Avui la Muixeranga ha esguitat d'Algemesí el centre de Barcelona. Haig de dir que m'he emocionat bastant en veure que les muixerangues enlairaven les seves torres i quadres plàstics als llocs que ara em són quotidians, i que avui han quedat vinculats als meus orígens d'una manera simbòlica.
I retrobaments, i xerrades, i cares que feia temps que no veia. Amb tot l'enrenou de la declaració de les Festes com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat hi havia molt a comentar. També el de sempre, per suposat. Un conegut, responsable del Museu de la Festa, m'ha fet veure que moltes vegades les coses ben conegudes amaguen una interpretació que de vegades ens passa desapercebuda. Jo ho anomenava al meu llibre, perquè l'antic mestre del ball de Pastoretes m'ho havia referit, però no havia caigut en el compte de què volia dir realment.
Segons aquest home, en l'època de mancança de dolçainers al País Valencià (finals dels anys seixanta, principis dels setanta), els mestres de ball, a principis de setembre, marxaven per els tardes als pobles de les comarques veïnes per cercar un dolçainer. Sovint el qui coneixien havia mort o ja no s'hi dedicava, per la qual cosa havien de recórrer de vegades distàncies més que considerables. Quan no hi havia altre remei, llogaven un clarinet: però no els hi agradava, i ho evitaven sempre que podien.
Aquesta obstinació per tal que fos un dolçainer, i no altre, qui interpretés les melodies processionals, no existia a tots els llocs. Són coneguts els pobles de la Vall d'Albaida on les dançaes són interpretades per clarinets o altres instruments de vent sense que ningú enyore el so de la dolçaina. L'esforç que feien doncs, els mestres de ball (bastonets, muixeranga, balls de nenes) ens demostra que el so de la dolçaina estava lligat a la tradició i a una determinada manera de fer i sentir. El clarinet no era el mateix, no podia ser un substitut!
Sense aquest esforç, segurament, aquell 7 de setembre de 1973 no hagués sonat aquella melodia, la muixeranga de sempre, convertida llavors en una crida solemne que va soscavar la consciència del poble, doncs s'erigia portaveu de la tristesa de no tenir cap colla a qui tocar, del clam d'una festa que ens identifica davant del món però que es veia oblidada i deixada de costat per allò que deien "la modernitat". Sense aquest esforç no hagués hagut després ni escola de dolçaina, ni colles de dolçainers ni res del que avui tenim.
Jo els fets els coneixia, però tot açò m'havia passat per alt. És la gràcia que té el compartir punts de vista: el Julio m'ha donat la volta al calcetí. Així doncs, no està de menys fer un agraïment que, amb l'esforç que van fer per conservar allò que era seu i de tots, han permès que avui hàgem pogut vibrar amb els muixerangues al bell mig de la plaça de Sant Jaume.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada