1714, el Tricentenari i els drets i les llibertats

Sembla ser que els actes de commemoració del Tricentenari del setge de Barcelona i de la fi de la Guerra de Successió per fi s'acaben. I dic per fi perquè, tot i que per mi era una fita important per recordar i crec fermament que cal refrescar la memòria històrica, s'ha caigut en un nivell de distorsió que no m'ha agradat gens.

Lluny de voler escriure una parrafada sobre el què i el com, només anomenaré un dels tòpics més repetits: "al 1714 vam lluitar pels nostres drets i llibertats". A partir d'aquest tòpic, tota la resta. I passa que alguns s'imaginen els habitants de Barcelona del XVIII fent una gran ve baixa als antics camins d'Horta i de Gràcia.

Al 1714 no podem parlar ni de drets ni de llibertats, perquè no hi havia cap estat de dret. No hi havia drets ni llibertats, sinó privilegis. Hi havia una monarquia autoritària, a l'estil anglès, en què el rei governava establint pactes amb els diferents territoris on regnava. Pactes que s'acordaven a les Corts de cada territori tenint en compte uns privilegis atorgats per ell mateix, que es recollien als Furs. Aquest model estava, però, en crisi i en clara decadència, perquè al capdavall feia massa temps que la monarquia feia el que li venia en gana. Un nou model, l'absolutista, volia imposar-se als regnes hispànics de la mà de Felip d'Anjou, hereu legítim de Carles II, mort sense descendència. Catalans, valencians i aragonesos van lluitar, però, per defendre aquests privilegis que l'ús antic els concedia i que havien estat jurats per l'altre pretendent a la corona dels regnes hispànics, Carles d'Àustria. Si aquest senyor haguera acomplert o no aquesta promesa, és inútil discutir-ho: no va passar. Felip d'Anjou els va prometre igualment i ja veieu com vam acabar!

Potser els testimonis parlen de drets i llibertats. Ni ho sé ni m'interessa. Si ho fan, amb tota seguretat no omplin aquestes paraules del mateix significat que els donem nosaltres. Perquè el nostre concepte de dret i de llibertat política és posterior. Naix amb la Revolució Francesa i es desenvolupa al llarg del segle XIX i part del XX. I si parlem d'identitats nacionals, aquestes naixen, tal com les entenem ara, amb el Romanticisme i els estats post-revolucionaris.

Crec que no podem parlar dels fets passats a base de tòpics i distorsions, perquè llavors el que fem és deformar-los per al nostre interès. Fixeu-vos, si no, amb l'arenga que Villarroel fa a les tropes el mateix dia de la caiguda de Barcelona:

«Senyors, fills i germans: avui és el dia en què heu de recordar-vos del

valor i glorioses accions que en tots els temps ha executat la nostra nació.

No digui la malícia o l’enveja que no som dignes de ser catalans i fills

legítims dels nostres grans. Per nosaltres i per la nació espanyola lluitem.

Avui és el dia de morir o vèncer. I no serà la primera vegada que amb glòria

immortal sia poblada de nou aquesta ciutat defensant el seu rei, la fe de la

seva religió i els seus privilegis.»

Crida de Villarroel a les seves tropes l’11 de setembre. Narraciones

históricas de Francesc Castellví (1757) 

Aquest és un fragment del text dels panells que es troben als diferents escenaris de la batalla final a Barcelona. Ens hi agrada? Potser no, potser sí. Però el que deixa clar aquest testimoni és que els nostres avantpassats no pensaven amb els nostres esquemes de pensament. En tenien uns de propis i cal estudiar per entendre bé les seves motivacions, que no són ni podran ser mai les nostres.

Abans de plegar, però, m'agradaria anomenar l'únic que he gaudit d'aquest Tricentenari: les exposicions al voltant de la figura de Viladomat. He visitat les exposicions de Lleida, Girona i Barcelona i puc ben dir que podem situar-lo dins dels grans pintors de tots els temps.

Aparició d'un àngel a Sant Francesc, que li mostra la puresa del sacerdoci.
Procedent del claustre del desaparegut convent de Sant Francesc de Barcelona.

Visitació.

Cicle de els estacions: Primavera, Estiu i Tardor. 

Natura morta.

Dolorosa. Aquest quadre, en directe, impacta molt!

Jesús entre els doctors. Fragment. 

Sant Andreu

Còpia d'un davallament de Rubens.

Política lingüística

El que ha passat amb els teulats i amb l'urbanisme de Cervera ha passat a tot el Rosselló amb la llengua. L'Estat unitari, d'una manera deliberada, hi ha accentuat la porqueria dialectal amb la intenció de crear un patois deslligat de la llengua del país, destinat a demostrar la corrupció de la llengua. La finalitat ha estat buidar els rossellonesos de la seva llengua materna. Si això els hagués donat més disposició a parlar millor el francès, fins a cert punt, es comprendria. Però a París els coneixen d'una hora lluny quan parlen francès. El seu accent produeix una hilaritat inconcebible. Així, s'ha creat una gent a la qual s'ha llevat el mitjà d'expressió real i autèntic. Ha estat una trista, antiquada, antinatural política lingüística, apta només pera fomentar la mediocritat i la despersonalització de la gent. Però les llengües, fins i tot quan arriben a determinats extrems de corrupció, són dures de morir.

JOSEP PLA: Altres històries del mar. Contraban.

Canvieu Cervera per la Ciutat de les Arts i de les Ciències; Rosselló, per País Valencià; francès, per espanyol; París, per Madrid... I obtindreu un panorama ben actual de la situació del nostre País.

I de passada, podeu fer-se una idea de les conseqüències de determinades polítiques.

Pla, sempre genial.

Focus de castellanització del País Valencià. Font: Racó català

Mal gust

Dia plujós de tardor. Quan isc de casa, però, encara no plou: la treva durarà fins pocs minuts després de baixar del tren a Sant Andreu de Llavaneres. De nou cap al Maresme: els trajectes de tren contemplant el mar són una delícia. Un autèntic èxtasi si es fan llegint Josep Pla i les seues exquisides descripcions plenes de matisos... El d'ahir era un mar mogut, d'un color verdós i brut, amb una tènue línia de color gris blavós a l'horitzó que potser volia recordar-nos que aquesta massa ingent d'aigua a l'estiu es vesteix de blau intens i brillant. Però aquests dies aquesta visió ha quedat ben lluny. (Imitació mediocre de Pla, hehe).

Què se m'ha perdut, a Sant Andreu? Doncs m'ha motivat a anar-hi la lectura d'un article sobre la restauració del seu retaule major, dedicat a l'apòstol. Poder contemplar el retaule, sumat a la presència del mar i el passeig sota la pluja m'han fet decidir-me aquest cap de setmana, que la muntanya romania inaccessible per l'oratge. 

Les primeres impressions de Llavaneres no han estat bones. El trajecte de l'estació al centre del poble és llarg i per una carretera atapeïda de cotxes. De sobte, la vorera s'acaba i em veig obligat a caminal pel voral de la via. Ja ha començat a ploure i renegue dels cotxes: la fressa del vent i el xip-xip de la pluja contra el paraigua assassinats cada dos segons pel soroll infame d'un motor. La cosa no canvia una vegada he arribat al centre: carrers estrets, llargues cues de cotxes, cotxes per tot arreu. Realment és angoixant no poder donar una passa sense sentir un motor, sense haver d'esperar que passe un altre cotxe o estar a l'expectativa si aquell altre conductor respectarà el pas de vianants. Quin horror! Veig, davant d'un forn un veí que para el seu automòbil: ha anat a comprar el pa en cotxe. Tremendo.

Entorn del mas de Can Tries, ocupat per una urbanització

La Viquipèdia diu que els seus clubs de golf i de pitch & putt -¿què collons és, això del pitch & putt?- donen a Llavaneres un aire "elitista". Efectivament, el poble es veu ple de cases de repica'm el colze, de segones residències i finques amb piscines i jardinets ben cuidats. En definitiva, ple de mediocritat i de mal gust, el qual no arriba a ser eclipsat pels casalots noucentistes, modernistes i les masies antigues que es va trobant qui hi passeja. Els camps que antigament rodejaven el poble i les masies són ara llaurats de ciment i d'arquitectura horrorosa.

