Exigir-se no tant. La cambrera d'ahir al restaurant era originària de Filipines. Ens va atendre amb un català no castís, amb algun castellanisme, però en català, al cap i a la fi. No sé quant de temps portaria a Barcelona. Dos, tres... cinc anys? I ja entenia perfectament la nostra llengua i s'atrevia a parlar-la. I també parlaria el tagal, l'anglès, el castellà i alguna altra llengua de les desenes de llengües que es parlen a les Filipines... Tot un mèrit, no? I un gran bagatge personal.
Algú a la taula va dir que la cambrera "no havia parlat bé el català". La cosa era òbvia, però no sé jo si era allò realment important. Sóc ple defensor de l'obligatorietat de conèixer la llengua pròpia per a qualsevol persona que resideixi als Països Catalans, no per tal que la utilitzi (ho farà si vol), si no per si a mi em ve de gust no canviar de llengua. Però d'aquí a haver de fer de vigilants lingüístics cada vegada que veiem un immigrant, i jutjar-lo segons el grau de coneixement de català va un gran distància. Sobretot pel fet que la majoria de vegades en desconeixem les circumstàncies i les motivacions d'eixa persona.
Però és fàcil col·locar-se d'aquesta manera per damunt dels altres. Què haguérem fet nosaltres? Com haguérem parlat el català si haguéssim estat aquesta noia? D'entrada, ella ja va mantenir una actitud decidida per tal que nosaltres no canviàrem de llengua... I nosaltres portem des dels 10 anys estudiant l'anglès i en tenim una competència nefasta, per començar.
Visca el català! Avall el fanatisme!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada