Imaginació.

Justament dimecres vaig penjar el cartell del "racó de les paraules" de la meva classe, que no pretén més que recordar-los als alumnes les vivències positives que amb i a través de les paraules anem tenint al llarg del curs. "Les paraules fan volar la imaginació", he posat. I dijous aní a veure "Inglorious Bastards", de Tarantino.

Fantàsitca, sublime. M'ha encantat. No puc parlar massa d'ella sense espatllar el final, però jo crec que acompleix dos objectius fonamentals. En primer lloc, he vist reflectit més que en cap altra pel·lícula l'absurd inherent a la violència. Pot semblar a simple vista una pel·lícula violenta, però jo crec que és una pel·lícula que fa una burla descarada de la violència (malauradament, quotidiana). Així doncs, quan més violenta era una escena, més em feia riure (seré una mica friki?).

I l'altre aspecte que considere interessant a comentar en aquesta breu ressenya té a veure amb això de la imaginació. Tal vegada hagi de corregir el cartell de la classe i matissar que també el cine fa volar la imaginació. I la imaginació no sols plasma en la nostra ment històries fantàstiques, o ens fa trobar solucions pràctiques a problemes diversos. Pot ser també, com proposa Tarantino, un instrument per treure el pitjor de nosaltres mateixos, per canalitzar les nostres ràbies i les nostres frustracions. El final està clar que no és "real". És del tot absurd, fals i desmesuradament tràgic. Però, l'hauríem de titllar per això d'irreal? Què és la realitat i per què no podem fer nostra la realitat que hem vist a la pantalla? O dit d'altra manera, per què no gaudir per uns instants d'una realitat que no ha pogut mai ser real però que desitgem que tan de bo ho hagués estat?

En fi, no sé si estaré agafant algun trastorn psiquiàtric de la personalitat. Només que us aconsello que aneu a veure-la. Gaudireu com uns cosacs!

Salut!

Transformació.

D'entrada, l'acabament de l'estiu em produeix una mica de recança. De les tardes lliures, el sol ben alt fins ben tard, llum, mar... Aquest fastig, però, quasi em fa oblidar que la tardor que avui entra és la meva estació preferida de l'any. M'impressiona la transformació que pateix la natura en aquests dies: l'esclat de colors, el vent i la pluja, els vespres taronges i morats. Fins que en quedarà ben nua una vegada comence l'hivern.

Així és que davant d'una cosa aparentment trista o dolenta tenim sempre una nova cosa a valorar, un nou espectacle, un nou repte. Crec que ho hauríem de tenir sempre present. Perquè allò que ens fa moure'ns, viure, no és realment el que tenim al voltant, sinó l'actitud que prenem davant les circumstàncies que vivim. Més que esperar o buscar alguna cosa, saber valorar i aprofitar les coses que ens anem trobant pel camí.

I ara que ve la tardor tal vegada seria més que interessant reprendre alguns dels projectes que es tenen aparcats.

Reptes... impossibles?

Escribo este papel

y lo convierto en barco,

que llegue hasta tus manos

cruzando los charcos.

Una de les coses que vaig fer durant el període de preparació del curs és posar al vestíbul de la "barraqueta" on són les classes de 3r i 4t del col·le on treballe un racó per als recordatoris. Amb un fons groc ben vistós, plastificat, vaig posar la primera fita: divendres tots menjarem fruita! Fotos a tot color de fruites suculentes ben plastificats i que cridaven bé l'atenció.

Bé, fins avui no he fet esment al cartell. Volia comprovar la curiositat dels meus alumnes. Després d'haver passat una mitjana de 15-20 vegades al dia per aquest indret on està penjat, només tres n'havien llegit el contingut, i un li sonava que hi havia una foto d'unes fruites. En quin tipus d'univers estan clavats aquests nens i nenes? No tenen cap curiositat per res? Van a l'escola en un curs nou, veuen coses noves i ni tan sols les llegeixen! Quatre paraules!

