aNDRòMiNa: de setembre 2026

1 de setembre del 2026

Temps desfigurat

«Quizá la experiencia de ese tiempo de crisis sea como vivir en el interior de un paréntesis, como vivir en el interior de un eclipse.

Esperamos el eclipse anunciado por los astrónomos como si hubiéramos fijado una cita con un embajador del tiempo. Seguimos ese proceso con un nudo en la garganta, como si este se llevara a cabo fuera y dentro de nuestro cuerpo. ¿No es un eclipse la pastilla blanca que tantas veces nos ayuda a dormir? ¿No es el somnífero una especie de astro pequeño que desciende por nuestra garganta entre el día y la noche?

Durante el eclipse, nos encontramos en medio de un desequilibrio que hierve en todas direcciones. Primero, una uña negra araña la esfera del sol. Poco a poco, se apodera completamente de ella. Hipnotizados pr un nuevo astro, del que parece emanar un nuevo clima —frío en medio del calor, o calor en medio del frío—, los pájaros dejan de cantar pensando que ha llegado la noche. Sin embargo, no es de noche, tampoco es de día: el eclipse provoca un trance en la luz y convierte el tiempo en un molde de experiencia del vacío.

El crepúsculo es otro híbrido de la luz y la sombra que desfigura el tiempo. Con la progresiva domesticación de la naturaleza, el reino de entreluces ha perdido uno de sus nombres más antiguos y más bellos también: "la hora del lubricán". Hubo un tiempo en el que, durante ese interregno de luces y sombras, el hombre que atravesaba un bosque no podía distinguir si el animal que se acercaba a él era un can o un lobo. En esa frontera de la luz, en esa frontera del ser, no era en realidad ni el uno ni el otro: uno había dejado de ser y el otro no era todavía; podríamos decir que ambos caminaban juntos, fundidos uno en otro, y que el lubricán era un animal hecho de luz y de sombra. La hora marcada con la orina de ese animal era un paréntesis de tiempo en el que, incluso ahora, nosostros mismos podríamos desaparecer.

Quizá por eso, en su Cántico espiritual, Juan de la Cruz escribía sobre una noche que ya no era noche oscura sino "compareja con los levantes": "la noche en par de los levantes no del todo es noche ni del todo es día, sino, como dicen entre dos luces".

Y es en ese lugar, situado entre lo visible y lo invisible, en el que parece situarse la experiencia del Todo».

Menchu Gutiérrez: Los claros del tiempo. Breus CCCB.

Sens dubte, l'eclipsi ha sigut una de les vivències més intenses de l'estiu. Esperat amb certa indiferència, no oblidaré les sensacions que s'anaven produint al cos a mida que la lluna es menjava el sol... I, sobretot, com l'electricitat recorria el cos durant els segons en què, de sobte, aparegué una nit efímira en què es pogueren distingir les estrelles del Triangle d'Estiu: Vega, Altair, Deneb.

Tornant a les paraules de Menchu Gutiérrez: vam viure un eclipsi esdevingut en el crepuscle. Un híbrid de la llum i de l'ombra a dintre d'un híbrid de la llum i de l'ombra... Un moment màgic com pocs! I, possiblement, únic en la vida.

Un món que no perdura

Desballestament de cotxes a Sollana

Aquest estiu el meu cotxe ha volgut ser protagonista de la despesa. No m'esplaiaré en contar tot allò que li ha passat, però una de tantes era un dels fars el que possiblement havia de ser canviat. Així, vaig recórrer als centres de desballestament de vehicles per aconseguir-ne un de nou: van haver de ser-ne dos perquè els que hi havia disponibles tenien el fons blanc i els meus el tenien negre.

Sempre havia pensat que aquests llocs on amunteguen vehicles inútils són la cosa més lletja que hom pot trobar als afores de ciutat. Però el fet que l'experiència coincidís amb la meua visita a Biar i al seu museu etnològic m'ha fet canviar la percepció que en tenia. En efecte, el nostre sistema de consum, sotmés a les necessitats derivades de la innovació contínua i la pressió perquè adquirim sempre l'última novetat, converteix el món en un gegantí munt de deixalles. Munt de deixalles que creix a prop nostre, però que evitem mirar. Trobem abocadors a certs pobles als que deixem d'anar; la platja està plena de plàstics, objectes i materials que la mar, impassible, torna; boscos i muntanyes s'omplin de plàstics i materials deixats per alpinistes i excursionistes; els cementeris nuclears, millor ignorar-los... i un llarg etcètera.

