Quan unes idees et criden l'atenció ronden pel cap una bona temporada, i acaben canviant la manera de fer i de veure les coses. Crec que això m'ha passat amb Safranski, i aquest cap de setmana tot ho he viscut en clau de temps.
La joia del temps present: era el missatge últim de la pel·lícula de Woody Allen. Un atac sense mirament als mites sobre el passat. "Qualsevol temps passat fou millor", solem dir. Però ara tenim els fruits d'aquells temps suposadament millor, i a més, l'oportunitat de fer quelcom nou... no sona més atractiu?
El temps que du cada cosa... i per vivenciar-lo, m'he posat a fer pa. Tot un dia de procés: amassar, reposar, tornar a amassar, fornejar, deixar que es refredi. No ha sortit bé del tot, però ha estat una grata experiència. Estem acostumats a consumir: tot ho comprem al super. Però ja no fem res amb les nostres mans i perdem la noció del que costa cada cosa. Del que prenem a la natura i la transformació que li fem. Me'l menjaré ben orgullós: aquest pa, malgrat faltar-li una mica de rent, és meu!
El temps i la mort... quina relació tenen? És la mort la fi del nostre temps? Existeix el (nostre) temps al marge de la nostra vivència? "On eres tu quan les estrelles encara bullien?"-interpel·la la pel·lícula: "L'arbre de la vida" fa una reflexió més que interessant, imprescindible. M'ha encantat, així de llarga i buida d'acció com és. I penso jo: quan camino per un camí, puc girar-me i mirar el principi. Si vull puc tornar-hi, tornar a desfer el camí fet. Però sembla ser que no puc fer-ho amb el temps. No obstant, el passat ens marca i ens determina contínuament: d'alguna manera, està sempre present; i el futur, malgrat imprevisible, sempre se'l pot intuir, projectar, esperar. Present, passat i futur es donen plegats? Potser siga la nostra manera de vivenciar l'eternitat... però què és, l'eternitat? Mai ho sabrem... però potser puguem intuir-ho?
El temps de contemplar... al concert, el temps es para. Sona Mozart, Bach, Ravel, Chopin: ells tornen i ens entreguen unes vivències en forma de música. Parar i mirar. Parar i escoltar. Parar i preguntar-se: qui coi sóc?
I de tornada a casa, canvi de temps. Primera pluja tardorenca sobre ciutat! He deixat que se'm banyara el rostre contemplant l'espectacle. Terra mullat, els ocres naixents i els núvols que han tapat el sol durant tot el dia. Raigs de sol ponent sobre les paradetes dels encants de llibres a Passeig de Gràcia. Una nova tardor comença... o és la mateixa de sempre?
Qui sap!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada