Si no m'equivoque, és la quarta edició del 48 h Barcelona Open House, i la veritat és que un esdeveniment així s'ha convertit per a mi en una cita obligada: conèixer racons nous de la ciutat, nous punts de vista, anècdotes, històries (i Història) i projectes engrescadors. I tot gràcies a un bon grapat de voluntaris que tenen el gust i les ganes de mostrar als seus habitants racons de la ciutat que normalment tenen l'accés restringit, bé per raons de la seua activitat, bé perquè són propietats particulars. I no només els racons, l'arquitectura i el paisatge urbà: a l'Open House les persones esdevenen protagonistes. D'entrada, pels milers de persones que veus anant amunt i avall amb ganes de conèixer millor la ciutat i que els l'expliquen. Aquesta segona part és important: hi ha qui deia hui que tal o qual edifici no valia la pena de ser visitat durant aquest cap de setmana perquè estava obert sempre. Però compte: no ho està amb algú que se'l coneix i se l'estima i que està disposat a explicar-te fil per randa l'edifici i el seu vincle amb la ciutat!
Planificar la ruta sempre és un handicap: voldria anar a tot arreu i cal ser (no en sé!) selectiu! Un poc de modernisme, una mica d'arquitectura industrial, algun edifici contemporani, ganes de conèixer i... El resultat és que Barcelona sempre es mostra sorprenent, espectacular, alliçonadora. El dia ha començat avançat: el primer edifici que volia visitar, a la Diagonal, obria a les onze, i no a les deu, com pensava... Però fent fotos ací i allà per fer temps m'ha portat als peus de la Torre Sabadell, edifici que sí que obria a les deu i que m'ha oferit una grata sorpresa: si havia vist la ciutat des del mar i des de la muntanya, des de Montjuïc i des de Besòs, mai ho havia fet des d'aquest mirador de 23 plantes situat al bell mig de l'urbs.
I és que ja ho diu la dita: qui tard s'alça, tot lo dia trota. I qui matina, anant a espai, alguna cosa troba.
TORRE DEL BANC SABADELL
El gratacels deu la seua existència a l'època de l'alcalde Porcioles, aquell que entregà la ciutat a l'especulació immobiliària (recordem, va ser qui va permetre aixecar dos pisos addicionals als edificis de l'Eixample, tot malmetent molts edificis modernistes). Porcioles volia "posar en valor" alguns punts de la ciutat amb la construcció d'edificis com aquest, la torre Colom o la torre Urquinaona. La Torre Sabadell va esdevenir el símbol del canvi que s'havia estat produint de l'arquitectura de tall noucentista a l'anomenada Escola de Barcelona, i té moltes semblances amb la torre Pirelli de Milà.
D'entrada, és un edifici que arquitectònicament ni m'anava ni em venia. Però després de l'explicació dels seus aspectes constructius i estructurals, m'ha semblat interessant: com s'aguanta amb quatre columnes mestres, la solució que es dona per evitar que l'oscil·lació natural de l'edifici faça malbé els edificis veïns, la sensació que dóna d'estar exempt i de lleugeresa, com aconsegueix crear l'efecte de xamfrà malgrat el traçat de la Diagonal, etc. Explicat per un arquitecte que viu l'edifici acaba aconseguint que el conegues bé i que, per tant, t'agrade.
La reforma feta per Mateo el 2007 juga amb els colors i les textures dels materials per tal de donar simbolisme a l'espai: el blanc del marbre i la fredor del vidre per a les zones d'intercanvi monetari (la fredor del diner), les fustes i els colors càlids per a les zones d'espera i d'interacció entre els clients... A la planta 21, cadascun dels despatxos dels directius s'inspiren en una tendència arquitectònica del s.XX: la Bauhaus, etc. Des d'allà hi ha una vista impressionant i poc habitual de Barcelona: la torre s'alça enmig de la ciutat.
