Dos anys.

Dos anys fa ja que no acudesc a les festes a la Mare de Déu. Aquesta distància transforma la visió que en tinc d'elles, i aquest segon any que he decidit no anar-hi s'ha fet palesa un poc més aquest canvi en com me les mire. Fa uns quants anys eren per a mi el centre de moltes activitats i molts reptes. "Una cita ineludible cada setembre" deia jo al meu "fabulós" llibre. Ara la cosa ja canvia. La distància crec que dóna a tot el seu just valor: coses que creia importants dins de la Festa ara ho són menys, i altres coses que donava per suposat ara les hi valore molt més.

Mmmm, no sé si m'explico. Crec que existeix una relació clara entre treball i vivència. Quan més gran és el treball que u fa per l'efemèride, més profunda i viva, permeteu-me la redundància, n'és la vivència. I cadascú ha de ser lliure d'involucrar-se al grau que desitge. Però també ha de ser conscient del treball dels altres i que aquest treball mereix si més no, un respecte. Potser si tothom fos conscient d'això, evitaríem l'ús que moltes persones fan dels actes del 7 i 8 de setembre per al seu lluïment personal o simple divertiment. Que si bé em sembla lícit, crec que aquest hauria de ser secundari i no entorpir la marxa. Si ens deixem dur per superficialitats i per aparences, què quedarà de tot plegat quan deixe d'estar de moda?

I el que més me n'adone ara que m'he distanciat és una cosa que resulta sorprenent. I és la barreja de gent tan diferent que s'uneix per a un mateix propòsit. Feministes i capellans, gent d'església, conservadors, comunistes, ateus, creients, joves, vells i velles, autoritats i desautoritzats... tots junts es comuniquen, es respecten, es relacionen durant aquests dies, cedeixen i discuteixen, es somriuen o s'ignoren, però tots estan ahí amb l'objectiu de tirar del carro. Cadascú amb el seu criteri i amb els seus significats.

No sé ara per ara quina serà la meva relació futura amb tot això. El que sí sé és que enguany només he vist quatre o cinc fotos de la desfilada processional (no he sentit cap música). I omple veure en moltes d'elles una petjada personal. Agrada saber que si bé és cert que la Festa no m'ha deixat indiferent durant els anys en què m'hi he involucrat, tampoc ella s'ha romàs indiferent al meu treball. I això és una cosa que no tothom pot viure.

Per molts anys!