És estiu.

La notícia es repeteix estiu rera estiu. Foc. Evacuacions. Mort. Pobresa. Destrucció. Acostume a ser expectadors indiferents de la destrucció de la biodiversitat i dels boscos del nostre territori: un de més... Enguany, Sogorb a València, i Horta a Tarragona, semblen ser els drames més horribles.

Un desperta al malson quan és un paratge conegut i estimat que crema. Recorde el patiment quan s'estava cremant la Serra d'Énguera, o el perill que sempre pateix la Calderona o la Serra d'Espadà. I quan l'admirable tasca dels bombers no pot evitar la tragèdia; admirable doblement quan, havent arriscat la vida, l'han perduda.

I la repugnància que u sent quan escolta a les notícies que l'efemèride és aprofitada per alguns per fer demagògia...

Són possibles estius diferents? :S

Terra i cel.

El darrer diumenge em vaig tirar a la piscina que és l'univers i el llenguatge de Joan Miró. I la veritat és que em va soprendre moltíssim la complexitat, els raonaments, la innovació i l'experimentació que s'amaga darrere de cada obra d'aquest pintor. És clar que jo sol no l'haguès pogut aprehendre: em va ser de gran ajud una miniguia de cada obra que m'acompanyà durant el passeig per la Fundació.

Home i dona damunt un munt d'excrements, Retrat d'una vaileta, el Personatge monstruós de la Sala K, el tríptic de l'Esperança del condemnat a mort, les pintures sobre paper ingres o l'Or de l'Azur foren algunes de les obres que més m'han cridat l'atenció per la seva estètica i el seu contingut. Hi hagué una, però, que si bé estèticament no m'entusiasma, em va fer pensar en uns detalls que he viscut en els meus darrers viatges a València.

Es tracta del Pagès català al clar de lluna. En aquesta obra, Miró posa el pagès en relació amb la terra amb el color vermell del seu rostre, que s'estèn pel paisatge. El cel, però, també hi apareix amb el color de la terra, de la vida, mentre que el pagès i part de la terra on s'hi està apareixen acolorits amb els colors de la nit: negre, blau fosc. Es mostra així una simbiosi que per a mi pretèn simbolitzar la relació entre la terra i el cel estrelat, entre les limitacions i les aspiracions, entre la màgia i la fecunditat. Mentre que les aspiracions són posibles gràcies al fruit del treball, són aquestes les que ens dónen ànim per continuar sacrificant-nos per aconseguir els fruits de la terra.

Darrerament, però, veig paisatges tristos. Cada vegada més, des de les finestres del tren que travessa el País Valencià des del nord fins a València, més i més camps abandonats. Més i més ciment. Estem en procés de perdre un vincle important: el vincle que ens lliga a la terra. Per a mí, imprescindible per bastir una cosmovisió amb "peus en terra", en què puguem ser vistos com a part del tot que és Gaia. Es podrà donar una necessària consciència ecològica una vegada desaparegui aquest vincle en la nostra societat?

Masculinitats i violència.

Voldria lloar el treball que avui he acabat de devorar. "Chicos son, hombres serán", de la jueva d'origen alemany Myriam Miedzian fa una anàlisi interessantíssima de la construcció que encara avui es fa del rol masculí entorn d'uns valors que preparen i predisposen a la violència. Què estem fent avui amb la infància? Quins valors transmetem i a quins camins aboquem a nens i nenes? Estem formant persones completes?

Qui s'ha salvat pels pèls de l'Holocaust no pot restar indiferent al fet de la violència. Ni tampoc nosaltres, sobretot pares, mares i mestres, hauríem d'estar-hi. Miedzian fa una reflexió molt bona sobre com es construeix el rol masculí en la nostra societat, prenent la perspectiva tant dels individus, com entre les relacions històriques entre comunitats, basades en la guerra. Després fa una reflexió sobre els programes educatius, la televisió, les joguines i altres aspectes on la violència està present de manera estructural.

Dóna també veu als retractors de les seves propostes i reflexions. A propòsit del joc bèl·lic i violent, parafraseja a Bettelheim, que ens ve a dir que tot i deixant que els nens, en els seus jocs, repeteisquen l'etern conflicte entre el bé i el mal d'una forma primitiva i acrítica, podem esperar malgrat tot que en un fuur es convertisquen en "adults objectius" dotats d'una intel·ligència suficient capaç de controlar les seves accions i de l'empatia suficient per comprendre tant el costat dels indis com el dels vaquers, dels bons i dels dolents... I ella es pregunta:

¿Dónde están esos adultos maduros, objetivos y empáticos?

No entre los cosacos, cuyos ataques contra los judíos aterrorizaron a mi padre y su familia cuando él era niño. Creían que tenían a Dios y la razón de su lado y se deedicaron a limpiar Rusia y Polonia de infieles despreciables. No entre los nazis alemanes que enviaron a mis tíos y primos - algunos de ellos bebés- a las cámaras de gas. Creían que estaban sirviendo a la causa más alta de purificar la raza aria de gusanos judíos. No están entre los bienintencionados jóvenes norteamericanos que fueron voluntarios a Vietnam porque, como John Floyd o Ron Kovic, creían ser los buenos, tipo John Wayne, mientras los comunistas eran los malos. La descripción que hace Bettelheim del desarrollo infantil hacia la racionalidad y la integridad moral a través del juego bélico me suena a manual de entrenamiento para futuros soldados.

El testimoni no pot ser més esfereïdor. Malgrat que potser avui encara vivim uns temps farcits de conductes que ens poden portar al pessimisme, no se m'oblida que la darrera guerra inútil i injustificada que Occident va empendre, contra l'Iraq, va ser resposta per milions i milions de persones que van sortir al carrer negant-se a l'atac i cridant consignes de pau.

Hem encetat doncs un camí cap a la deconstrucció de la masculinitat i la dissociació d'aquesta amb la conducta violenta. De posar en ell lloc que es mereixen els valors femenins dintre de la personalitat de totes les persones. I els mestres tenim molt a fer en aquest procés que ben segur serà llarg, però espero que imparable.

Sostre de vidre

Vols dir? ...

Així doncs, Édgar és... (silenci còmplice, somriure victoriós).

Sí, Édgar és... això.

Édgar "ho"és.

He vist les teues fotos al Facebook! Què boniques... ! I escolta, la bandera eixa...

Com és això...? Què és...? (somriure de "t'he pillao").

A veure. Molt orgullós està aquest país de tantes lleis progressistes. Tothom té el progressisme a la boca i és super tolerant i super liberal i respecta sempre les opcions dels altres. Però al mateix temps, la riseta i el tabú continuen sortint davant la diferència. Llavors, a què juguem? I ara que miro aquestes situacions, em fa ràbia de no haver-hi eixit al pas d'una manera totalment tallant i evidenciadora de la idiotesa i el rebuig.

La gent (genèric que ocupa familiars, amics, companys de feina, persones amb qui et trobes al dia a dia) encara tracta el fet que jo sigui gai com un tabú. Per què no acabar la frase? On és la naturalitat? Es continua esquivant la paraula: Édgar és MARICÓN. Òstia. MARICÓN! I què? Sí, sé que maricón és despectiu, però tinc dret a usar-la per evidenciar que "encara" és despectiu; dir gai, però, encara costa. Risetes, pronoms, rodejos, silencis. PPPfffff. Fins i tot qui vol mostrar que t'accepta no deixa d'actuar amb un cert paternalisme.

La diferència conviu amb tothom. Ser gai o lesbiana pot passar-li a un company o companya de feina, però també a un fill o a una filla, germà o germana, amistat, o fins i tot, a un pare o a una mare. Perquè la diferència és allò normal. Som rossos, morens, castanys, alts, baixos, pigatosos, pèl-roigs, tenim els peus plans, còncaus...I què? També som gais, negres, dones, lesbianes, nens, nenes, adolescents, joves, vells i velles... I si afegim els nostres trets culturals i ideològics, podem fer infinites combinacions amb agnòstics, ateus, cristians, catòlics, jueus, musulmans, comunistes, liberals, socialdemòcrates... blablablalba

L'estrany a aquestes hores són les actituds que trobem. Es deixa veure que allò masculí, allò referent als blancs, als catòlics i als europeus i gent "de bé" continua sent la norma. La resta és veu com una desviació, més o menys acceptada, però al cap i a la fi una desviació. Per això crec que a partir d'ara, quan detecte un rodeig hauré de ser clar. I perdoneu si us molesta que sigui explícit, però és que arriba un moment que em perdo d'allò més.

Sóc maricon. I què?