A Culla, poble del Maestrat del que us parlí ahir, es conserva el mobiliari de l'antiga escola del poble, que va instal·lar-se durant molts anys a l'edifici de l'antic hospital. Observant els racons d'aquesta aula i les portades dels manuals que s'hi exposaven, m'assaltaren un munt de dubtes, incerteses i pors. I és que enguany torne a l'escola primària, a pesar meu. I ho faig amb l'avantatge d'haver conegut el final del túnel: allò que u s'ha trobat a adults és, en gran part, una conseqüència del que passa a l'escola... i fora d'ella.
Pensava en com de senzilla era la vida en aules com aquesta. Que d'aules com aquesta van eixir grans personatges com Beethoven, Ortega i Gasset, Nelson Mandela, Freddy Mercury o Jaume Cabré, per citar alguns exemples dispars. El discurs que hui existeix sobre l'escola anomenada "tradicional" fa parèixer inversemblants casos com aquests que anomene, fent-los aparèixer com un miracle. Realment és així?
No puc més que arribar a una cosa certa: que potser els fruits de l'escola no depenen tant del que s'hi fa, sinó de l'actitud i dels valors amb què s'hi entra. Quins són els actuals? Caldra conèixer-los, saber descriure els valors i les actituds que han arrelat fort en una societat i que contínuament enforteixen aquestes arrels de les fonts més negres del detritus social. I és que en moltes capes socials trobem uns valors tan nefands!
D'altra banda, quins valors i model de persona i societat hi ha darrere de les noves pedagogies? De quina premissa parteixen? Són tant diferents del d'aquesta escola passada tant denigrada? Què s'hi amaga darrere de tot plegat i quines són les conseqüències per al conjunt de la ciutadania de totes les nostres accions o inaccions a l'escola?
D'entrada, ho prenc tot amb pinces. Dubte de tot i no em crec res de res. Les seguretats, a la paperera. La motivació, per terra, esperant que la presència dels infants la torne a alçar. Sense haver perdut, però, les ganes de conèixer i d'aprendre del que em rodeja.
És així com comence aquest nou curs: una locomotora sense carbó que es mou per la inèrcia d'una pendent costera avall.
I a tot açò: que té a veure tot el que fem amb la premissa indiscutible d'Adorno, aquella que ens diu "que l'exigència que Auschwitz no es repetisca és la primera de totes les que cal plantejar a l'educació". Quin temps dediquem a reflexionar-hi en una societat rodejada d'Auschwitz pels quatre punts cardinals, i als quals assistim insensibles des de la barrera del consumisme i les nostres falses seguretats?
Darrerament, quan veig les notícies, no puc evitar de pensar que tenim el llop més a sobre del que pensem i que a sobre li estem obrint la porta de bat a bat.
És una sensació o tinc motius reals per a poder pensar que és així?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada