aNDRòMiNa: Fisiologia

Las Tres Sorores vistes des del Tallon: Cilindro de Marborés,
Monte Perdido i Añisclo!

Hui molta gent va al Pirineu: a badar, a esquiar, a passejar, a conèixer pobles, visitar coves, castells, caserius. També a ascendir els seus cims, fins i tot els més inaccessibles. Qualsevol diria que fa a penes tres-cents anys era un lloc a evitar, un locus horribilis estrany i hostil, com estranys i hostils eren les gents que l'habitaven (pastors, els més; llauradors, els menys). Els Alps i el Pirineu eren llocs a evitar i, en cas de necessitar creuar-los, calia passar-hi el més ràpidament possible, a bord, si era possible, de carruatges amb cortines a les finestretes que permeteren estalviar un espectacle considerat desagradable.

El canvi de sensibilitat esdevé al segle XIX, especialment amb la generació dels romàntics. No només per ells, però especialment per ells, veiem en un paisatge com la mola de pedra de Les Tres Sorores quelcom que commou, per gran, immens, inassolible, indefinit... Fins i tot sublim, amb un gran poder d'autosuggestió. Hom li ve al cap el mot «Natura», així, en majúscules, per descriure l'espectacle de la fotografia. No obstant, s'obliden vàries coses. La primera, que aquesta postura sobre el paisatge està feta des del lloc del diletant, que viu en un món desvinculat de la terra: l'artista, el poeta, el filòsof no llaura la terra, ni recorre grans distàncies amb el ramat patint les inclemències del temps, ni depén dels ritmes marcats per l'oratge i les estacions per sobreviure. En definitiva, el seu ser no ha estat conformat per la terra, ni trobem a la terra una petjada significativa del seu treball. Des de l'art, la literatura o la filosofia el vincle que es manté amb la terra, el «paisatge», la «natura» és totalment electiu, modulable, tangencial. La segona cosa que s'obvia és que no ens trobem davant d'un paisatge «natural»: cada racó del nostre entorn, inclosa l'alta muntanya, és fruit d'una interacció que durant mil·lennis ha existit entre el ser humà i aquest mateix entorn.

És el que Marc Badal, a Geografías de la ingravidez, anomena realitat biocultural. La presència de la cultura serà major en tant que major siga la presència humana i el profit que puguem treure d'un lloc; menor, quan el treball per obtenir aquest profit requerisca un esforç tan gran que siguen pocs els qui estiguen disposats a realitzar-lo. Però fins i tot aquesta natura aparentment intacta de valls com Ordesa, Pineta o Bujaruelo són fruit de l'acció de viatgers, pastors, caçadors i recol·lectors que han propiciat la presència d'unes espècies i no d'altres, i han modelat el mosaic de vegetació de cada racó de les muntanyes. Des de la nostra postura diletant, desconeixedora de la ruralitat, obviem el treball d'aquells que han modelat el «paisatge», de l'herència de llauradors i pastors, llenyataires i caçadors, menyspreant el llegat i els sabers d'allò que s'engloba dins de la ruralitat. I, més enllà, perdent tot vincle fisiològic amb la terra: el paisatge esdevé quelcom estrictament visual, que crida a la contemplació. Desperta emocions i ens serveis per projectar-hi estats d'ànim interiors: fem servir el «paisatge» com un espill de nosaltres mateixos.

Reconec que estic gaudint moltíssim de la lectura de Badal. Totes aquestes idees les he extret de les darrers pàgines que n'he llegit. Ara bé, me n'adone d'una cosa: Badal no cau en el compte que molts esports a la muntanya, al que molts anomenarien «la natura», no només tenen aquest caràcter visual, sinó que el cos es posa en primer terme de l'experiència. Especialment en el senderisme i l'alpinisme, ja que permeten un gaudi del paisatge sempre associat al cos (en altres esports el paisatge només esdevé el teló de fons, com l'esquí o el trail running, ja que l'activitat no et deixa concentrar-te en allò que tens al davant).

Per això crec que la insistència que molts tenim a pujar muntanyes una vegada i un altra, a caminar per certs llocs fins l'esgotament, és en realitat una manera de retornar a una vivència fisiològica de l'entorn, com la que fa decennis tenien també pagesos i pastors, comerciants i viatgers, i d'altres tants oficis que depenien de la terra alhora que la configuraven. Així, a la fotografia no es poden plasmar les sensacions corporals que u té abans d'arribar a assolir el cim, que són moltes, i que són causades pel mateix paisatge i el seu grau d'(in)accessibilitat. No obstant això, sí que és cert que, a diferència dels qui han pertangut a aquest món de la ruralitat, la nostra subsistència no depèn de l'activitat que desenvolupem en la terra: només és una activitat relacionada, si es vol, amb el sentit profund, o superficial si voleu, de l'existència.

Fa dos anys el torb em va impedir assolir el cim del Tallon o Punta Negra. Enguany, en un rampell, em vaig presentar al Pirineu amb l'objectiu d'intentar-ho de nou i arribar a la meua fita, tot travessant la Bretxa de Roland. I ho vaig aconseguir! No és una ruta complicada, potser ni tan sols és exigent per a certes persones amb una forma física excel·lent, però a mi em va suposar un esforç considerable, ja que vaig haver de sumar la baixa forma a la calor i un cert desànim. Però la veritat és que va pagar la pena: no només pel gaudi visual, sinó també per les sensacions viscudes.