aNDRòMiNa: Res no és el que pareix...

4 d’octubre del 2025

Res no és el que pareix...

Església del Salvador i castell de Torla, emmarcats pel Gallinero
i la Punta Tobacor, contraforts de la vall d'Ordesa.

Escapada al Pirineu: destí, Torla. El meu objectiu aquesta vegada era ascendir, ara sí, al Tallón, un tres mil al qual fa dos anys el torb i la tempesta van impedir-me l'ascensió.

Hom podria pensar que Torla, situada on s'acaba el món «civilitzat», a la vora mateix d'on comença la natura més salvatge del parc nacional del Mont Perdut, podria considerar-se com el paradigma de l'aïllament i la tranquil·litat que hom associa a la «ruralitat». Però crec que qui ho fes s'equivocaria de bon tros. Primerament, perquè ha Torla han desaparegut els protagonistes de la vida rural: els pastors i els llauradors. Ara en són minoria. Les explotacions ramaderes que queden ja no es regixen per unes normes atàviques de relació amb el paisatge, sinó que seguixen el paradigma de la rendibilitat. De camps, gairebé ni se'n veuen. Així, la vida ja no se sosté per la interacció que ha existit durant segles entre els habitants de la vall i els ecosistemes locals, sinó pels fluxos mercantils que s'estableixen, com en qualsevol altra gran ciutat, amb qualsevol part del món.

En efecte, llevat de la carnisseria, on encara trobem carn d'empreses i explotacions locals, les altres botigues que trobem a Torla les podríem trobar a qualsevol altre poble de muntanya del Pirineu, els Alps o, fins i tot, l'Himàlaia: botigues d'esports amb productes de Xina, Vietnam o Bangladesh, supermercats amb menjar precuinats i productes frescos de dubtosa qualitat, botigues de records mancats de gust similars als que trobem a la Rambla, el passeig marítim de Salou o Benidorm, etc. I la gent que hi passeja pel carrer major, vestida amb roba d'esport que podria dur qualsevol altra persona del món, deixa mostrar els seus orígens diversos: alemanys, francesos, catalans, castellans, algun americà... Tots han vingut per un motiu: escapar de la ciutat, submergir-se en la «natura». És a dir: turisme. En efecte, han anat a parar a un lloc que en realitat s'ha posat al servei de les necessitats de la gran ciutat d'on provenim tots els qui badem a mitjan vesprada pels carrerons de Torla. Al capdavall, estem realment en un entorn rural o en una geografia marginal de la qual s'ha apropiat la gran ciutat, obligada a abandonar les seues activitats seculars per la lògica de l'economia neoliberal?

Unes hores abans havia fet parada a Osca: antiturisme. Osca no és una ciutat amb grans fites dignes d'anar a visitar; com Sòria, Logronyo, Terol i tantes ciutats de províncies, resta fora de l'òrbita turística. D'Osca he llegit fa uns dies: «No hace mucho, sin ir más lejos —de eso se trata—, volví a Huesca —la capital, no la provincia—, donde solo había estado de paso un par de veces, y me enamoré de esta ciudad chiquita en la que todos se mueven a pie, sin prisa, china chana, como en tiempos de los romanos. Me prendé de sus restaurantes —sobre todo, de Tatau— y de sus vecinas y vecinos: gente risueña, parlanchina y laminera a más no poder. Seguramente viajan más españoles a Tasmania que a Huesca.»

I sí, puc constatar que arribí a la ciutat i vaig poder aparcar amb relativa facilitat. Vaig passejar-me pels carrerons fins que aní a parar a la plaça de la catedral, on vaig fer-me un cafè i vaig esmorzar-me al bar de la cantonada mentre podia escoltar el xipolleig de l'aigua de la font entre les converses de la gent. Després, un altre passeget fins al Museu d'Osca, on vaig estar pràcticament sol gaudint d'una col·lecció interessantíssima... No vos enganye si vos dic que l'ambient d'Osca és més pròxim a allò que hom té idealitzat com a «rural» que no pas el ritme de Torla una vesprada d'estiu... I ja no direm en hivern, en plena temporada d'esports hivernals!

Doncs això, del primer dia de la meua escapada al Pirineu em quede amb el pinxo de truita de l'esmorzar d'Osca i amb unes quantes peces del seu museu. I, com no, de la sala de na Peronella i la de la Campana, una joia del romànic civil digna de ser tinguda en compte!

RACONETS D'OSCA