Mirambel

Vista de Mirambel des del camí vell a Tronxó

«Cada vez disfruto más del silencio. En parte se debe a que no es un silencio completo. Está el sonido de mis latidos y de mi respiración y luego están los sonidos del entorno: un pájaro que canta, el susurro del viento entre los pinos, una piedra que cae de vez en cuando risco abajo al paso de una cabra montesa. Ciertos pájaros hacen ruido al volar, una especie de susurro. Son tan veloces que casi nunca los veo: cuando los oigo, ya han pasado. Son, además, de un color marrón oscuro, de modo que se confunden con los colores de la montaña. Podrían ser vencejos, pero no, parecen más grandes; tal vez son roquerets, alias avión roquero. Este silencio transmite una sensación de vida, como si el paisaje te susurrara muy suavemente. Si haces demasiado ruido, ya no lo oyes. Hay paisajes que te gritan, te rugen: pájaros que no paran de trinar, vacas y ovejas que mugen y balan, ríos que corren borboteando. De todo eso, aquí hay muy poco. pero no por eso parece un sitio muerto: la aparente ausencia de estímulos auditivos invita a afinar el oído, a esforzarte por captar esos otros sonidos más tenues. En estos parajes oír cantar a un pájaro en esta época del año es todo un acontecimiento: normalmente, la pareja de carboneros que anida en el roble grande me habría pasado inadvertida. Lo mismo vale para los búhos que ululan al caer la noche. En la ciudad, en cambio, ya puedo estar rodeado de cientos de perros, todos a un tiro de piedra, que prácticamente ni me entero de su presencia. Aquí sé que en una casa vieja del valle de al lado —una casa que ni siquiera puedo ver— vive un perro, y que al menos dos perros salvajes campan a sus anchas por las colinas cercanas. El silencio reduce el espacio y la distancia. En ausencia de ruido, cualquier sonido cobra importancia o tiene un significado, incluso lleva un mensaje. Oigo subir coches por la montaña desde varios quilómetros de distancia. El ruido de cencerros puede ser de las vacas y toros que hay cerca de la Caseta de Ramonet, al otro lado del cauce, o bien que el cabrero ronda por las cercanías. Un sonido metálico lejano significa que el viejo está trabajando en la cantera. Como una vez al mes, pone un barreno y la explosión resuena en todo el valle como una estampida de agua hirviendo.»

Aquest que he copiat és un fragment del llibre de Jason Webster, un anglès que, després d'estudiar i residir als EEUU, va acabar casat amb una valenciana i va decidir amb ella, un bon dia, abandonar el Cap i Casal i anar-se'n a viure a un mas mig abandonat als peus del Penyagolosa. Al llibre no s'anomena, però per les referències que hi dona es pot saber que el mas es troba al costat de Llucena, al vessant sud de la Muntanya Sagrada. Em va agradar força aquest passatge, perquè aquestes vivències les he viscut moltes vegades. I justament a Mirambel vaig tindre un pensament semblant, però aquest cop en relació als pobles de muntanya que tant m'agrada visitar.

Efectivament, arribí ben d'hora, disposat a visitar el poble abans de fer la ruta cap a Olocau del Rei i Tronxó. Aviat me n'adoní que no hi havia cap soroll que pogués permetre relacionar el paisatge sonor amb cap activitat humana. Llevat de la fressa que algun cotxe feia en passar per la carretera de vora el poble, no s'escoltaven veus, ni crits, ni xiquets, ni nadons plorant, ni tan sols gossos lladrant. De gats, en viu algun, però hom sap que són sigil·losos i passen sense fer gaire soroll. 

Potser en alguns moments del dia s'escolte la dringadissa de parar i desparar taula des d'alguna casa, alguna televisió, qui sap si en estiu també xiquets i grups xerrant a la plaça. Però durant bona part de l'any, el paisatge sonor del poble s'assembla al d'un desert humà. Ja no s'escolten ferrers, cabrers, venedores ambulants, esquellots, pastors, cecs contant històries, el murmuri de les dones resant. Per no parlar, no parlen ni les campanes, que només  es limiten a donar l'hora a les pedres i als animals, els quals queden ben indiferents en saber si són les sis, les set o les deu del matí.

Cal estar atent al paisatge sonor dels llocs, dels seus detalls, dels canvis que es van produint. A Mirambel, ens parla d'un poble que sembla morir a poc a poc, però que en alguns moments de l'any revifa de manera inesperada. A la ciutat, en els llocs en què el soroll dels vehicles queda en un segon terme, el paisatge sonor ens permet copsar molts detalls: quins tipus de veus se senten, quines llengües, si s'aprecia el soroll d'una pilota, d'un xiquet queixant-se, d'una veïna cridant a una altra per la finestra, d'algú que canta... i quasi sempre, un imbècil sentint reguetó amb el mòbil. Els sorolls i els sons ens permeten dilucidar moltes coses, fins i tot el grau d'imbecil·litat al qual ha arribat la població local. L'altre dia vaig adonar-me que a la plaça del Carme de València aviat es deixaran d'escoltar xiquets o xiquetes jugant; tampoc s'escoltarà el valencià, potser tampoc el castellà: els bars i restaurants que hi ha han apujat els preus a nivells estratosfèrics i han passat a oferir-se exclusivament als turistes. Sense voler-ho, ens han expulsat d'un dels llocs més bonics de ciutat i, amb això, el paisatge sonor de la plaça canviarà dràsticament en poc temps.

Per sobre de tots aquests canvis, el llenguatge de les campanes, tot i que també canviant, sembla romandre inalterable. Potser siga per això que siga tan captivador l'espectacle d'una campana voltant o repicant; per no parlar de la posada en marxa dels tocs del Micalet per part dels grups de campaners i campaneres. Sentir el Micalet tocar les hores és una manera de recordar que u es troba, malgrat tot, a una València que sembla ser cada vegada menys nostra.

Mirambel, amaneixent. La penombra encara
ho difumina tot.

Ermita de Sant Roc: espadanya, portal adovellat, porxada.

Font del llavaner

Portal de la Font

Portal de Sant Roc

Castell-palau dels templers 

No hi ha racó que no siga encantador!

Auguris

 Símbols solars sobre la llinda d'una porta

Casalot dels Castellote

Detalls del casalot dels Aliaga, on va residir
Cabrera durant l'ocupació de les Batlies per les
tropes carlistes.

Convent de les monges agustines.
Les gelosies de fang cuit de les finestres són
potser el més conegut del poble.

Portada gòtica del convent de les agustines

Portal de les Monges

Portal de l'Estudi

Escut templer

Ajuntament i església de Santa Margarida

Els carlistes van atacar una guarnició de l'exèrcit liberal
que pernoctava al poble, la qual es va refugiar a l'església.
Els partidaris del infante don Carlos van esforçar per tal que
els liberals moriren cremats a l'interior de l'edifici. Per
aconseguir-ho, no van dubtar en emprar el paper de l'arxiu
municipal i les reserves de palla per al bestiar com a combustible. 
El resultat va ser la mort dels soldats i
la destrucció més absoluta. Total, per a res: la guerra!