El fet d'arribar en el moment just m'alegra una mica el panorama: en arribar davant l'església la porta està tancada, però hi ha un vellet que s'hi apropa i l'obri. Em convida a entrar-hi mentre ell penja un cartell. El retaule, magnífic. Obra dels escultors Gaspar Huget, Joan Aragall i del pintor i daurador italià Joan B. Toscano, és una de les poques obres que ens ha arribat de finals del XVI i principis del XVII. I és que aquest retaule és bastit al mateix temps que el retaule de Sant Jaume d'Algemesí. Comprove que l'estructura d'ambdós retaules, salvant les proporcions i alguns detalls, és la mateixa. Magnífica l'escultura de Sant Jordi que hi ha al primer pis del retaule, i les pintures del martiri de l'apòstol. Parle amb el capellà, que em permet romandre el temps que desitje escurdinyant l'església, i em diu que el retaule es conserva per sort i pura casualitat: de Masnou a Figueres no en quedà ni un després de les destruccions del '36 (exceptuant Arenys). 

Isc de l'església dubtant si fugir d'aquell poble o si romandre-hi... I m'hi quedo decidit a trobar, enmig de la lletjor, racons que paguen la pena.  Per experiència, sé que sempre els hi ha. I així, em pose a caminar sota la pluja en busca de no sé ben bé què, amb l'ajuda d'un senzill plànol amb alguns indrets que algú havia considerat, prèviament, interessants.

Noucentisme: les Torres Bessones, dues segones residències
de la família Matas projectades per l'arquitecte Joaquim Lloret.

Ca l'Alfaro

Ermita de Sant Sebastià

Detall de Can Trias

Només en salve tres: el carrer del Munt, l'únic animat i amb una mica de vida; Ca l'Alfaro, un casalot historicista rodejat d'un parc amb cert encant; i el turó que hi ha a ponent, on s'alça l'església vella rodejada pel cementeri, amb l'ermita de Sant Sebastià a uns centenars de metres. Crec que és un indret força romàntic: i molt més en un dia com aquell, tardorenc, gris i plujós. I és que quan s'acaba la lletjor que impera el poble, comença un magnífic bosc de pins que creix en els vessants més orientals del parc natural del Montnegre i el Corredor. 

El temps i l'esperança de la Paraula flanquegen l'entrada al cementeri

L'església vella s'alça al bell mig del cementeri parroquial

Detalls de la decoració escultòrica de la porta de l'església vella

Sant Miquel presideix l'arcada de la portada gòtica

De tornada, de nou el mar omplint l'andana de l'estació amb el so de la seua fúria. Esperant el tren pensava sobre el bon gust i la pobresa. No estan pas renyits. Sant Andreu de Llavaneres, fins fa pocs anys, era un poble de llauradors que segurament se les passaven agres per tirar endavant: sempre a força de treball. Com tants altres pobles. Pobresa i incultura que no impedien el gust per les coses ben fetes: els vestigis del passat en són una prova. Els horts i camps que treballaven, els masos que construïen amb afany de perdurar i les obres d'art, principalment religioses, que fiançaven amb els excedents (en una època en què parròquia i poble, comunitat cristiana i ciutadania es confonien)... tot allò era exquisit i bell, gens mancat de gust. I allà on queden encara ho són. Pense, per exemple, en el poble d'Algemesí, que acabat d'aconseguir el títol de vila reial es va esforçar per construir una església magnífica amb un dels millors retaules tardo-manieristes de l'art hispànic. O amb l'excel·lència del treball a l'horta de València... O potser veiem bell tot això pel llegat del Romanticisme, que ens deixà certa tendència a mitificar el passat?   

Qui sap. El que em queda clar és que, si bé la burgesia va començar a seguir aquesta senda del bon gust (el modernisme i el noucentisme, ai!), els fills d'aquest llauradors, nous rics aburgesats, no ho han fet pas. Crec que aquesta tendència al mal gust s'engloba dins de les característiques de l'època que ens ha tocat viure: demostrar que es té, aconseguir com més millor, consumir benestar, busca de la comoditat per damunt d'altres valors. Consumisme, al cap i a la fi. I així, hem poblat la nostra geografia d'arquitectura horrorosa i, com ahir de matí, el senyor Fulanito va a buscar el pa en cotxe. 