L'opinió que em susciten les decisions que es prenen en aquests despatxos contrasta amb l'admiració que m'ha despertat el llenguatge arquitectònic de l'edifici.
 |
| Contrasts, típics de l'Eixample |
 |
| La torre fou l'edifici més alt de la ciutat durant uns mesos, fins la construcció de la torre Colom. |
 |
| La fredor dels materials, la fredor dels diners. |
 |
| Sala de reunions, planta 21. |
CASA SAYRACH, CASA MONTSERRAT
Manel Sayrach, arquitecte enriquit pel negoci de les assegurances, va ser un dels personatges més rics de la Barcelona de principis del segle XX (es diu que va ser el tercer barceloní en comprar-se un cotxe). El fet que no s'hagués d'acalorar massa guanyant-se el pa va permetre-li de crear un món espiritual i simbòlic propi que beu molt de Gaudí.
El vestíbul de la casa Sayrach s'inspira en el mar, font de la vida, representant de l'esperit creador. Al costat mateix, va dedicar-li la casa Montserrat a la seua dona: arreu del vestíbul d'aquest altre edifici es poden veure formes que recorden dues emes: les inicials de Manel i Montserrat.
Què bonic! Quant de talent! Qui sap quant de talent no s'haurà perdut entre aquelles persones contemporànies que, en haver d'estar 16 hores a la fàbrica, no pogueren desenvolupar-lo.
 |
| Les formes de la teulada van donar a la casa el renom de "casa de la Nata", tot i que segurament es neu el que pretén representar. |
PALAU DEL BARÓ DE QUADRAS
El senyor Baró de Quadras era originari de Massanes, i va ser allò que diríem un "nou ric". Va tenir la brillant idea d'invertir els diners en el negoci immobiliari, tot comprant un edifici d'habitatges de l'Eixample per viure posteriorment de les rendes que li donaven els seus llogaters. Abans de res, va encarregar a Puig i Cadafalch la reforma de l'esmentat edifici amb una directriu: havia de semblar un palau.
I és que l'edifici del Baró de Quadras no és un palau, només ho sembla. La façana del carrer Rosselló (que recorda al Sezession Style vienès) era l'entrada habitual dels llogaters. El que havia estat un pati a la part del darrera, a la Diagonal, va convertir-se en una esplèndida façana modernista, que entremescla elements nòrdics, medievals i de l'art precolombí. Així, el baró podia entrar i eixir de casa (un pis que ocupava part de la planta principal) per aquesta altra porta de darrere, amb un escenari magnífic que el feia semblar un personatge importantíssim.
Viure de les rendes, viure de l'aparença. Xacres que ens acompanyaran fins al present.
CASA PLANELLS
És un dels pocs edificis de Jujol a Barcelona, que malauradament resta inacabat per desavinences entre l'arquitecte i el senyor Planells, qui a més a més, s'anà empobrint a mesura que avançaven les obres i acaba venent-ho tot abans, fins i tot, de residir-hi.
L'edifici és tot ell un joc entre les línies sòbries i rectes de la façana del carrer Sicília i les línies corbes i sinuoses de la façana de Diagonal. Amb aquest joc, Jujol aconsegueix crear un habitatge de 140 metres quadrats a la planta principal en un solar de només 80. La profusa decoració, pròpia dels edificis de Jujol, no va arribar a executar-se mai en la casa Planells.
El guia explica, a més a més, la simbiosi que existeix entre el llenguatge jujolià i l'arquitectura de Gaudí, del qual era íntim amic i col·laborador. Fins al punt que molts elements de l'obra de Gaudí (el banc del teatre Grec del Parc Güell, o l'ús de la tècnica del trencadís) són en realitat propostes de Jujol. I a la inversa.
De fet, les formes d'aquesta casa recorden molt la Pedrera.
 |
| Escala de caragol, típica dels edificis de Jujol |
 |
| Dos llenguatges contraposats en un mateix edifici. |
FABRA I COATS, FÀBRICA DE CREACIÓ
L'arquitectura industrial de Barcelona és rica i és un testimoni d'una de les èpoques de la ciutat més apassionants que cal conservar. Descobrir-la resulta gratificant. Els diferents edificis que conformaven el complex de la filatura de Fabra i Coats s'han anat transformant en diferents espais, entre els que destaca una escola bressol, una sala polivalent (l'espai Josep Bota) i al fàbrica de creació, que manté l'esperit del lloc tot dedicant-lo a la producció, en aquest cas, d'obres artístiques i projectes culturals.
La polivalència que tenen aquests edificis fan que s'hagen de pensar molt bé arquitectònicament, ja que són espais que canvien d'activitat constantment i que s'hi han d'adaptar fàcilment. Escoltar com s'ha encarat aquest repte per part dels seus protagonistes és tota una lliçó d'arquitectura, elemental si se'n tenen bases, però força interessant per a mi que en sóc desconeixedor. El més interessant és potser com s'ha respectat l'edifici i s'han integrat els seus diferents elements a la nova funcionalitat. Al respecte, és interessant el fet que un grup de persones que es preocuparen pel futur de la fàbrica van recollir i guardar tot el seu mobiliari i parts de la maquinària (avui al MUHC), de manera que hui encara es manté el mobiliari d'oficina original de l'antiga filatura, a més que part dels seus elements s'han reciclat per crear-ne de nous (bobines de fil, etc).
A la tercera planta queda un espai de la fàbrica que no s'ha modificat. Es nota sobretot per la reverberació que hi ha. El soroll que devien suportar els treballadors de la fàbrica devia ser infernal!
 |
| En aquest pavelló hi ha planificat un institut de secundària. De moment, té un aspecte força romàntic. |
 |
| Sala polivalent de l'espai Josep Bóta. |
 |
| Aspecte que tenia la nau on hi ha ara l'escola bressol |
 |
| Premsa de cotó |
 |
| Antiga nau transformada en el patí dels infants |
 |
| Fàbrica de creació |
 |
| Espai que no ha sigut transformat (per falta de pressupost) |
 |
| El mobiliari està format per elements reciclats de l'antiga fàbrica. El paviment, de fustes nobles, és l'original. |
 |
| Mobiliari d'oficina dels anys 50 rescatat de l'antiga fàbrica |
La volta catalana
Haureu vist a les fotos una estranya estructura de formes corbes al mig de la plaça que queda entre les naus, feta de rajoles. És un experiment efímer sobre la volta catalana (ens digueren que l'enderrocaven aquesta mateixa setmana). El guia contà una història curiosa sobre aquesta tècnica constructiva tan típica de Catalunya i València: fou patentada per un valencià, Rafael Guastavino Moreno, que amb aquesta patent va enriquir-se als EEUU. De fet, molts edificis de Nova York i Boston estan fets amb aquesta tècnica, anomenada per l'empresari "Guastavino System": són força coneguts el Museu d'Història Natural, la catedral de St. John o la Grand Central Station de Nova York.
LA FARINERA DEL CLOT
La Farinera de Sant Jaume va arribar a produir més del 30% de la farina de tot Catalunya. L'únic edifici que en resta dempeus es troba mig amagat al nus viari de les Glòries i és hui un centre cultural. Entre els diferents espais, es pot veure encara gran part de la maquinària de l'antiga farinera, com els molins Buhler, els més avançats tecnològicament de l'època.
 |
| Molins Buhler |
Can Ricart fou el primer vapor que es va instal·lar al Poblenou a mitjans del segle XIX. Malgrat de la instal·lació fa un grapat d'anys de l'Hangar (espai dedicat a la creació audiovisual), té encara un aspecte totalment decadent que li oferix al lloc cert encant, però també el risc de ser engolit per l'especulació immobiliària (sembla ser que, de moment, això no passarà, com mostra aquesta notícia).
