Esguard

Aquest estiu, quan anàrem a Munich, em quedí una nit pegant voltes pel centre mentre les meves companyes de viatge anaven a dutxar-se a l'alberg. El sol queia, i de seguida comencí a notar la geloreta de la nit estival bavaresa. Vaig parar-me a fer un descans assegut a un piló davant d'una de les portes de la Residenz, i quina sorpresa per als meus oïts! El que en principi semblava ser un orgue, era en realitat un expert acordionista que tocava el millor Bach en un entorn idíl·lic.

Ahir em trobí a la plaça de Sant Iu, davant la porta del creuer de la catedral, un acordionista semblant (que resulta ser famós al Youtube!). Potser era el mateix? Vaig valorar aquesta possibilitat i vaig imaginar la vida que portaria en cas que aquell músic i aquest que tenia davant fos el mateix... Viatjar, la música, Europa, les ciutats, la gent, els ambients! Quina sensació de llibertat!

Potser jo hagi triat el camí contrari d'aquest músic imaginari, que viatja per Europa oferint la millor música. He aprovat les oposicions, i d'aquí un temps en donaran "la definitiva". El meu destí es lligarà a un lloc en concret, a unes persones, un barri, una ciutat. M'agrada pensar que des d'allà ajudaré a ser lliure l'alumnat que caigui a les meues mans... Tota una aventura, ben mirat.

Però he pensat que definitiu no hi ha res. Què jo també vull ser lliure i volar. I per això ara que ja he aprovat les opos i tinc la seguretat i l'esguard que dóna aquesta situació, hauré de guaitar bé l'horitzó abans de prendre el meu proper vol.

Jo no vull convertir-me en un "funcionari"!!!