 |
| Capvespre als camps d'arròs, inici de la Nit del Retorn |
Tot feia preveure uns dies plujosos, un cel que no permetria l'eixida de cap de les tres processons. Finalment no ha estat així: el fet ha generat alleujament, però per la meua part he trobat a faltar un ambient que ja fa vora vint anys que no he trobat. Un dia de la Mare de Déu plujós! I és que, més enllà del handicap... podem trobar un ambient més deliciós i entranyable que uns carrers de volta esperant la processó sota la pluja? La Mare de Déu refugiada en alguna casa de forma improvisada, les cases entreobertes, i la gent parlant des de l'entranya amb el rostre ple d'expectatives i il·lusió. Els fills del poble estan escampats per tot arreu durant l'any, i el dia de la Festa el món es fa present a través de les paraules. Coneixeu algun indret i una circumstància on es donen converses tan picants, ingènues, riques, profundes i de vegades sornegueres a la porta de l'església esperant que isca una processó -i entre gent tan diferent-? Jo no. La pluja ha aportat a la Festa les estampes més surrealistes, com la d'aquell any -1996- que, havent estat refugiada de la pluja a una casa del carrer dels Mont, la Mare de Déu va eixir enfundada en un plàstic protector: els records vagues que teníem d'aquella acció-protesta contra la propagació del VIH a la plaça de la Concòrdia de París foren suficients per fer aparèixer als rostres un somriure ben irònic.
Segurament fou en aquests moments de converses delirants i d'explicacions improvisades que es van anar forjant els principals mites al voltant de la Festa. Em puc imaginar a un mossèn Curçà als inicis del barroc, en el context de l'intent de segregació d'Algemesí de la vila d'Alzira, ideant la llegenda del Retorn assegut a una cadira a la porta de l'església, veient ploure un huit de setembre. Mentrestant, dos carrers més enllà, algú devia explicar a un foraster, de manera improvisada, que la Imatge fou trobada a una morera -quan segurament durant aquells temps baix-medievals no hi hauria cap morera plantada en tot el terme-. Davant d'un fet gairebé màgic, que desperta tants sentiments sobreposats, la gent deixa de banda la racionalitat a l'hora d'explicar què té davant: si sabéreu la de teories que hi ha al voltant dels cirialots, personatge del qual he eixit vestit a la processó! Només m'ha faltat escoltar que representen els extraterrestres que estan camuflats entre nosaltres amb la intenció de conquerir el món amb la seua arma de destrucció massiva -el cirialot-, i que la Mare de Déu els té subjugats davant de les andes. Segur que hi ha qui veu reminiscències del paleolític superior en els bastons del ball de bastonets i qui encara diu, convençut, que tot el que hi ha a la vista ho han fet els moros, fins i tot la Imatge de la Mare de Déu.
La pluja! Podem donar la culpa a la pluja, doncs, de la formació dels mites al voltant de la Festa. Tota col·lectivitat necessita bastir els seus projectes sobre un rerefons mític, i el barroc va necessitar del Retorn i la morera per fonamentar les aspiracions del poble d'Algemesí d'emancipar-se d'Alzira. També sota la pluja deuen haver tingut lloc milers de converses que han passat la flameta d'una generació a altra: és sota la pluja que tinguí una d'aquestes converses entranyables, mentre esperàvem que la processó s'organitzara de nou, que em va moure a participar-hi activament l'any següent. D'això farà vint anys l'any vinent. I enguany, una vegada suspesa la plega per la borrasca, vaig tenir el privilegi de conversar amb quatre prohoms del poble ben diferents i de contrastar opinions. En realitat, ja fa uns mesos que el tema de la Festa ha aparegut ara i adés. El que faig ací és recollir algunes reflexions que he escoltat a uns i a altres, tot intentant fer callar l'entranya i posant en marxa el poc que tinc de raciocini. No us sentiu plagiats ni em denuncieu a l'SGAE: escriure ajuda a ordenar idees, i a poder-les compartir. Això sí: no puc deixar de concloure que, de tant en tant, cal un huit de setembre plujós, que ens ature entre tant de tràfec i ens faça mirar-nos a les cares i conversar tranquil·lament.
