Mal gust

Dia plujós de tardor. Quan isc de casa, però, encara no plou: la treva durarà fins pocs minuts després de baixar del tren a Sant Andreu de Llavaneres. De nou cap al Maresme: els trajectes de tren contemplant el mar són una delícia. Un autèntic èxtasi si es fan llegint Josep Pla i les seues exquisides descripcions plenes de matisos... El d'ahir era un mar mogut, d'un color verdós i brut, amb una tènue línia de color gris blavós a l'horitzó que potser volia recordar-nos que aquesta massa ingent d'aigua a l'estiu es vesteix de blau intens i brillant. Però aquests dies aquesta visió ha quedat ben lluny. (Imitació mediocre de Pla, hehe).

Què se m'ha perdut, a Sant Andreu? Doncs m'ha motivat a anar-hi la lectura d'un article sobre la restauració del seu retaule major, dedicat a l'apòstol. Poder contemplar el retaule, sumat a la presència del mar i el passeig sota la pluja m'han fet decidir-me aquest cap de setmana, que la muntanya romania inaccessible per l'oratge. 

Les primeres impressions de Llavaneres no han estat bones. El trajecte de l'estació al centre del poble és llarg i per una carretera atapeïda de cotxes. De sobte, la vorera s'acaba i em veig obligat a caminal pel voral de la via. Ja ha començat a ploure i renegue dels cotxes: la fressa del vent i el xip-xip de la pluja contra el paraigua assassinats cada dos segons pel soroll infame d'un motor. La cosa no canvia una vegada he arribat al centre: carrers estrets, llargues cues de cotxes, cotxes per tot arreu. Realment és angoixant no poder donar una passa sense sentir un motor, sense haver d'esperar que passe un altre cotxe o estar a l'expectativa si aquell altre conductor respectarà el pas de vianants. Quin horror! Veig, davant d'un forn un veí que para el seu automòbil: ha anat a comprar el pa en cotxe. Tremendo.

Entorn del mas de Can Tries, ocupat per una urbanització

La Viquipèdia diu que els seus clubs de golf i de pitch & putt -¿què collons és, això del pitch & putt?- donen a Llavaneres un aire "elitista". Efectivament, el poble es veu ple de cases de repica'm el colze, de segones residències i finques amb piscines i jardinets ben cuidats. En definitiva, ple de mediocritat i de mal gust, el qual no arriba a ser eclipsat pels casalots noucentistes, modernistes i les masies antigues que es va trobant qui hi passeja. Els camps que antigament rodejaven el poble i les masies són ara llaurats de ciment i d'arquitectura horrorosa.

El fet d'arribar en el moment just m'alegra una mica el panorama: en arribar davant l'església la porta està tancada, però hi ha un vellet que s'hi apropa i l'obri. Em convida a entrar-hi mentre ell penja un cartell. El retaule, magnífic. Obra dels escultors Gaspar Huget, Joan Aragall i del pintor i daurador italià Joan B. Toscano, és una de les poques obres que ens ha arribat de finals del XVI i principis del XVII. I és que aquest retaule és bastit al mateix temps que el retaule de Sant Jaume d'Algemesí. Comprove que l'estructura d'ambdós retaules, salvant les proporcions i alguns detalls, és la mateixa. Magnífica l'escultura de Sant Jordi que hi ha al primer pis del retaule, i les pintures del martiri de l'apòstol. Parle amb el capellà, que em permet romandre el temps que desitje escurdinyant l'església, i em diu que el retaule es conserva per sort i pura casualitat: de Masnou a Figueres no en quedà ni un després de les destruccions del '36 (exceptuant Arenys). 

Isc de l'església dubtant si fugir d'aquell poble o si romandre-hi... I m'hi quedo decidit a trobar, enmig de la lletjor, racons que paguen la pena.  Per experiència, sé que sempre els hi ha. I així, em pose a caminar sota la pluja en busca de no sé ben bé què, amb l'ajuda d'un senzill plànol amb alguns indrets que algú havia considerat, prèviament, interessants.

Noucentisme: les Torres Bessones, dues segones residències
de la família Matas projectades per l'arquitecte Joaquim Lloret.

Ca l'Alfaro

Ermita de Sant Sebastià

Detall de Can Trias

Només en salve tres: el carrer del Munt, l'únic animat i amb una mica de vida; Ca l'Alfaro, un casalot historicista rodejat d'un parc amb cert encant; i el turó que hi ha a ponent, on s'alça l'església vella rodejada pel cementeri, amb l'ermita de Sant Sebastià a uns centenars de metres. Crec que és un indret força romàntic: i molt més en un dia com aquell, tardorenc, gris i plujós. I és que quan s'acaba la lletjor que impera el poble, comença un magnífic bosc de pins que creix en els vessants més orientals del parc natural del Montnegre i el Corredor. 

El temps i l'esperança de la Paraula flanquegen l'entrada al cementeri

L'església vella s'alça al bell mig del cementeri parroquial

Detalls de la decoració escultòrica de la porta de l'església vella

Sant Miquel presideix l'arcada de la portada gòtica

De tornada, de nou el mar omplint l'andana de l'estació amb el so de la seua fúria. Esperant el tren pensava sobre el bon gust i la pobresa. No estan pas renyits. Sant Andreu de Llavaneres, fins fa pocs anys, era un poble de llauradors que segurament se les passaven agres per tirar endavant: sempre a força de treball. Com tants altres pobles. Pobresa i incultura que no impedien el gust per les coses ben fetes: els vestigis del passat en són una prova. Els horts i camps que treballaven, els masos que construïen amb afany de perdurar i les obres d'art, principalment religioses, que fiançaven amb els excedents (en una època en què parròquia i poble, comunitat cristiana i ciutadania es confonien)... tot allò era exquisit i bell, gens mancat de gust. I allà on queden encara ho són. Pense, per exemple, en el poble d'Algemesí, que acabat d'aconseguir el títol de vila reial es va esforçar per construir una església magnífica amb un dels millors retaules tardo-manieristes de l'art hispànic. O amb l'excel·lència del treball a l'horta de València... O potser veiem bell tot això pel llegat del Romanticisme, que ens deixà certa tendència a mitificar el passat?   

Qui sap. El que em queda clar és que, si bé la burgesia va començar a seguir aquesta senda del bon gust (el modernisme i el noucentisme, ai!), els fills d'aquest llauradors, nous rics aburgesats, no ho han fet pas. Crec que aquesta tendència al mal gust s'engloba dins de les característiques de l'època que ens ha tocat viure: demostrar que es té, aconseguir com més millor, consumir benestar, busca de la comoditat per damunt d'altres valors. Consumisme, al cap i a la fi. I així, hem poblat la nostra geografia d'arquitectura horrorosa i, com ahir de matí, el senyor Fulanito va a buscar el pa en cotxe. 

Aquest matí he llegit aquest text que m'ha fet créixer aquests pensaments fins a noves perspectives. Us el recomane.

Què serà de nosaltres si el mal gust ho acaba engolint tot i la "comoditat" és el nostre únic criteri!