I se suposa que hem de motivar-los a assistir a les biblioteques, a llegir amb regularitat i a gaudir de la literatura. Si són uns zombis! Ben mirat, si aprenen a saber on són en cada moment serà una gran consecució. I tal vegada si sóc capaç de transmetre'ls com gaudesc jo de les paraules se'ls encenga l'espurna de la curiositat... Curiositat que els moura, de tant en tant, a obrir algun llibre. Això sí, segur que el llibre ha d'anar fins el nen, perquè si hem d'esperar el contrari pot ser morim durant l'espera.

És el que hi ha, què li farem!

Contrallums.

Quins espectacles de llum, formes, textures i colors!

El cel de Barcelona!

Programacions.

Tinc fam.

Però no em puc fer el sopar, perquè he mirat la programació i no estava previst... Propose per no morir-me de gana que elaborem un projecte sobre els sopars a nivell de claustre per potenciar la formació permanent, i que ens sincronitzem per tal de començar a fer el sopar alhora. Dos quarts de nou estaria bé: a les nou a taula. I si algú es retarda algun dia que avisi i eixe dia no se sopa i ja està. O follem tots o matem a la puta (expressió visceral valenciana, no s'amoïneu que vist el percal amb eixos pares i mares tan wapos ací follarem poc, tot i que "hemos mejorado en cuerpos"). I si la matem seria tot un detall convidar-la a sopar abans... Però clar, aquí ve el problema!

Perquè si els objectius no estan ben especificats no sé si seria millor no sopar mai, ni amb puta ni sense... I si els especifiquem, hauríem d'incloure el tast de nous aliments (endívia, escarola, iuca, llonganissa de pasqua...) Tot plegat, si no hem tastat la llonganissa de pasqua i l'hem de tastar, no sé quin dia seria millor, dimecres o divendres, o dilluns que té la "ll" de llonganissa i així podríem enllaçar-ho amb l'àrea de llengua i potenciar la transversalitat dels coneixements. Tot això hauria de quedar ben clar per no haver-hi confusions, no siga que a ca l'Albert tothom taste la llonganissa de pasqua mentre a ca la Susanna tasten el guacamole i a ca l'Édgar facin sopa andina de fulles de coca. Seria un gran desficaci i es trencaria la línia d'escola.

Aaahhh però!! No havia caigut! Es potencia alguna competència bàsica fent el sopar? Tinc els meus dubtes. Ho hauríem de discutir a les comissions. Pot ser l'assumpte ens portarà tot el curs d'enllestir-ho, però si no acabem desnutrits potser el curs que ve ja puguem fer les menjades amb normalitat, qui sap.

Estic fet un embolic.

Si demà no em veieu és que m'he mort de gana.

Dos anys.

Dos anys fa ja que no acudesc a les festes a la Mare de Déu. Aquesta distància transforma la visió que en tinc d'elles, i aquest segon any que he decidit no anar-hi s'ha fet palesa un poc més aquest canvi en com me les mire. Fa uns quants anys eren per a mi el centre de moltes activitats i molts reptes. "Una cita ineludible cada setembre" deia jo al meu "fabulós" llibre. Ara la cosa ja canvia. La distància crec que dóna a tot el seu just valor: coses que creia importants dins de la Festa ara ho són menys, i altres coses que donava per suposat ara les hi valore molt més.

Mmmm, no sé si m'explico. Crec que existeix una relació clara entre treball i vivència. Quan més gran és el treball que u fa per l'efemèride, més profunda i viva, permeteu-me la redundància, n'és la vivència. I cadascú ha de ser lliure d'involucrar-se al grau que desitge. Però també ha de ser conscient del treball dels altres i que aquest treball mereix si més no, un respecte. Potser si tothom fos conscient d'això, evitaríem l'ús que moltes persones fan dels actes del 7 i 8 de setembre per al seu lluïment personal o simple divertiment. Que si bé em sembla lícit, crec que aquest hauria de ser secundari i no entorpir la marxa. Si ens deixem dur per superficialitats i per aparences, què quedarà de tot plegat quan deixe d'estar de moda?

