 |
El no camí |
La ruta eixia de Vilafranca pel camí de les hortes que hi ha a ponent del poble. La predicció de l'oratge havia anunciat pluja fins feia unes hores, però sortosament amanegué un dia de primavera perfecte, sense cap núvol al cel. Una mica de fred, això sí... En travessar les hortes, la majoria encara ben cuidades, una drecera permet evitar la primera corba del camí de l'Estrella. La drecera aprofita un antic camí de ferradura, encara empedrat, segurament l'original que utilitzava la gent del poble per anar a santuari des de temps remots.
Als pocs quilòmetres la ruta es desviava cap al Pla de Mosorro, un paratge marcat per l'activitat ramadera. Són desenes les construccions i paretons de pedra en sec que esguiten el paisatge: refugis i traçats que servien per ordenar els recorreguts dels ramats. Al poc aparegueren sobre llurs monticles dos masos: el mas de Patiràs i el mas de la Torre Leandra, l'arquitectura del qual encara evidencia el seu origen medieval. Aqueix fou el moment d'inici de la baixada cap al riu Montlleó.
La veritat que el paratge que recorria la ruta era màgic, d'ensomni: una pineda adulta que ocupava antics bancals. La penombra del bosc permetia alleugerir una mica l'atac del sol refulgent, tot i que de tant en tant la humitat feia que s'agraïra de nou la seua presència en les clarianes. El camí esdevingué una senda que baixava per un vell bosc de carrasques centenàries, moltes d'elles abatudes pels llenyataires. I arribats al riu, el problema: el camí s'esvaïa. Com que gairebé mai duu aigua, el llit del Montlleó s'empra com a camí. Però aquest costum ha fet que s'esborren els camins situats una mica més amunt, que han estat colonitzats per esbarzers i argelagues. Així doncs, uns centenars de metres d'indecisió, punxes i grimpades.
El molí de Colau va anunciar la fi del patiment: un nou camí apareixia davant dels peus. I el camí pujava i pujava fins que, de sobte, també va desaparéixer. Al davant quedava el cingle del Picaio, ferit per una canal basant vertical situada a la part superior d'una tartera. En poc més de 700 metres de distància, havia de superar la major part dels 800 m de desnivell de la ruta. Es diu de pressa... Però, si dir-ho costa poc, ascendir entre pedres, roques i carrasques que s'arrapen al terreny es feia molt, molt feixuc. I més tenint en compte que estava el que es pot dir «en baixa forma». El sol ja badava les pedres, la suor regalimava pel front i pels braços, els músculs de les cames començaven a fer figa... I llavors em vingué al cap una pregunta vital: què fas ací? Tot això, per a què?
Arribat a la carena, de nou, un camí. En aquesta ocasió, el que menava cap al cim. El camí feia pujada, però en comparació amb la que acabava de fer, gairebé no suposava cap esforç... Arribat al cim, l'espectacle era espaterrant: el Picaio és la millor vista sobre el Maestrat que conec. Presidit pel castell de Culla, al davant meu tenia cada racó des de Benassal fins a Vistabella i Mosquerola. El Penyagolosa sobreeixia d'entre els cims presidint el panorama. Era el moment de dinar penjat d'un dels pilars de pedra que s'havia separat del cingle.
La tornada, deliciosa: un antic camí fresat que, passant per la font de la Canaleta, menava fins el paratge de les Coves del Forcall, un relleu càrstic esculpit durant milers d'anys per l'aigua i el vent. El porxo i la pica de la font, curiosament, havien estat construïts l'any 1936. Des de les Coves només quedava pujar de nou cap a la bassa de la Trinitat i, pel camí homònim, tornar al poble. Les vistes sobre les cases penjades sobre el barranc i les hortes, magnífiques!
I tornant a la pregunta... qui sap! Tot això, per a què? Possiblement per a res. Les coses són fàcils quan hi ha un camí... Però quan a cada pas que vols fer has de pensar i prendre decisions, la cosa es complica. I més amb el pendent, la calor, la set i la suor! Però després de la pujada apareixia una sensació de satisfacció i benestar. Sensació, tènue, potser efímera, però que ara, en recordar-la, torna d'alguna manera. Com torna aquella sensació de petitesa que s'experimentava davant del paisatge que es contemplava des del cim del Picaio.
El dia acabà en una casa rural acollidora, vora el foc. Estava tan rebentat que ni tan sols vaig tenir esma per eixir a veure una estona el cel estrellat. No es pot tenir tot!
 |
Hortes de Vilafranca |
 |
Antic camí de ferradura cap a l'Estrella |
 |
Vilafranca des del mirador, al dematí |
 |
Bassa de la Trinitat |
 |
Pla de Mosorro: catedral de la pedra en sec |
 |
No són petroglifs, són indicacions cap a l'Estrella per l'antic camí de ferradura |
 |
Mas de la Torre Leandra |
 |
Un bosc màgic! |
 |
Baixant al riu pel carrascar |
 |
El camí: impracticable! |
 |
El molí de Colau és la llum al final del túnel |
 |
Ja hi hem arribat! |
 |
Meandres |
 |
Castell de Culla, des de baix |
 |
Si us fixeu en com va canviant la perspectiva sobre el mas de Foresgos, us podreu fer una idea de l'esforç de la pujada... |
 |
Mas de Foresgos |
 |
Castell de Culla i els seus dominis |
 |
El castell de Culla ja queda avall... Uf! |
 |
Ja s'albira la fi de la pujada! |
 |
Benassal |
 |
Cingles del Picaio des de la tartera |
 |
Per fi a la carena |
 |
Penyagolosa |
 |
Benassal i Santa Bàrbera |
 |
El Montcàtil i Sant Cristòfol |
 |
Vall del Montlleó, frontera amb l'Aragó |
 |
Mas de Foresgos |
 |
Vèrtex geodèsic al Pelaio |
 |
Rumb a Vilaranca! |
 |
L'Anglesola i santuari de la Verge del Cid |
 |
Mas del Serro |
 |
Font de la Canaleta |
 |
El "Campanar" de les Coves del Forcall |
 |
Ermita de Sant Roc |
 |
De nou, a la Bassa de la Trinitat |
 |
Peiró de la Trinitat |
 |
La Magdalena amb la torre-comunidor |
 |
A ma casa! |
 |
Gute Nacht! |
 |
Guten Morgen... Rumb a una altra ruta! |