NAU-TALLER OLIVA ARTÉS
L'antiga fàbrica de maquinària industrial Oliva Artés és hui un dels projectes culturals més engrescadors de Barcelona: esdevindrà la seu del Museu d'Història Contemporània de la ciutat. De moment, gràcies a la insistència d'alguns responsables del projecte, s'ha aconseguit finançament per acabar-ne la primera fase, que ha permès consolidar l'estructura de la fàbrica i habilitar-la per a exposicions temporals.
I és que les retallades no només afecten la sanitat i l'educació: gran part de l'activitat que defineix aquesta ciutat està en risc de romandre paralitzada per manca de finançament. Esperem veure prompte el projecte enllestit!
 |
| Com es veu, la fàbrica té planta basilical de tres naus (sense capelles laterals :D) |
 |
| Maqueta del futur centre del MUHBA |
A lloc treballen centenars de persones dedicades a la investigació, de més de 50 països diferents. Entre tots ells es parlen més de trenta llengües en total, entre les quals és l'anglès la llengua de comunicació habitual. El 60% dels investigadors són dones (les quals només ocupen el 30% de càrrecs directius). Hi ha en l'edifici diferents organitzacions, les quals tenen encetats diferents projectes d'investigació relacionats amb malalties com l'alzheimer, tots ells de finançament públic (cosa que comporta un estalvi substancial en patents en cas d'aconseguir algun medicament útil). El centre està en un entorn privilegiat: és un dels pocs del món que té a pocs metres un hospital i una universitat, tant necessaris en el món de la investigació mèdica. Malauradament, tot açò també sobreviu com pot a les retallades. Menys becaris, menys treballadors, línies d'investigació tancades... Sent vergonya! I agreuja més el despropòsit el fet que, en tancar un laboratori, aquest queda obsolet en pocs mesos i cal una inversió gran de diners per tornar-lo a posar en marxa...
El que més interessant m'ha paregut ha estat conèixer com es treballa al centre (per cert, el primer cap de setmana d'octubre fan portes obertes per mostrar-ne l'activitat, amb conferències, xerrades, etc). Però no cal oblidar la part arquitectònica: el centre d'investigació biomèdica és un dels edificis més singulars de Barcelona. L'estructura està aguantada per unes pilastres de formigó en forma de te, de les quals pengen uns tensors que aguanten la resta de l'edifici, fent que la planta baixa quede pràcticament alliberada d'elements estructurals i es cree la il·lusió que l'edifici "flota" en l'aire, que és una estructura lleugera. A això ajuda la coberta de fusta de la façana, i la seua forma el·líptica, que tant des del mar com des de la muntanya, oferix una aparença de la construcció que la fa parèixer més xicoteta del que realment és. L'edifici, vist des de dalt, té forma de "u" oberta al mar, i al bell mig de la plaça central, aguantat per unes bigues de formigó a bastants metres del terra, s'aguanta la capsa de l'auditori, al sostre del qual hi ha una pel·lícula d'aigua per accentuar la lleugeresa del conjunt amb un joc de reflexos.
Tota aquesta estructura està pensada per fomentar la interacció i la comunicació entre la gent que hi treballa. Tothom té llibertat d'accés a totes les àrees de l'edifici, i a més a més aquest compta amb nombroses zones de reunió per fomentar l'intercanvi de resultats, idees...
Estic orgullós que aquest a ciutat on visc compte amb un lloc així!
 |
| Els tensors, que pengen de la "t" de formigó, aguanten el pes de les diferents plantes. |
 |
| L'auditori, subjectat per les bigues al bell mig de la plaça central. |
SANT GERVASI
Ho trobava tot molt curiós. És un poble de torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns arbrets i caminets amb brolladorets amb peixets i dibuixets de pedretes i herbetes i teuladetes amb uns terradets. En aquests jardinets hi sol haver gallinerets amb pollastrets i de vegades amb un conillet que treu el morret. Hi ha convents de mongetes, clíniques amb malaltets, fabriquetes amb obrerets i tramviets de via estreteta. L'ús del diminutiu em surt espontàniament, no pas perquè les monges, els brolladors i els malalts de Sant Gervasi siguin d'una mida més reduïda que els dels altres llocs, sinó perquè la vista, acostumada a les aparatositats de Barcelona, em fa veure Sant Gervasi com un poble en miniatura. La proximitat del contrast augmenta encara la il·lusió.
Finalment, les aparatositats de Barcelona també s'han imposat a Sant Gervasi de Cassoles. Però en veure aquestes casetes xicotetes a la vora mateix de la ronda del General Mitre, amb finestretes i arbrets al davant, he recordat la descripció que feia Josep Pla d'aquest Sant Gervasi que ha quedat sepultat per la urbs.
EL COL·LEGI DE LES TERESIANES
Tinc entès que l'obrin al públic en poques ocasions, i calia aprofitar aquesta. Com tots els edificis de Gaudí, està ple de simbologia: les teresianes tenen l'aspecte exterior d'una fortalesa, que evoca el "castell interior" del qual parla Santa Teresa. Això no és impediment perquè l'estructura de l'edifici permeta que la llum natural arribe a tots els racons. A dintre hi trobem tots els elements característics de l'arquitectura del genial arquitecte: arcs parabòlics, columnes helicoïdals... tot destacant els característics passadissos de la primera planta que ixen a totes les guies turístiques.
Des del primer pis arrenca una enigmàtica escala de 14 escalons que no du enlloc: la porta que trobem al capdamunt està tapiada. El seu significat es discuteix, però segurament es relaciona amb l'escala que puja a la perfecció.
 |
| Escala cega amb porta tapiada. |
CÍRCULO ECUESTRE - CASA PÉREZ SALMANILLO
La casa Pérez Salmanillo és un exemple d'arquitectura eclèctica i afrancesada, amb molts elements modernistes. Va ser construïda com un edifici exempt amb jardí, tot seguint l'alineació de la cantonada de Balmes amb Diagonal. Posteriorment, en convertir-se en la seu del Círculo Ecuestre, la torre que caracteritzava la construcció anà a terra i es va construir un edifici adossat: amb aquesta intervenció, crec que la casa va perdre moltíssim.
Els interiors tenen una decoració modernista bastant notable. L'edifici és utilitzat com a lloc de reunió dels empresaris del Círculo.
 |
| El Círculo des de la torre Sabadell |
 |
| Sostre d'una de les antigues habitacions familiars |
 |
| Sala central de la planta baixa |
 |
| Fresc decorant el sostre d'una de les habitacions del primer pis |
 |
| Sota aquesta imatge de l'esperança i la Caritat, tinc la confiança que s'emprendran els negocis més altruistes |
 |
| Al voltant d'aquest gran espai s'organitzaven els dormitoris de la família, que estaven comunicats entre ells. |
 |
| Aspecte de la casa a principis de segle XX |
EL CONSERVATORI
Falguera i Sivilla, deixeble de Puig i Cadafalch, va dissenyar aquest edifici seguint les directrius modernistes, tot i que llavors el Modernisme ja començava a considerar-se un estil passat de moda. Podem dir, doncs, que és l'últim gran edifici modernista de la ciutat.
L'aspecte exterior de l'edifici, caracteritzat per les dues torrasses a una banda i altra del xamfrà de Bruc amb Girona, és un homenatge a un altre edifici emblemàtic de la ciutat: la Casa de les Punxes. Tot l'edifici s'organitza al voltant de la Peixera, un gran pati central cobert per una claraboia amb rics vitralls de colors. L'interior mereix la visita per la gran qualitat artística de la decoració: vitralls, ceràmiques, fustes... La visita a les golfes guarda una altra sorpresa: la teulada descansa en un conjunt d'arcs parabòlics de maó, inspirats en l'obra de Gaudí.
