Vull començar aclarint que el tal Gadafi és una de les persones que més a prop situe de l'esperpent. Sense gaire remordiments, l'esmicolaria i l'aniria llençant per la tassa del WC. La seva fam de poder s'ha traduït en matances de civils indiscriminades.
Però, ai las! Quan ahir vaig escoltar a la tele un dels portaveus del bàndol "dels bons", dels grans defensors dels drets humans, vaig sentir un sentiment semblant al que em desperta el dictador. No sé qui preferiria que fos ministre de Foment, si Pepiño Blanco o Gadafi, certament. Amb un gran cinisme anunciava que el cas de Líbia no podia comparar-se al de l'Iraq, que no hi havia hagut cap reunió de les Açores, que el que hi havia era una resolució de la ONU davant d'una massiva violació dels drets humans i que ells, els països aliats, s'havien proposat defendre "el poble libi".
No deia, però que Espanya és un dels països que, sense cap mena d'escrúpols, ha estat armant el règim Libi, fins ara tan amic. No sé jo per què tan de sobte s'ha trencat aquesta gran amistat entre Líbia i Occident, si serà pels drets humans o pel perill de tancament de l'aixeta del petroli. Perquè mirant l'hemeroteca (bé, les poques referències que hi fa), u es planteja com és que la resposta no va ser tan contundent a Darfur, o a l'oblidada Somàlia, o Guinea (quin cas!) o a tants altres llocs (sense petroli). Quin cas el de Guinea, on fa ben poc el senyor Bono, acompanyat del Duran, anaren de visiteta "diplomàtica": nedant en corrupció i violació dels drets humans, s'ho van passar d'allò més bé. I ara ens volen vendre la moto en el cas libi.
Hipòcrites. Més que hipòcrites!. Si comencem a prendre certa perspectiva sobre les lluites que definiran aquest segle XXI, no estan fent cap gran favor a la democràcia i als drets humans que diuen defendre. Acabada la Guerra Freda, l'atemptat de les torres Bessones va ser el punt de partida d'un nou enfrontament: ja no entre comunisme i capitalisme, sinó entre el món nascut de la Revolució Francesa i la Il·lustració i aquelles societats que no han experimentat els canvis que impliquen. Entre ciutadans i súbdits. Entre pensament i obscurantisme. Entre raons i fanatisme. Si el liberalisme polític, els drets humans i les institucions democràtiques només són una excusa per fer el que fan, a banda de contradir-los i utilitzar-los per al seu propi benefici, difícilment Occident podrà vendre'ls com un guany de la Humanitat.
I així és que ha començat, malgrat tot, la primavera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada