Pedres i memòria

Tinc un vague record d'una estada a l'amfiteatre de Tàrraco: assegut a la graderia, contemplant l'arcada dels vomitoria amb el mar de fons, petant-la amb els companys de l'institut. Però el ben cert és que la memòria queda una mica difuminada: anàrem a Tarragona d'excursió amb els professors de l'institut? No ho recordem ben bé ni la S. ni jo... A mi em sona que sí, perquè aquest record m'és nítid, però la veritat és que cap altre d'aquell dia... Confonc potser l'excursió que sí que férem a Sagunt amb la que fiu més tard, pel meu compte, a Tarragona?

Memòria que es va difuminant... Qui ho diria!? I quina ràbia, tot plegat: perquè no som altra cosa que memòria. Però malgrat que la nostra història personal es va diluint en el temps i acabarà per desaparèixer i oblidar-se del tot i per tots envoltada amb el sudari de l'anonimat, ací i allà estan les pedres que s'erigeixen com a garantia d'una memòria que roman: la col·lectiva. Són només pedres? És només una pedra la que em trasllada a la Tàrraco imperial, o hi ha alguna cosa més que ens relliga a través d'aquestes? Què fem, a través de les pedres? Recordar, interpretar, distorsionar, fer present?

Potser siguen més que pedres... vull dir, que no siguen només les pedres. Cada vegada sóc més conscient que el nostre pensament i la nostra cultura té l'estructura d'una ceba: capes que es van superposant una sobre l'altra, i que s'aguanten sobre l'anterior. A la nostra ment, el nostre pensament, la nostra manera d'actuar, tenim Grècia, Roma i el substrat iber, els primers cristians, els teòlegs medievals i l'ideal de cavalleria i de l'amor cortès, els humanistes, la Inquisició i la Contrareforma, la Il·lustració, el Romanticisme, Marx, Éngels i Bakunin, el Nihilisme i... Hi ha tants a la llista. Massa sovint cometem l'error de pensar en aquells que ocupen les capes més internes des del punt de vista del nostre present: el resultat és una distorsió completa del que fou. Entrar en el pensament d'una època passada i entendre què passava i com actuava la gent i què la movia a fer-ho així és una tasca més feixuga del que sembla, si no impossible, atès de com s'hauria de canviar fins i tot el significat del nostre llenguatge per tal de poder-ho fer. No creieu, per exemple, que és massa simple i distorsionat tot allò que ara ens diuen del 1714? 

La llàstima és que tot plegat, tantes capes de la ceba i tanta història, haja acabat en l'absurd del consumisme, que darrere d'una felicitat aparent amaga la desigualtat i la misèria, l'anticultura i el suïcidi col·lectiu del desastre ecològic. La ceba està podrida! Malgrat, tot, sóc tant feliç enmig de les pedres...

Ací la meua visita a Tàrraco. Tarragona fou la ciutat que em va fer de pont entre València i Barcelona: no només perquè està al mig, sinó perquè allà fou conscient que començava per mi un nou capítol de la vida. I me n'adoní al davant de les escales de la catedral, interpretant la dansa de la Moma davant de centenars de persones: va ser la darrera vegada que fiu sonar la dolçaina durant molts anys. Ara hi he tornat encuriosit: he comprovat que la memòria, també, la modelem inconscientment amb el desig del que ens agradaria haver viscut.

No ens en podem fiar, doncs. O potser l'hem de viure com una il·lusió: en ambdós sentits de la paraula.

TEATRE

Inici de la graderia i orchestra 

EL FÒRUM DE LA COLÒNIA

Paviment original del carrer que conduïa al fòrum: quina màgia caminar
per aquestes lloses!

EL FÒRUM DE LA PROVÍNCIA

Ocupat més tard per la ciutat medieval, no se n'ha conservat gairebé res

CIRC I TORRE PRETORIANA

Si poguérem trobar la Rambla de Barcelona així un dissabte al matí,
seria la ciutat perfecta!

Cada dia s'aprèn alguna cosa nova: i dissabte em va sorprendre la informació que llegí sobre l'espectacle de circ a l'antiga Roma i el seu significat. La cursa de cavalls significava el transcurs del temps, el pas de l'any agrari i el trànsit de la vida a la mort. Així, l'arena simbolitzava la terra i els carros, el sol. Les set voltes que pegaven aquests, els dies de la setmana, i els colors que portava cadascuna de les quatre esquadres que hi participaven, les quatre estacions. Els dotze carros (quatre per esquadra) simbolitzaven els dotze mesos de l'any i els símbols del zodíac: i és que la nostra cultura ritual està plena encara de simbolismes, molts d'ells amb un significat eclipsat pel temps i el costum. M'agrada tant descobrir-los i meditar-ne el significat!

 

Estructura del circ, del costat de llevant

Cap a la torre pretoriana

Fragment de l'arcada del circ volat pels
francesos durant les guerres napoleòniques

Túnels de formigó per on s'accedia al circ

Al pretori es conserva aquest tresor de l'arqueologia: el sarcòfag
d'Hipòlit i Fedra. S'hi representa un motiu poc comú en el món antic:
la mort d'Hipòlit.

Restes del circ i la torre medieval de les monges des de la torre del Pretori

Vistes sobre la ciutat des de la torre. La mola de la catedral, imponent

AMFITEATRE

EL MUSEU ARQUEOLÒGIC

És de visita obligada cada cert temps...

Fragment d'estela funerària amb un símbol solar.

Togat que decorava el teatre

Mosaic de Teseu, amb la Gorgona Medusa presidint-lo

Medusa

Teseu i Andròmeda 

Restes d'una escultura de Mart

Antinous

Restes d'un sàtir a una cornisa

Claudi

Mosaic dels peixos

LA CATEDRAL DE TARRAGONA

Havia llegit i escoltat ací i allà que la de Tarragona era potser la catedral més bonica d'aquestes terres: ho puc confirmar. Un edifici de transició entre el romànic i el gòtic, que aplega doncs el misteri i el simbolisme d'un estil i l'elegància i la grandiositat de l'altre, amb joies artístiques de totes les èpoques i un claustre encantador. No sé la d'hores que m'hi vaig passejar!

FAÇANA

Des de Sant Pau a Moisès: apòstols, profetes i altres bíblics 

El judici final: els morts ressuscitant al so de les trompetes mentre
Crist presideix l'escena ensenyant les seues nafres

Làpida tardo-romana amb algunes escenes de la vida de Crist,
sobre la porta de llevant

INTERIOR

Altar major gòtic, una filigrana esculpida en alabastre
per l'escultor Pere Joan

Detall del retaule barroc de Sant Lluc

Cimbori

Fragment del frontal d'altar romànic

Fins i tot trobem el detall d'un grill!

Detalls dels plafons del retaule major: una delícia

Sant Miquel presideix la porta del sagrari

Capella plateresca de Santa Maria

Cúpula de la capella de la comunió, oberta sobre una antiga volta

Detall del retaule de la Immaculada

Animals mitològics decoren els capitells de tradició romànica

Custòdia modernista, una de les peces més notables
del museu diocesà

CLAUSTRE

El claustre està farcits d'elements d'influència islàmica

Un tresor del romànic en marbre blan: la portada del claustre

Els tres reis dormen i són advertits per l'àngel

Detalls de la portada del claustre a l'església

Nau de ponent

Detalls d'alguns capitells historiats

Nau septentrional

LA PROCESSÓ DE LES RATES

El detall escultòric més estrany i curiós que m'he trobat al claustre: unes rates porten en processó un gat aparentment mort a enterrar. De sobte, el gat, que les havia estat enganyant, s'alça i acaba amb elles. L'escultura romànica és tot un món simbòlic a interpretar... Tinc un post mig esbossat sobre algunes de les meues impressions, però ara ja és massa tard per posar-s'hi!