Aquest matí he llegit aquest text que m'ha fet créixer aquests pensaments fins a noves perspectives. Us el recomane.

Què serà de nosaltres si el mal gust ho acaba engolint tot i la "comoditat" és el nostre únic criteri!

Pedres i memòria

Tinc un vague record d'una estada a l'amfiteatre de Tàrraco: assegut a la graderia, contemplant l'arcada dels vomitoria amb el mar de fons, petant-la amb els companys de l'institut. Però el ben cert és que la memòria queda una mica difuminada: anàrem a Tarragona d'excursió amb els professors de l'institut? No ho recordem ben bé ni la S. ni jo... A mi em sona que sí, perquè aquest record m'és nítid, però la veritat és que cap altre d'aquell dia... Confonc potser l'excursió que sí que férem a Sagunt amb la que fiu més tard, pel meu compte, a Tarragona?

Memòria que es va difuminant... Qui ho diria!? I quina ràbia, tot plegat: perquè no som altra cosa que memòria. Però malgrat que la nostra història personal es va diluint en el temps i acabarà per desaparèixer i oblidar-se del tot i per tots envoltada amb el sudari de l'anonimat, ací i allà estan les pedres que s'erigeixen com a garantia d'una memòria que roman: la col·lectiva. Són només pedres? És només una pedra la que em trasllada a la Tàrraco imperial, o hi ha alguna cosa més que ens relliga a través d'aquestes? Què fem, a través de les pedres? Recordar, interpretar, distorsionar, fer present?

Potser siguen més que pedres... vull dir, que no siguen només les pedres. Cada vegada sóc més conscient que el nostre pensament i la nostra cultura té l'estructura d'una ceba: capes que es van superposant una sobre l'altra, i que s'aguanten sobre l'anterior. A la nostra ment, el nostre pensament, la nostra manera d'actuar, tenim Grècia, Roma i el substrat iber, els primers cristians, els teòlegs medievals i l'ideal de cavalleria i de l'amor cortès, els humanistes, la Inquisició i la Contrareforma, la Il·lustració, el Romanticisme, Marx, Éngels i Bakunin, el Nihilisme i... Hi ha tants a la llista. Massa sovint cometem l'error de pensar en aquells que ocupen les capes més internes des del punt de vista del nostre present: el resultat és una distorsió completa del que fou. Entrar en el pensament d'una època passada i entendre què passava i com actuava la gent i què la movia a fer-ho així és una tasca més feixuga del que sembla, si no impossible, atès de com s'hauria de canviar fins i tot el significat del nostre llenguatge per tal de poder-ho fer. No creieu, per exemple, que és massa simple i distorsionat tot allò que ara ens diuen del 1714? 

La llàstima és que tot plegat, tantes capes de la ceba i tanta història, haja acabat en l'absurd del consumisme, que darrere d'una felicitat aparent amaga la desigualtat i la misèria, l'anticultura i el suïcidi col·lectiu del desastre ecològic. La ceba està podrida! Malgrat, tot, sóc tant feliç enmig de les pedres...

Ací la meua visita a Tàrraco. Tarragona fou la ciutat que em va fer de pont entre València i Barcelona: no només perquè està al mig, sinó perquè allà fou conscient que començava per mi un nou capítol de la vida. I me n'adoní al davant de les escales de la catedral, interpretant la dansa de la Moma davant de centenars de persones: va ser la darrera vegada que fiu sonar la dolçaina durant molts anys. Ara hi he tornat encuriosit: he comprovat que la memòria, també, la modelem inconscientment amb el desig del que ens agradaria haver viscut.

No ens en podem fiar, doncs. O potser l'hem de viure com una il·lusió: en ambdós sentits de la paraula.

TEATRE

Inici de la graderia i orchestra 

EL FÒRUM DE LA COLÒNIA

Paviment original del carrer que conduïa al fòrum: quina màgia caminar
per aquestes lloses!

