aNDRòMiNa: Yebra de Basa: de la prehistòria a l'actualitat

Les tres fases visibles de la Lluna: font de Santa Orosia,
a Yebra de Basa.

Fa unes setmanes, a Morella, escoltava música antiga a l'església de sant Joan. Badant amb la mirada, vaig fixar-me amb un fresc del sostre: Salomé oferia a una safata el cap del sant al rei Herodes. Llavors vaig pensar que no era casual que sant Joan Baptista se celebre durant el solstici d'estiu, i que aquesta història de caps tallats es pogués relacionar amb els mites atàvics del sacrifici de la víctima per propiciar un nou cicle vital i estacional. Sant Joan sense cap podria lligar-se, tot rastrejant en el temps, a aquells bous i cavalls sense cap de les coves prehistòriques. I crec que no anava massa errat.

El mite de Sant Joan, en efecte, té molts paral·lelismes amb el d'Osiris o el déu Dionís. Aquests, al seu torn, naixen d'una progressiva diferenciació entre els principis masculí i femení d'un tot que, en principi, era considerat una unitat que engendrava vida. El mite inicial de la deessa mare va anar donant lloc a composicions que il·lustraven el poder dinàmic i fertilitzant que crida o desperta noves formes de vida que es trobaven latents en les antigues. La deessa mare comença a ser representada com una bèstia (una ossa, un toro) amb la seua cria. Mites posteriors (sumeris, egipcis, minoics, grecs) acaben configurant un déu-toro (Dionís, Crist, Osiris, Atis, Adonis) com a fill de la deessa mare, que sovint s'encarnava en un toro real que era sacrificat com a epifania del fill que regressa a la mare amb l'objecte de renàixer, renovant la força vital que l'encarnava. La deessa es lligava inicialment a una tríada eterna engendradora de vida, que es vinculava per uns ritmes constants i coincidents: lluna-dona-terra. El mite de Sant Joan, però, abandona aquest lligam amb la feminitat i es lliga al déu solar, al solstici. No ho fa el mite de Crist: com passa als mites d'Ereshkigal i Dumuzi, Istar i Tammuz, Isis i Osiris, Crist, fill de la Mare Verge (engendradora perpètua de vida) mor i descendeix a l'infern durant el mateix nombre de dies de foscor de la lluna nova, tot retornant en un moment lligat a la lluna (primera lluna plena de la primavera), però que alhora es lliga també al canvi d'estació i renaixement de la vida.

Reconec que em fascinen els treballs historiogràfics que, a partir de les restes materials deixades pels sers humans que visqueren fa milers d'anys i la comparació de mites, intenten reconstruir la mentalitat de les primeres persones i evidencien com els seus símbols, les seues creences, la seua cosmovisió es deixen veure encara en l'actualitat a les festes, a la religió i a l'art. I si es poden estirar tants fils del cap tallat de sant Joan, a Yebra de Basa trobem una «santa» que encara encarna el mite de la deessa mare abans de la irrupció del principi masculí diferenciat.

Em referisc a Santa Orosia. Als panells explicatius es relaciona el seu nom amb "Eu-rosia", la "rosa bona". No obstant, no hem d'oblidar que ur, en basc, vol dir aigua, i que el seu nom podria interpretar-se com "la que fa nàixer l'aigua", o "la que fa nàixer de l'aigua". La deessa mare primitiva, en efecte, es relacionava amb l'aigua com a sustentadora de vida, aigua que queia del cel com a pluja, sorgia de la terra constituint les deus, les fonts i els rius, i envoltava la terra, la impregnava per tal que pogués donar a llum (la collita, la vida dels animals i de les plantes). L'aigua es degué percebre, doncs, com encarnació del poder generador de la gran mare: per això em moltes imatges prehistòriques, els cossos femenins de la deessa s'omplin de meandres i laberints.

Un detall important que no he anomenat és que de santa Orosia només se'n representa el cap: la imatge de la santa és un simple bust. Podem relacionar aquesta imatge amb la Dama d'Elx. En el pensament relacionat amb el mite de la deessa, no hi ha diferència substancial entre la deessa que duu la vida i la que duu la mort, ja que la figura de la mort (la lluna nova) evoca el renaixement. La deessa acaba agafant un caràcter dual, com la mateixa Lluna, com s'exemplifica al mite de Demèter i Persèfone. De fet, molts estudiosos afirmen que la Dama d'Elx mai va existir com a escultura sedent completa, sinó que era un bust que se situava al terra, simbolitzant la deessa tornant de l'inframón: el renaixement.

I hom podria pensar que potser desvariege massa. Però en aquest indret del Pirineu trobem quelcom enlluernador. El santuari-cova, el santuari al costat d'una font i la muntanya. La cascada cobrint la cova. El bust de la «santa». Una festa coincident amb el solstici. I la font amb tres rostres que, tot i que data del segle XIX, podria ser la reconstrucció d'una font anterior. El pelegrinatge, la música i la dansa com a constituents del ritual anual. Tots aquests elements remeten als mites pagans anteriors al cristianisme, que la gent va perpetuar per estar lligats a la terra i als seus ritmes.

La meua ruta pels camins i ermites de Yebra de Basa va ser motivada per un documental al voltant del Sant Calze de la catedral de València: aquest va ser un dels llocs on, segons la llegenda, va amagar-se dels invasors musulmans. No obstant, el que vaig poder descobrir m'ha portat a la lectura d'un llibre que fa uns mesos viu entre les prestatgeries de la biblioteca de l'Etno: El mito de la diosa, d'Anne Baring i Jules Cashford. Amb ell estic descobrint que les persones que van viure fa milers d'anys tenen moltes lliçons que ensenyar-nos a nosaltres que, creients com som del mite del progrés, ens neguem a tenir en consideració allò que tindrien a dir-nos aquells considerats «primitius», «salvatges» o «incivilitzats». D'això en parlaré, però, un altre dia. Potser ja m'haja fet amb el vora miler de pàgines del llibre!

Vos deixe amb les imatges de la meua caminada per les ermites de Yebra de Basa. Uns vint-i-dos quilòmetres i més de mil metres de desnivell que, justament el dia després d'ascendir al Tallon, tingueren el seu mèrit!