Sobre el temps: descobrint Safranski

El títol de la conferència em va cridar l'atenció: la decisió d'anar-hi va ser encertada, i una possibilitat de descobrir un pensador actual d'allò més interessant, en Rüdiger Safranski. Té cognom polonès, però és alemany. 

¿Què és el temps? L'hem conquistat realment? Influïm sobre ell o ens marca excessivament? Quin és el valor que les noves tecnologies han donat a l'ara, al passat i al futur? Vaig decidir no prendre apunts, però finalment no ho vaig poder evitar. Per si voleu fer un tast, aquí transcric algunes de les línies que vaig anotar. No és un discurs lineal, però a partir d'aquests apunts podem fer una idea del contingut de la conferència, que considere més que interessant.

La conferència va començar amb una reflexió sobre els trets essencials del temps: podem tenir-ne una vivència, però malgrat això, és intangible. La vivència és del tot subjectiva. Feia una reflexió interessant: quan estem avorrits, el temps sembla no passar, esdevé llarg i tediós. Però en el moment que l'avorriment ha passat, en la nostra memòria aquest lapse d'avorriment queda enregistrat com un episodi molt curt. En canvi, quan estem atrafegats, tenim la sensació que el temps passa molt de pressa. En alemany, langweilig (avorrit), ve de lange Weile, literalment "estona llarga".

No percebem el temps a través dels sentits... però sí el rellotge. Aquest, més que la màquina de vapor, va ser l'autèntic motor de canvi de la societat tradicional a la industrial: el rellotge és capaç de coordinar i homogeneïtzar les accions de les persones. I aquesta homogeneïtzació ha arribat a tenir abast mundial. Amb el rellotge, a més, apareix el fenomen de la puntualitat: tot està determinat que passi a una hora determinada. Els temps socialitzats avui en dia gestionen el nostre comportament.

Actualment, doncs, la nostra vida està coberta per una densa xarxa de temps. Vivim sota la pressió del temps: el vivim com a escàs. Però l'escassetat no pot ser un tret del temps: ho és en relació amb les activitats que volem desenvolupar. L'escassetat no és un tret del temps, sinó dels nostres propòsits, i aquesta converteix el temps en un producte. Pretenem guanyar temps a tota costa; a això es dirigeixen les innovacions tecnològiques, que tenen un mercat assegurat gràcies a aquesta escassetat ontològica del temps.

En efecte, les persones estem abocades a percebre la vida com a curta, ja que està limitada per la mort. Ens proposem així el fer el màxim nombre de projectes en el menor temps possible. Ens fixem llavors en el temps limitat que tenim per fer cadascun d'aquests projectes, però aquesta limitació quotidiana recorda la limitació última (la mort). Però esdevé una màscara: per evitar fixar-nos en la nostra condició mortal, fem servir aquestes limitacions quotidianes per amagar la nostra por a la mort. Hem de mantenir-nos ocupats a tota costa.

Ja la història de la salvació cristiana ha estat marcada per aquest fenòmen. Sant Pau, en vida, creia que hi havia poc temps fins l'avinguda de Jesús. Calia doncs no malbaratar el temps, i fer el màxim d'obres possibles per assegurar-se la salvació de l'ànima. Perdre el temps era sinònim de pecat. En qualsevol moment, podria produir-se el judici final.

Aquesta percepció del temps s'ha secularitzat. Avui en dia l'ésser humà es planteja la possibilitat de dominar el temps i la història, actitud que hem de prendre com a variant de l'escassetat del temps ontològica. Ens preguntem sovint com és possible accelerar els processos històrics. A aquest respecte, ja Marx i Engels van apuntar que un dels trets que caracteritza la nostra època és el canvi continu de la producció. S'empra el capital per aconseguir èxit: el capitalisme busca avantatges tecnològics per guanyar temps: sent més ràpid s'és més productiu.

Però aquest fet genera un desequilibri: i és que el present, el ARA, suposa una càrrega per al futur, i una destrucció del passat. En efecte, la producció d'avui és la brossa del demà. Avui, més que crear valors futurs, especulem sobre la seva possible creació. El futur esdevé així una muntanya de brossa, una muntanya de crèdits a retornar. L'especulació comporta una mala administració del futur, en el qual ens esperen un elevat deute públic, una natura destruïda, brossa i factures pendents de pagar amb uns diners que suposadament s'havien d'haver guanyat. El lema és: "consumeix ara, paga després". Però aquesta multiplicació dels diners miraculosa que ens venen no es basa en la creació de valors real, sinó en una il·lusió: el globus acaba punxant-se.