I el que més me n'adone ara que m'he distanciat és una cosa que resulta sorprenent. I és la barreja de gent tan diferent que s'uneix per a un mateix propòsit. Feministes i capellans, gent d'església, conservadors, comunistes, ateus, creients, joves, vells i velles, autoritats i desautoritzats... tots junts es comuniquen, es respecten, es relacionen durant aquests dies, cedeixen i discuteixen, es somriuen o s'ignoren, però tots estan ahí amb l'objectiu de tirar del carro. Cadascú amb el seu criteri i amb els seus significats.

No sé ara per ara quina serà la meva relació futura amb tot això. El que sí sé és que enguany només he vist quatre o cinc fotos de la desfilada processional (no he sentit cap música). I omple veure en moltes d'elles una petjada personal. Agrada saber que si bé és cert que la Festa no m'ha deixat indiferent durant els anys en què m'hi he involucrat, tampoc ella s'ha romàs indiferent al meu treball. I això és una cosa que no tothom pot viure.

Per molts anys!

Noa

Llegeixo les notícies sobre el penós episodi viscut ahir al parc de la Ciutadella mentre la cantant israeliana Noa cantava en l'acte protocolari. I certament, m'he sentit avergonyit. Quina vaina!

Quin era el problema? Que Noa era jueva? Suposadament, al·legaven que en haver fet unes manifestacions a favor de mantenir els bombardejos a Gaza el passat gener, aquesta persona no era "amiga de la pau". Jo em pregunte si és que el fet de ser amic de la pau vol dir no equivocar-se mai. Em pregunte si alguna vegada aquests que tant criden a favor de la causa Palestina s'han posat en el lloc dels jueus de "a peu", que cada dos per tres veuen amenaçades les seves llars per coets que ara i adès són llençats des de Gaza. Jo em pregunte si aquests que ahir amb una actitud d'intolerància sense límits no permeteren que la música fluira i alimentara les ànsies de pau, no s'han parat a pensar que la pau també ha de ser per als jueus i amb els jueus. I em pregunte també que hagués passat si hagués estat una cantant palestina qui hagués estat convidada a l'acte i que en algun cop hagués fet algunes declaracions a favor de la violència de Hamàs. No sé per què, però intuesc que no s'hagueren inflat tant els ànims per part dels que ahir van alimentar la "protesta".

Em sap molt de greu que aquesta cantant s'haja endut una imatge de nosaltres que crec que s'allunya de la realitat. I em sento content al mateix temps per l'actitud de cordialitat i complicitat que va existir per part dels músics de l'orquestra àrab vers Noa. No vol dir això que entre ells no hi hagueren opinions i sentiments divergents: més lluny d'aquests, el desig de pau era el mateix i supose que era això que comptava. I s'evidencia que el pretendre ser més papistes que el Papa atrapa en una xarxa d'absurde i ridícul infinit.

Aprofito per declarar que estic a favor de la causa Palestina: crec que és de justícia que tinguen un estat propi amb capital a Jerusalem. Que no se'm malinterpreti.

Portes.

L'efecte de l'obra és un tant estrany... Sense això que sembla una porta esdevé la quietud, la infinitud, l'horitzó, la desorientació... Apareix el marc i hom pot definir l'abans i el després, fora i a dintre, amunt i avall, l'aquí i el més enllà...

Però no és acàs el mateix tot plegat?

La foto és de Lindau, hi anàrem aquest estiu.

1 de setembre

Avui fa 70 anys ja de la invasió de Polònia. Tal dia com avui sonaren les primeres bombes a prop de Danzig i tot un país com Polònia caigué en poc temps a mans dels nazis. Però la guerra no vingué per sorpresa. Va ser buscada, potenciada i alimentada els anys anteriors. Degudament assajada i esperada. Dir que va començar en 1936 no és del tot desencertat: el primer alçament feixista violent, en què totes les potències s'hi van enfrontar sota la taula malgrat que per damunt mostraven un distret somriure i deixaven fer. Deixar fer... Gran errada!

A la meva vida, però, de repent ha tornat l'estabilitat. Contradiccions sobtades. No per això em salvaré d'alguna que altra detonació...

Com serà aquest curs!?