aNDRòMiNa

Morella entre boira i núvols de tempesta en formació

És natural condició, a la qual fugir és impossible, que nostre voler, sinó en sobiran bé, terme no pot atènyer. E si alguna cosa desitjam, encara que en extrem sia mala, ab vel o ombra de bé nostre voler la desitja.

Joan Roís de Corella, del lament de Mirra a Lo jardí d'amor

Amor cruel, qui els has units en vida
i, ab gran dolor, lo viure els has fet perdre,
aprés la mort, los tanca en lo sepulcre.

Joan Roís de Corella, versos finals de
La història de Leander i Hero.

El dia acaba al Teatre Municipal de Morella. S'hi representa un espectacle que mescla música antiga, dansa contemporània i clàssics titulat Les dones de Roís. Si soc sincer, no em fa el pes. No veig que li traga suc a les truculentes proses de Roís de Corella i els seus dissortats personatges femenins. A més, l'única dona «de Roís» que apareix anomenada explícitament és la Mare de Déu. Nyas!

M'explique. Dones a les obres de Roís de Corella hi ha moltes, i totes tenen una cosa en comú: acaben malament (elles o els seus amants, per culpa d'elles) per eixir-se'n de la norma, aquest «sobiran bé» al qual fa referència Mirra a l'inici del seu lament. El «sobiran bé» és: o bé la castedat (amor a Déu), o bé el matrimoni i la procreació, sobre el qual decideixen els pares. No en va, el matrimoni i la família eren, en el context de Corella (i, malauradament, encara avui molts els conceben d'aquesta manera), institucions per assegurar la descendència, tot garantint els vincles i la transmissió de la posició social i econòmica per via sanguínia (herència). (Per cert, agafe aquesta definició de família de Mikel Herrán a Sodomitas, vagas i maleantes).

Així, Hero i Tisbe transgredeixen les decisions de llurs pares pel que fa al seu matrimoni: acaben malament. Mirra s'enamora del seu pare; Biblis del seu germà bessó: acaben malament. Caldesa acaba cedint a un amor il·lícit, fora del matrimoni, per insistència del seu amant (el propí Roís de Corella): acaba malament. Medea és la que pitjor acaba: és el prototip del desamor, teixit amb el dolor que sent per la violació de les seues promeses de fidelitat per part de Jasó, tot esdevenint l'exemple de fins on pot arribar la perversitat intrínseca de les dones (mata els seus propis fills!). Hi ha qui parla d'un enfocament filogin de moltes proses de Corella. En efecte, en aquests darrers relats, la «culpa» dels mals recau en l'home: en el primer cas, per insistir i insistir a la dona que accedisca a l'acte sexual; en el segon cas, per una infidelitat que és la que, al capdavall, desencadena tota la perversitat de la dona despitada. No obstant això, en totes les proses es dona per descomptat la debilitat intrínseca a tota dona i el seu caràcter imperfecte. Es dona per descomptat que davant de la insistència, Caldesa serà incapaç de no cedir; no es concep cap reacció diferent per part de Medea. Per això, per damunt de totes les dones de Roís, s'exalça la Mare de Déu, casta i pura, com a model de virtut (inabastable).

De vegades els clàssics són clàssics no perquè ens ensenyen models, sinó perquè a la seua obra es reflecteixen els trets d'una època que, malauradament, encara perduren en les mentalitats. Són un espill on es reflectim amb les nostres imperfeccions. Crec que una obra com Les dones de Roís hauria d'haver sigut més ambiciosa respecte al tractament d'aquestes mentalitats. Dels textos de Roís de Corella podria haver-se fet emergir una dona senyora del seu cos i del seu desig, sense por a un final tràgic per transgredir la norma i situar-se als marges.

Unes hores abans de l'espectacle de dansa i teatre, a l'església de Sant Joan, amb aqueixa acústica perfecta, el grup AVocal de la Capella de Ministrers havia interpretat el Canticum canticorum de Palestrina, a un concert titulat Mística vs. erotisme. Jo diria que entre aquests dos mots no hauria d'haver la preposició versus: mística és erotisme, perquè l'experiència mística només pot recórrer a imatges com la font, la nit o la passió amorosa i les vivències dels amants per ser explicada. Mística és erotisme, i per això ha estat sempre sota sospita als ulls del fanatisme.

Parlant d'erotisme, Mikel Herrán parla a l'assaig que he referit abans d'una tradició que s'enllaça amb el Càntic dels càntics bíblic i la pròpia literatura mística: la poesia homoeròtica andalusina, element més destacable de les corts d'al-Àndalus. En un context de segregació entre gèneres, l'homosocialitat va provocar que el cant de l'amistat entre hòmens s'apropés cada vegada més a la sensualitat i l'amor quan entre aquests hòmens mediava el desig. A diferència del context grec i romà, aquesta sensualitat i amor entre hòmens es donava entre individus del mateix estrat social. Ara bé, el límit d'aquest homoerotisme era clar: la carnalitat. Malgrat això, poetes com Ibn Quzman fan públic en molts poemes el que degueren fer molts amants en la privacitat: follar. El corpus literari d'aquesta tradició va configurar el que més tard seria l'amor cortès al món cristià. Segurament degué influir i inspirar el mateix Ramon Llull i el seu Llibre d'amic e amat: en aquest, no és la passió encesa entre un home i una dona la que és utilitzada per cantar la unió amb la divinitat, com al Càntic dels càntics bíblic, sinó la passió que es confessen l'amic i l'Amat. En parlava fa uns mesos.

III

I tornant més enrere en el temps, arribem al sisè dia del viatge a trenc d'alba. Va caldre matinar per fer la ruta: anunciava alerta taronja per tempestes a partir de migdia. La ruta anava des de Morella a Xiva pel sender de gran recorregut, i hi tornava per l'antic camí de Xiva. El terme de Morella és bellíssim: la ruta no va deixar de sorprendrem. Ruïnes medievals, masos, arbres monumentals i paisatges que treuen l'esma, com les vistes privilegiades sobre la fortalesa i la ciutat. Aprofití per pujar a la muntanya del repetidor i les antenes que hi ha vora el mirador del Mas Bessó. Encara no he pogut esbrinar quin nom té!

Jutgeu vosaltres mateixes per les fotografies... Què bonic tot!