aNDRòMiNa

20 de març del 2025

Petitesa immensa

Flor d'ametler vora l'ermita de Sant Sebastià de la Iesa,
banyada per les primeres llums del dia

Jesús Zamora, a La nada nadea, fa una crítica dels filòsofs (i també, especialment, els gurús de l'autoajuda i altres coachers), els quals ens interpel·len sovint convidant-nos a dur una vida «autèntica» i «plena de sentit». Suposadament, per abastar-la, hem de defugir les actituds vitals de la gent «normal», pertanyent a la massa, i cercar el sentit en el «ser u mateix», «trobar-se a sí mateix», «perseguir els nostres somnis» i, sobretot, en ser «distint a la resta». Qui recorre aquesta via se situa, d'alguna manera, per sobre del comú dels mortals.

Pensava, mentre acabava de llegir aqueix llibre, si realment alguna persona d'aquestes, que s'ha trobat a sí mateixa perduda en els viaranys del jo i de la identitat-diferenciada-de-la-massa-original-bastida-a-sí-mateixa, alguna vegada m'havia deixat alguna empremta. I crec que no, que la major part dels meus familiars i amics són gent normal, molt normal. Amb les seues virtuts i els seus defectes.

Crec que cap d'ells, en efecte, s'ha plantejat mai adquirir una significació d'abast mundial, nacional. Ni tan sols local. I especialment pense en la iaia, que just aquests dies fa un any que va marxar pels camins de l'insondable. Les coses que van donar sentit a la seua vida, si les enumeràrem, serien més aviat petites, quotidianes, avorrides, cansades... Però no per això menys valuoses. El seu abast va ser, amb paraules de Zamora, infinitesimalment petit en comparació amb com de gran és la humanitat; la seua transcendència ha estat extremadament minimalista.

Però és que la humanitat, ben pensat, considerada com el conjunt de sers humans, és més aviat una abstracció. És molt fàcil afirmar que l'estimes, o que hi treballes. Oblidem, però, que la humanitat es materialitza amb aquell qui tens davant. I al davant tenim, gairebé sempre, algú que pot definir-se com a corrent, que en absolut somia en «passar a la història»... Sinó, més aviat, en anar passant.

I fer-ho, a més, en un context difícil i repartint grans dosis d'estima és quelcom que no sempre és fàcil... Ja és... I encara gràcies...

Moltes gràcies per tot. Per tant.

(...)

Per cert, fa unes setmanes, des de la Talaia, viu que El Cabezo d'Alpont sobreeixia sobre altres muntanyes... I jo encara no hi havia pujat! Així doncs, no vaig tardar-hi gaire! Una caminada per un paratge magnífic!