosofía). Des del punt de vista de la rendibilitat, una caminada, una ascensió, és inútil. El profit és nul. No obstant, el benefici és immens: permet romandre en la vertical d'un mateix sense que ens envaesquen les preocupacions volàtils ni ens aliene la verbositat incessant dels bocamolls. Se'ns regalen tones i tones de presència pura: caminant no es fa res més que caminar, cosa que permet recuperar el "pur sentiment de ser" o la "simple alegria d'existir". Segons Gros, això constitueix l'essència de la infància: no necessitem cap experiència ni cap competència per meravellar-se del dia que fa, de com el sol escalfa, de la grandesa dels arbres o del blau del cel... De fet, segons Gros convé no refiar-se massa dels qui caminen massa i van massa lluny: ja ho han vist tot i només fan que comparar. El xiquet etern és aquell que davant d'un paisatge no ha vist mai res de tan bonic, perquè no compara. Per això pujar l'Esparreguera, tantes voltes vist, esdevé una experiència única. Podríem dir-ne també «autèntica».

A més, caminant hom no té l'obligació de pensar, d'haver de pensar en açò o en allò, aixina o aixana. La ment recupera la seua disponibilitat enmig de la monotonia... Perquè caminar és sempre el mateix: però justament per això constitueix un remei per l'avorriment. És llavors, en efecte, quan els pensaments poden venir, sobrevenir, advenir. A més, si caminem sols, ho abandonem tot: les identitats, les màscares. Només queda el cos i un ritme regular, monòton. Els passos i la respiració.

«Nunca se es nadie para las colinas y los altos árboles. Ya no se tiene un papel, ni un estatus, ni siquiera un personaje, sino un cuerpo, un cuerpo que siente las piedras puntiagudas en los aminos, la caricia de las altas hierbas y el frescor del viento. (...) Caminando no soy sino una simple mirada».