EL FÒRUM DE LA PROVÍNCIA

Ocupat més tard per la ciutat medieval, no se n'ha conservat gairebé res

CIRC I TORRE PRETORIANA

Si poguérem trobar la Rambla de Barcelona així un dissabte al matí,
seria la ciutat perfecta!

Cada dia s'aprèn alguna cosa nova: i dissabte em va sorprendre la informació que llegí sobre l'espectacle de circ a l'antiga Roma i el seu significat. La cursa de cavalls significava el transcurs del temps, el pas de l'any agrari i el trànsit de la vida a la mort. Així, l'arena simbolitzava la terra i els carros, el sol. Les set voltes que pegaven aquests, els dies de la setmana, i els colors que portava cadascuna de les quatre esquadres que hi participaven, les quatre estacions. Els dotze carros (quatre per esquadra) simbolitzaven els dotze mesos de l'any i els símbols del zodíac: i és que la nostra cultura ritual està plena encara de simbolismes, molts d'ells amb un significat eclipsat pel temps i el costum. M'agrada tant descobrir-los i meditar-ne el significat!

 

Estructura del circ, del costat de llevant

Cap a la torre pretoriana

Fragment de l'arcada del circ volat pels
francesos durant les guerres napoleòniques

Túnels de formigó per on s'accedia al circ

Al pretori es conserva aquest tresor de l'arqueologia: el sarcòfag
d'Hipòlit i Fedra. S'hi representa un motiu poc comú en el món antic:
la mort d'Hipòlit.

Restes del circ i la torre medieval de les monges des de la torre del Pretori

Vistes sobre la ciutat des de la torre. La mola de la catedral, imponent

AMFITEATRE

EL MUSEU ARQUEOLÒGIC

És de visita obligada cada cert temps...

Fragment d'estela funerària amb un símbol solar.

Togat que decorava el teatre

Mosaic de Teseu, amb la Gorgona Medusa presidint-lo

Medusa

Teseu i Andròmeda 

Restes d'una escultura de Mart

Antinous

Restes d'un sàtir a una cornisa

Claudi

Mosaic dels peixos

LA CATEDRAL DE TARRAGONA

Havia llegit i escoltat ací i allà que la de Tarragona era potser la catedral més bonica d'aquestes terres: ho puc confirmar. Un edifici de transició entre el romànic i el gòtic, que aplega doncs el misteri i el simbolisme d'un estil i l'elegància i la grandiositat de l'altre, amb joies artístiques de totes les èpoques i un claustre encantador. No sé la d'hores que m'hi vaig passejar!

FAÇANA

Des de Sant Pau a Moisès: apòstols, profetes i altres bíblics 

El judici final: els morts ressuscitant al so de les trompetes mentre
Crist presideix l'escena ensenyant les seues nafres

Làpida tardo-romana amb algunes escenes de la vida de Crist,
sobre la porta de llevant

INTERIOR

Altar major gòtic, una filigrana esculpida en alabastre
per l'escultor Pere Joan

Detall del retaule barroc de Sant Lluc

Cimbori

Fragment del frontal d'altar romànic

Fins i tot trobem el detall d'un grill!

Detalls dels plafons del retaule major: una delícia

Sant Miquel presideix la porta del sagrari

Capella plateresca de Santa Maria

Cúpula de la capella de la comunió, oberta sobre una antiga volta

Detall del retaule de la Immaculada

Animals mitològics decoren els capitells de tradició romànica

Custòdia modernista, una de les peces més notables
del museu diocesà

CLAUSTRE

El claustre està farcits d'elements d'influència islàmica

Un tresor del romànic en marbre blan: la portada del claustre

Els tres reis dormen i són advertits per l'àngel

Detalls de la portada del claustre a l'església

Nau de ponent

Detalls d'alguns capitells historiats

Nau septentrional

LA PROCESSÓ DE LES RATES

El detall escultòric més estrany i curiós que m'he trobat al claustre: unes rates porten en processó un gat aparentment mort a enterrar. De sobte, el gat, que les havia estat enganyant, s'alça i acaba amb elles. L'escultura romànica és tot un món simbòlic a interpretar... Tinc un post mig esbossat sobre algunes de les meues impressions, però ara ja és massa tard per posar-s'hi!