Els centres des desballestament, en realitat, no són un munt de deixalles: són el lloc on les deixalles poden tornar a ser-nos útils i prolongar la seua durada abans d'acabar qui sap on. I això els diferencia d'altres abocadors i centres de tractament de residus. Les muntanyes de cotxes, sinistres, desperten a més la imaginació a partir dels senyals que indiquen què li pogué passar a cada vehicle que va sentenciar la seua vida útil.

Amb tot, la visita al museu de Biar, que vaig trobar per casualitat, em va permetre passejar-me per un munt de sales farcides d'objectes que m'agradaria tenir: objectes que feien possible la vida quotidiana dels nostres avantpassats i que ara, tot i no tenir utilitat, hom aprecia i li agrada posseir. De fet, els únics objectes dels meus iaios que es conserven són similars als exposats en aquests llocs: la caixa de llanda on es guardaven els fils de cosir, fotografies antigues, la reproducció d'alguna obra d'art que decorava el menjador, un candeler de bronze, la gronxadora de fusta que ja havia pertangut als besavis, etc. Els objectes d'antany estaven fets per a durar: res al museu tenia aspecte de ser una deixalla, sinó de ser un vincle amb les generacions passades i testimoni d'una altra manera de viure i de relacionar-se amb el medi i amb els altres. Però... quin aspecte tindria un museu similar amb els objectes que ara poblen el nostre dia a dia?

Sóc del parer que, més aviat, tindria l'aspecte d'un abocador destarotat. Avui, els objectes estan fets per durar poc. La qualitat és minsa. En pocs anys, ens veurem obligats a substituir pràcticament tot el que tenim perquè, tot i que potser encara puguen ser útils, el seu aspecte haurà deixat de ser atractiu. A més, si per alguna d'aquelles alguna cosa es manté intacta, segur que haurà passat de moda i ens veurem delerosos de substituir-la.

Afirma Judy Wajcman a El temps en l'era digital que el món material fa possible la societat. Aquest món material inclou, no ho oblidem, les tecnologies (des d'una balança a un ipad). Així, en paraules de Wajcman, el seu disseny i la infraestructura material que ens envolta reflecteixen, alhora que modelen, la nostra societat. Societat i tecnologia es configuren mútuament o, el que és el mateix, les persones i les coses es co-constitueixen. No obstant, ens oblidem d'això: trobe que no reflexionem suficientment sobre els efectes impredictibles i contradictoris sobre les nostres relacions socials, personals, polítiques, econòmiques... del món material que ens envolta. Això, al capdavall, fa que més que co-constituir-nos mútuament, siguen les tecnologies les que ens dicten la manera de viure sense que reflexionem sobre si realment és la desitjable. Anem a colp de xiulet de l'última novetat... i així ens va!

Crec que si algú entrés a ma casa quan jo morís, els objectes que s'enduria serien els que ja havien pertangut als meus iaios: serien els únics que trobaria de cert valor. En efecte, poques innovacions tecnològiques hi trobaria i, la resta, entre mobles d'Ikea i plats dels basars xinesos, poca cosa valuosa hi podria trobar. Això només és símptoma d'un fet: que el vincle que generen els objectes amb el món només es basa en transformar aquest en un munt de deixalles. Els perquès i el sentit de tot plegat caldrà que els meditem amb calma. I també que pensem quins mecanismes tenim a l'abast per no deixar-nos arrossegar per l'imperatiu de la innovació constant i del seu consegüent consumisme.

Visití Biar fa uns anys: no el recordava tan bonic com l'he trobat ara. Tampoc li vaig dedicar massa temps. Ara, a banda del poble i del castell, he caminat llargament per les seues muntanyes: des del Reconco al Vistabella, passant per la Penya Buitrera. Des d'aquesta darrera, les vistes sobre la Foia de Castalla i l'Alacantí són espaterrants. A l'altra part de les muntanyes, cap al nord, la vall del Vinalopó pel seu pas pel Camp de Mirra i, al fons, la Serra de les Salines. Algun dia tornaré per caminar pel Remolcador i l'Alto de Peñarrubia, a Villena, els quals tanquen les formacions muntanyenques que arrenquen amb el Montcabrer i la Mariola...

Però això serà un altre dia.

BIAR