La societat, així, avança a dos ritmes diferents: per una banda, hi ha uns terminis reduïts de creació de negocis i transacció de capitals; però el consumidor no dóna l'abast, no és conscient com de ràpid passa tot. Està desorientat sempre amb l'anhel de guanyar temps. Safranski introdueix el concepte de desincronització amb una frase que és ben certa: i és que el temps que guanyem amb el tren d'alta velocitat, el perdem en el tren de rodalia.

Existeix un problema de desincronització de la nostra societat. Per una banda, l'economia avança a un ritme molt ràpid: produir més i més, cada vegada amb menys temps. La política, en canvi, adopta unes decisions lentes que han de passar els tràmits parlamentaris. Manca valentia per prendre decisions de gran abast, que subjuguen l'economia, ja que aquestes requereixen el seu temps per pair-se. 

Tot pareix anar accelerat. Aquesta impressió d'acceleració afecta la nostra vida, ja que aquesta esdevé un cúmul de vivències, que requereixen cadascuna poc temps, i no d'experiència. L'experiència necessita el seu temps, i no el té. Això ens deixa una sensació d'intranquil·litat. 

Abans havíem esmentat la destrucció del passat, que té a veure amb aquesta acceleració. Abans de l'era industrial, un "jo-ara" estava distanciat sempre dels esdeveniments, els quals quan arribaven al subjecte ja formaven part del passat, i a més, havien passat pel filtre de la interpretació. Les paraules eren el vincle amb els fets, i no la imatge, com avui. Avui, no parem de rebre imatges: la imatge s'apodera del passat, el converteix constantment en present sempre que convé. Això té una conseqüència profunda en la realitat viscuda: tenim la sensació que tot es pot repetir, fins i tot la vida. Però això, paradoxalment, reforça la sensació d'acceleració.Tot es posa en moviment, s'acceleren els canvis socials i els projectes vitals, per als quals se'ns exigeix flexibilitat: aquest és un eufemisme de la pèrdua de valor de l'experiència. Els recursos de temps són escassos en relació ales exigències. Un fet que il·lustra aquesta idea és el que estem fent a la natura: estem polint les reserves energètiques que han trigat milions d'anys en existir en un lapse de temps més i més reduït. 

El present destrueix el passat, doncs, i a més, carrega el futur amb el llast de la brossa. El present suposa, per tant, una càrrega sobre la resta de temps. Tot això afecta al temps personal, i el carrega de patiment, intranquil·litat, sentiment d'acceleració. Cada cop gira tot més i més de pressa. És important, però, estar ocupat, estar dins d'aquesta roda que gira, ja que convertir-se en un aturat, caure, vol dir sortir del ritme del món. I no podem parar: existeix un horror vacui, una por a la inactivitat que ho impregna tot. Por a la mort. La buidor i l'avorriment, però, estan present a tot arreu de forma subliminal.

Convertir-se en un aturat té dues cares: per una banda, sortim d'aquesta roda infame, però per altra, patim el menyspreu de la resta. Estar aturat està mal vist. 

Hi ha filosofies orientals, com el ioga, que proposen un trobament amb el jo, amb el ritme personal, a través de la respiració. Però aquest retrobament ens fa por: temem que la buidor i l'avorriment es facin evidents.

Per tot això, es fa necessari de trobar un temps humà, si no volem caure en una nova bàrbarie (Nietsche). Hem de reforçar l'element contemplatiu que proposen les filosofies orientals. A nivell personal, hem de treballar tècniques de desacceleració, tornar als rituals, preservar la nostra sobirania sobre el temps en un àmbit per se accelerat. Això és difícil, i per això no només hem de treballar a nivell personal, sinó que cal posar el tema del temps en l'àmbit polític: hem de trobar una nova regulació del temps mundial. Safranski posa com a exemple el tema de la natura, que va trigar anys fins que es va posar en el dia a dia polític; creu que passarà igual amb el tema del temps: és vital, necessari i imprescindible repensar el temps social.

El temps, doncs, ha d'esdevenir una qüestió política per poder sincronitzar els ritmes econòmics, polítics i vitals. Cal supeditar l'economia a la democràcia. Sols així deixarem d'hipotecar el futur només per la il·lusió d'avançar més ràpid... avenç que en realitat ens condueix a la tomba. L'ésser humà no és senyor del temps, no pot dur-lo avant ni enrere, però sí que té en les seves mans aquesta tasca factible de sincronitzar els diferents ritmes del món.