 |
| Ceràmica verda del sòcol dels passadissos |
 |
| Vitralls de la claraboia central |
 |
| Paviment de la "Peixera" |
 |
| Golfes |
 |
| Torrasses des del terrat. |
LA CASA BLOC
Mai havia sentit parlar que durant la II República es construïren habitatges socials... I sí! També! La Casa Bloc, planificada al 1931 per donar resposta a les necessitats d'habitatge i higiene dels obrers a Sant Andreu de Palomar, és un dels exemples més notables d'arquitectura racionalista a Barcelona. Estan dissenyats per ser el més funcionals possible al mínim cost.
Sert, Torres i Subirana, principals representants del GATCPAC, van dissenyar uns habitatges dúplex, amb una menjador, cuina, bany i safareig a la primera planta, i una segona planta organitzada en dues, tres o quatre habitacions, ja que l'estructura flexible del bloc d'edificis permetia organitzar cada habitatge d'acord amb les necessitats de cada família que hi residia. L'orientació i disseny dels habitatges permet que tots els espais donen a l'exterior i que estiguen perfectament ventilats, cosa que no passa, per exemple, amb els habitatges de l'Eixample. El mobiliari també segueix l'ideari del GATCPAC: podem veure una mostra de l'original al pis museu que es pot visitar en un dels blocs (entrada pel carrer Almirall Pròixida).
Actualment, la majoria de pisos han perdut la seua terrassa exterior, l'espai de la qual ha estat integrada a l'habitatge per convertir el menjador en sala d'estar. I és que les necessitats dels anys trenta no tenen a veure amb les actuals: els pisos de la casa bloc estaven pensats per a uns obrers que anaven a passar-se el dia a la fàbrica, i que només tornaven a casa per menjar i dormir. Per això, no hi havia "sala d'estar" al disseny original, i les habitacions eren força més grans que el menjador familiar, ja que anaven a ser la part principal de l'habitatge. Amb la millora de les condicions laborals, l'habitatge familiar canvia també de funció: ara hi passem una gran part del nostre temps d'oci.
Per descomptat, després de la Guerra Civil els obrers residents foren fets fora a patades. Els habitatges de la Casa Bloc foren utilitzats per allotjar els policies nacionals d'una comissaria propera. Hui torna a tenir un paisatge humà variat, humil i agradable, amb un espai que afavoreix la convivència i la interacció entre veïns.
TRINQUET JAI-ALAI
Mai m'haguera imaginat que a sobre del Teatre Principal de la Rambla hi hagués un trinquet! I sí, ací el tenim acabat de restaurar i obert al públic per a esdeveniments diversos. El trinquet havia estat des del començament un espai poc conegut, utilitzat pels amants de la pilota basca, que si bé a Barcelona han estat nombrosos, eren una minoria. Aquest desconeixement va permetre que durant el franquisme els seients del recinte mantingueren una simbologia subtil però coneguda pels seus usuaris habituals: estan pintats amb els colors de la ikurriña!
TEATRE PRINCIPAL
Amb la façana encara tapada per les bastides, el Teatre Principal, que havent començat la seua història al segle XVI és hui el més antic de la ciutat, reobrirà en breu de la mà del grup Balanyà, reconvertit en un restaurant-cabaret. La fesomia del teatre ha estat transformada per aquesta nova funció, i l'espai és una simbiosi perfecta entre un teatre, un restaurant i una discoteca. Veurem com ix l'experiment...
El que més m'ha agradat del nou Principal és el bar restaurant que s'obri a la Rambla. Si no s'ompli massa de guiris pot ser un espai idoni per compartir impressions una tarda de dissabte!
ANTIGA FÀBRICA DE CERVESA DAMM
Amb motiu de l'Open House, l'antiga fàbrica Damm obri les seues portes i, després de visitar el museu d'història de la fàbrica i la seua relació amb la ciutat, convida a una bona cervesa. Un lloc ideal per acabar la ruta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada