aNDRòMiNa: Fragments de Pla

L'excursió que he fet aquest cap de setmana pretenia visitar alguns llocs descrits al Quadern Gris: Begur, el Cap Roig, Aigua Xallida, Calella, Palafrugell... Abans, però, vaig aprofitar el matí per passejar per uns quants pobles de pedra tan característics del Baix Empordà, pobles que no han perdut el seu atractiu, malgrat haver-se convertit, en pocs anys, en nuclis turístics complementaris a l'oferta de sol i platja. Entre ells, Pals, origen del forat negre familiar dels Pla, d'aquell deute contret pel seu pare, que invertí part dels seus diners en aquell poc exitós negoci de l'arròs de Pals...

Qui millor que el mateix Pla per parlar-nos d'aquests llocs? Amb ell que us deixe, tot aconsellant-vos la lectura del seu llibre més conegut!

PERATALLADA

Carrer Major

Finestres adovellades del castell

Castell de Peratallada

Campanar de paret de Sant Esteve, extramurs

Portal de muralla

Torre de l'homenatge del castell

Torre de defensa de la muralla

Església de Sant Esteve, amb la torre defensiva construïda sobre l'absis

PALAU-SATOR

Vista del poble, amb el Montgrí al fons

Muralla i torre mestra de la fortalesa medieval,
transformada al llarg dels segles

Accès al recinte emmurallat

Carrer Major

Torre de l'homenatge: detall

FONTCLARA

Restes de les pintures de l'església de Sant Pau, s. XIII

PALS

Torre de les hores i restes de les muralles

Montgrí des del mirador de Josep Pla

Les illes Medes

Torre de les hores

BEGUR

L'anada a Aigua Xallida m'ha fet pensar en Begur. És un poble que m'agrada. Des del punt de vista popular, Begur és la quinta essència de Palafrugell, la realització completa de Palafrugell -un poble de gent lliure, desmanegada i primigènia. Un dels personatges del poble és el meu vell amic Brincs.

Torre de Sant Pere: li dóna un aire de fortalesa a l'església

Pujada del castell

Les cases d'indians li donen encant al poble

Les torres defensives de la muralla resten en peu incorporades als edificis

Les Medes i el cap de Creus des del castell

Aigua Freda

Vista del massís del Montseny des del mirador del castell

AIGUA XELLIDA

El pare és un gran enamorat d'Aigua Xallida. Un enamorat fins a l'entendriment. Asseguts a la sorra de la minúscula platja, sentint caure l'aigua de la canya de la font, davant de la mar en calma i com adormida, en la solitud llunyana del país, ens diu, amb un aire una mica sentenciós, que la costa -i concretament Aigua Xallida- té un futur que no podem a penes sospitar. El sol cau sobre els basalts dels Bufadors i fa una taca incendiada, que fascina.

(...)

A mesura que el sol se'n va, la tarda sembla aclarir-se, els colors es tornen més vius, el perfil de les coses, més precís. Sobre la mar immòbil, blanquinosa, de perla, els esculls, els penya-segats, tenen un color de violeta. Els basalts acarminats es tornen d'un roig viu. Sota les pinedes, de copa brillant, s'hi posa una ombra llòbrega, trista.

Pla i Hermós, a Aigua Xellida

Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar, fan sobre l'esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D'ací en pervé, potser, que l'única posició de l'home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.

La mar innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia. I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, llisa, monòtona, igual. A través del primer moment la mar ens domina i ens produeix plaer. A través del segon ens angunieja i ens dóna un malestar imprecís, vague.

Per trencar aquest joc hauríem de trobar el mot just i comprensiu de la mar..., però tantost pensem tenir-lo ens fuig com si fos una ramiola de vent o el caragol voluptuós i fugaç d'una onada.

CAP ROIG

El Cap Roig és molt bonic. De la punta dels Forcats als Canyers, el litoral està ocupat per una sureda. L'alzina sureda és un arbre una mica moix, de color d'ala de mosca, lleugerament polsós, d'una pobresa severa i trista. Les suredes semblen dir-vos: ¿què hi farem si som així?

Entrada al jardí botànic

Castell neogòtic del Cap Roig

Illes Formigues

El camí de Calella a Llafranc pel litoral és fascinador -malgrat l'ermàs que rodeja la Torre. El cap de Sant Sebastià, la platja i les pinedes són les tres gràcies de Llafranc. Cosa fina. Dues coses exquisides de Calella: el peix, que és gustosíssim, i l'aigua, lleugera, fresquíssima. L'església (que és de l'època burgesa) és glacial, fredíssima, d'una mediocritat sense remei.

PALAFRUGELL

Avui he passat per davant de la casa del carrer Nou -o del Progrés- on vaig néixer. La seva façana alta i freda, sinistra, bruta de les escorrialles de pluja, no m'ha suggerit res, el poder d'evocació de les seves parets m'ha fet un efecte absolutament nul. Cap record concret -si no és el de l'horta de darrere la casa. En canvi, no hi ha res en la del carrer del Sol que no avivi la memòria de la meva infància, de l'adolescència, d'un munt de coses que el pas del temps ha gairebé esborrat.

Vaig néixer, en tot cas, al carer Nou -o del Progrés-, que és un carrer molt trist, llarg, dret com un ciri, que va del carrer de la Caritat a la via de tren de Palamós. La casa era una baluerna bastant alta i la façana donava a tramuntana. Això feia que les habitacions obertes al carrer fossin, a l'hivern, fredíssimes, glacials. Per contra, les habitacions de migdia eren molt assolellades: donaven a un hortet resguardat.

Els diumenges corrents, a l'església, deien un rosari que, davant de la llum groga dels ciris, feia venir una son manyaga i dolça. Però, amb això, venia una gran festa, calia fer el tridu o el novenari, i llavors hi havia predicador foraster i l'altar s'il·luminava d'una manera esplèndida. El retaule xurrigueresc, arravatat i sonor, tocat per la llum de la cera i per les quatre grans aranyes que penjaven del sostre, era un prodigi. Havia estat concebut com un gran espectacle, però els dies de solemnitat era més que tot això: la llum s'enganxava a les fustes sagrades, desdibuixava formes i figures, i apareixia una immensa plata de relleno sobre la qual regalimava un suc d'or, espès i lluent, com un formigueig lumínic.