Avançant

Fa ja més d'un segle que caigué la Ciutadella, i ara, per fi, el castell de Montjuïc ha deixat de ser un punt de vigilància militar sobre la ciutat de Barcelona, que oferí una resistència ferotge a les tropes borbòniques allà pel segle XVIII. I que encara hui està (i estarà) en el punt de mira de l'espanyolisme més ranci i anacrònic. No ha calgut enderrocar-lo. Simplement, s'ha lluitat perquè deixara de pertànyer als militars, i s'ha convertit en un espai per a la Pau. Avui, en la jornada de portes obertes, Raimon ha fet un homenatge a tots aquells que l'invasor borbònic, el repressor, i més tard, el feixisme va assassinar impunement a la fortalesa.

El recital ha estat molt emocionant. No sols per les cançons d'amor. Sinó per aquelles que fan referència a la lluita contra la injustícia, l'opressió, la mentida, la manipulació històrica i l'intent, encara continu, d'esborrar la nostra identitat com a poble. Una lluita que continua essent actual. Perquè malgrat que hem avançat molt d'ençà la caiguda del franquisme, hi ha moltíssimes mentides amb les quals ens pretenen callar la boca. Sempre ve bé una reflexió per posar-les sobre la taula i veure què fem amb elles...

M'ha agradat aquest desafiament que ha suposat el fer onejar la bandera republicana. Visca la república, sí. Però no oblidem tampoc les dificultats i les mentides que van existir en aquell breu espai de temps: no la idealitzem. I la guerra que va suposar el poder dir les veritats amb llibertat. Esperem que la Tercera República siga ben diferent a aquella, i torne a cada poble el lloc que la seua història el fa merèixer. Perquè o Espanya accepta la realitat que és, i la transforma en una manera d'organitzar-se que respecte la seua Història superant el centralisme y la imposada hegemonia castellanitzant, o ben mirat, tampoc cal insistir-ne.