Hui enraonàvem a l'EOI a sobre de França i del seu xovinisme endèmic. Una companya donava un exemple que li va obrir els ulls sobre què pensen els francesos sobre ells mateixos i França: sempre en parlen en passiva, és a dir, la France sempre esdevé subjecte de tots els esdevenirs històrics. "França va ser envaïda per Anglaterra durant la guerra de...". La France, una espècie de paradís de la civilització i la civilitat rodejat per bàrbars per tot arreu! El món es divideix entre allò francès i allò no francès!
És trist comprovar com el xovinisme no només és endèmic a França. Hui estic ben enfadat. Segons una opinió amb què m'he trobat, el català normal és aquell que es parla a Barcelona, i la resta de parlars són coses estranyes que només fan que nosa, plens de paraules rares i d'expressions incomprensibles, a més d'estar molt castellanitzats. Sols se salven aquells, com el mallorquí, que és bonic, perquè... sabeu? Hi ha parlars lletjos i bonics. Per descomptat, els lletjos són els que no es parlen a Barcelona, i els bonics el barceloní i aquells que més se li assemblen. I ho pensa molta gent, eh? Quasi tots, més aviat! A més a més, hem de donar per descomptat que la batalla per la llengua està més que perduda a les altres regions, que només se salvarà que Catalunya i amb penes i treballs.
No he pogut evitar sentir-me dolgut i una mica enutjat. Enutjat pel fet que trobe cert menyspreu a allò que en realitat no es coneix. Dolgut perquè es tiren per terra els esforços que fem milers de persones a les Illes i al País Valencià per donar-li a la llengua i al País la dignitat que es mereixen. Menysprear el valencià perquè en són pròpies paraules com "prompte", "desdejunar-se" o "parèixer" em pareix que demostra poc coneixement per part de qui ho afirma. Són també castellanes paraules com escurar, creïlla, oratge o pusterol? També les tenim, eh!? Cert que la llengua a València està farcida de castellanismes. Com negar-ho? Però n'està lliure a Barcelona? Sabem com es parlava a Barcelona abans de l'escola en català i de la immersió lingüística? Molt similar a com es fa encara a València! Pregunteu, si no, a la gent de mitjana edat.
Tirar les coses per terra i menysprear la diferència potser siga una actitud pròpia de qui li ha vingut tot donat. A Barcelona, la Renaixença i la posterior assumpció per part de la dreta i la burgesia dominant de les tesis nacionalistes i de normalització de la llengua fan que aquesta haja avançat en la seua normalització i en el seu ús social. Però el fet que el poder dominant siga favorable a la normalització de la llengua potser ens faça creure'ns en un món idíl·lic i ideal. Però malgrat que al metro, als espectacles, a les institucions, a l'escola, als anuncis, a la televisió pública, etc. es faça ús habitual del català no ens ha de fer oblidar que la major part de la població utilitza normalment el castellà (tot i que coneix el català) i que a Barcelona els parlants nadius de català arribaran amb sort al 30 o 35% i a l'àrea metropolitana... a un 30%? Un 20%? Algú s'ha parat a pensar quina seria la situació sociolingüística si no haguera existit aquest recolzament per part dels successius governs de la Generalitat des de la democràcia?
Amb tota probabilitat, seria igual que la que ara trobem a València (on justament i malaurada no hi ha hagut aquest recolzament), si no pitjor. A pesar de tots, a València fa ja cinc-cents anys que la classe dominant menysprea la cultura i la llengua del país. La Renaixença no va arrelar amb força, i durant el franquisme la repressió va ser duríssima. La democràcia va entrar per la porta amb la frustració, la manipulació i la desfeta sota el braç, amb la famosa batalla de València, promoguda des de la ultradreta i des de Madrid, els resultats de la qual són ben visibles.
Però malgrat no haver-ho tingut fàcil ni tenir el vent a favor des de fa molts, massa segles, els valencians encara parlem valencià, hem conservat la llengua, els nostres costums, tradicions i personalitat. Malmesos i ferits, però guardats vencent totes les forces que han lluitat per esborrar-los! I les dades ens parlen d'un percentatge de parlants nadius similar al Principat, malgrat estar el Cap-i-Casal totalment castellanitzat. No sé si davant tantes dificultats, els catalans haurien tingut tant de mèrit i èxit en la conservació de la llengua. Dit d'altra manera: què trigaria el català en ser una llengua residual si el PSC o CiU abandonaren l'interès per la normalització lingüística? Ben poc. A València, malgrat tot, la conservem i hi lluitem. I com a exemple tenim les 80.000 famílies que han demanat la immersió per als seus fills i que no hi tenen accès per manca de places: la seua lluita és la lluita de tot un poble.
És per això que m'he sentit enutjat i una mica decebut pel xovinisme que he trobat. I no sé si seran apreciacions meues, però en lloc de mirar-se tant el melic, si ens estimàrem tant la llengua com diem, en lloc de menysprear la seua riquesa i diversitat ens afanyaríem a conèixer-la i estimar-la. Si en tot el domini lingüístic es parlara com a Barcelona tindríem una llengua ben pobra. Descobrir que hi ha cinc o deu paraules per anomenar el marbre o banc de la cuina, o tantes més per referir-se a una eina del camp o una verdura, més que ser una molèstia, hauria de ser motiu d'orgull i de riquesa. I quantes més en coneguérem, millor! No hem d'oblidar que dues terceres parts del diccionari de l'IEC són valencianes i de les Illes! Mirar-se el melic en excés no només empobreix a poc a poc la pròpia llengua, sinó també les persones que la parlen.
Faig referència al pi de les tres branques: tres branques... una s'ha de creure el tronc? Del tronc formem part totes tres branques, i justament totes tres juntes fem un tronc ben gruixut i fort davant les ventades. Crec que l'actitud que he trobat hui ajuda a podrir-lo i a fer més vulnerable, i més pobra, aquesta nostra manera de veure el món.
Quan caiga una branca, aniran darrere les altres dues. No ho dubtem.
