I això, per a què?

Són comentaris dels meus alumnes. Típics comentaris d'estudiant:  per a què estudiar història? Per a què estudiar literatura? Per a què...? Peraqués referits sempre, com no, a les humanitats i a les llengües. Mai he sentit un peraquè referit a alguna disciplina científica. Paradigmàtic.

L'altre dia, però, el peraquè va estar referit a la assignatura d'art i artistes. No s'atreviren a dir-me'l a mi directament (tinc fama de tenir mala bava), sinó que el feren a una altra companya que és molt agradable en el tracte, però que es va escandalitzar tant o més que jo per la pregunta. Arte, para qué arte? Yo no voy por la calle mirando por ahi las casas a ver. I com que hi faig treballar, l'autora del comentari i les seues amiguetes s'han deixat l'assignatura. I jo, que sempre havia cregut que l'art era una font de motivació i d'admiració!

Aquesta societat està malalta. Guany fàcil, tot ha de ser fàcil, esforç res, i la recompensa gran. Especular, treballar on siga que ens permeta de pagar-nos el cotxe amb què fardar davant dels coneguts (i de passada, sublimar la masculinitat i sentir-nos més "hòmens"), el piset i les vacances. I el plaer buit: estovar-se al sol, tancar-se en una discoteca, sexe (cada vegada més, sense protecció), Tele5 i el riure fàcil. Que res de tot això està malament (bé, Tele5 sí), però sí que ho està, als meus ulls, el convertir-ho en objectiu vital. I tot el que no entre en aquest esquema  guany fàcil-plaers buits, és menyspreat i ignorat. És mereixedor d'un peraquè.

Ahir al Palau hi havia un concert d'aquests que no podria perdre'm: la Passió segons Sant Joan de Bach. Orfeó Català i orquestra d'Andorra, dirigits per Josep Vila. Magnífic! I mentre esperava que començara assegut a la meua butaca, observava el públic: mitjana d'edat, cinquanta-llargs. Hi havia, però, una quadrilla de joves i adolescents asseguts al primer pis. Se'ls veia encantats d'estar allí, i es notava que gaudien de la música i del Palau. Esperançador... si no hagueren tingut pinta d'estrangers, però. Vaig pensar que potser foren d'ací, qui sabia... però efectivament, quan en acabant m'apropí a ells, resultaren ser alemanys. No podia ser d'altra manera...

Què estem fent amb el nostre país? Quina és l'educació que estem donant? Per què tot aquest mesinfotisme i menyspreu cap a allò que no s'entén perquè, senzillament, requereix un mínim d'esforç per poder ser gaudit? Quin paper tenim els mestres i educadors en aquesta xacra social?

Em consola saber que no está hecha la miel para la boca del burro. Però em preocupa saber-me rodejat de rucs per totes bandes. Per rucs-panderola: las cucarachas nacen, crecen, se reproducen y mueren. Mentrestant, han vist Tele5, s'han esnifat coca fins els ulls els dissabtes, han dormit la mona a la platgeta i han parit (elles) com a conilles. Una molt bona forma de morir en vida.

I mentrestant, per sort, la música encara sona. Però fins a quan? Es pot ser optimista en aquest món de merda?