Sovint, quan mirem i parlem de la Festa, ho fem des de la nostra realitat, els nostres prejudicis i les circumstàncies i mentalitats presents oblidant que la Festa és quelcom que els ha precedit i que, esperem, els superarà en el temps. És així quan s'afirma, des de fa ja uns quants anys, allò que la processó té dues parts: una part "profana" i una part "religiosa" separades per una "creu barroca". Aquesta afirmació deixa de banda i oblida que la processó naix en uns temps on aquesta divisió era absurda, i que les persones que la bastiren i de les quals hem heretat aquesta tradició -i amb ella, allò que som- amb tota probabilitat no entendrien aquesta divisió feta des del present. Si no es reflexiona a temps des de dins de la Festa sobre aquestes afirmacions, correm el risc d'interioritzar-les a partir de repetir-les com a lloros quan, en realitat, se sustenten en un desconeixement de la Festa i de la manera que tenim de viure-la. I aquesta interiorització pot acabar per definir la pròpia Festa en contra de la seua realitat, amb el conseqüent risc de donar lloc a malentesos, esperpents i exabruptes varis, com els que s'han donat enguany -més endavant en parlaré-. Si en el barroc es va elaborar un discurs mític al voltant de la Festa i de la seua Imatge, correm el risc ara de desmitificar i desacralitzar allò que fem amb anàlisis superficials i poc fonamentades. I si no esteu d'acord a priori amb el que dic, llegiu els meus arguments i potser n'estareu una mica més. Perquè el que pretenc és, com he dit abans, fer reflexionar. Escoltava dir a X. R. que seria una bona idea organitzar jornades al voltant de la Festa on convidar musicòlegs, antropòlegs, historiadors... aliens a la Festa per tal que reflexionàrem a partir de com ens veuen "des de fora, des del món de la ciència i la raó i no des del sentiment". Ara bé, també cal contrastar aquesta visió amb una reflexió sobre com ens veiem "des de dins" utilitzant no només l'entranya -els sentiments-, sinó també el cap -allò que sabem sobre la història del nostre propi poble, si és que en sabem alguna cosa-. Crec que davant d'alguns fets que hem pogut viure, fa falta. Ara bé, sé que còrrec el risc que el meu escrit quede en un exabrupte més com tants d'altres: si aconseguisc fer que algú es grate el cap, ja em puc donar per satisfet!
Partisc, doncs, de la premissa que la processó és una manifestació unitària. La divisió de la processó en dos parts és absurda i és pròpia de qui ha vist la Festa en el context actual, però no la coneix. I ho afirme basant-me en quatre arguments o raons: el significat i l'etimologia dels mots que s'utilitzen per definir les seues dues suposades parts -els quals no corresponen amb la realitat viscuda cada 7 i 8 de setembre-, les característiques i l'estructura mateixa de la processó, els significats que té per als fills del poble i que ens porten a tots a participar cada any i la seua història.
Anem a pams. Quan parlem d'una part profana i d'una altra religiosa, què entenem per profanitat i què per religiositat? Què fa que un fet puga ser definit com a profà i un altre com a religiós? Tant el diccionari de la RAE, el Diccionari Normatiu del Valencià com el Diccionari General de la Llengua Catalana del IEC parlen de dues accepcions de "profà" que podrien ser aplicables als balls de la processó amb un colp d'ull superficial: que no té caràcter sagrat -que no es sagrado ni sirve a usos sagrados, sino puramente secular, diu la RAE-, o que no mostra respecte per les coses sagrades.
 |
| Síntesi: si sabem llegir, aquesta imatge ens diu moltíssimes coses. |
I ara mirem la fotografia i reflexionem sobre la profanitat d'allò que veiem. No mostra la Muixeranga respecte per allò sagrat? (Parle de la Muixeranga com a símbol dels elements suposadament profans de la processó, tot referint-me i incloent-hi tota la resta). És aliena a allò que ve al darrere d'ella que suposadament és, en contraposició, religiós? No ho tinc gaire clar! De fet, veig evident que no. Si no és profana, és religiosa?
Què vol dir religió? Complicat! Podem trobar desenes de definicions d'aquest mot, tant des d'un punt de vista antropològic, com científic o de dins d'una religió mateixa. Ara bé, he recorregut als diccionaris i he trobat una definició que crec molt adient al Gran Diccionari de la Llengua Catalana: Conjunt de creences i conviccions, d'actituds i sentiments i de maneres de comportament que vinculen una persona o un grup humà amb allò que hom reconeix com a sacre, misteriós o transcendent i que sovint identifica amb Déu o el diví. La Viquipèdia ens diu, primerament, que religió és el conjunt de creences i pràctiques comunes d'un grup de persones, sovint relacionades amb llur concepció del món i codificada en l'oració, el ritual i les lleis morals. Etimològicament, podem relacionar el mot religió amb el verb llatí "religare": allò que relliga l'humà amb el diví, l'intranscendent amb el transcendent, tots els elements de l'existència amb un sentit últim de tot plegat.
Així doncs, podem dir que l'adjectiu religiós va més enllà d'allò estrictament catòlic. La processó de la Mare de Déu, tota ella, és religiosa no en el sentit estricte d'allò que forma part del culte catòlic, que també, sinó en el sentit que la definició de religió fa referència al conjunt de creences i conviccions, actituds i sentiments i maneres de comportament que vinculen una persona o grup humà -el poble d'Algemesí- amb allò que reconeix com a sacre, misteriós o transcendent -i del qual és símbol la Imatge, més enllà del seu significat cristià-, i que no ha d'estar vinculat necessàriament amb una divinitat. Aplicant allò que trobem a la Viquipèdia, la Processó forma part de la codificació ritual de les creences i pràctiques comunes de tots els algemesinencs.
Dit d'una altra manera, la processó és una realitat religiosa no per allò que té de culte catòlic -que trobem al seu nucli primordial-, sinó que ho és en el sentit que ens aglutina a tots com a grup humà. És a dir, no és el seu sentit religiós -estrictament catòlic- allò que ens aglutina i ens porta a participar a tots plegats, sinó que el fet que ens aglutine i siga un element d'unió dels diferents sentirs, col·lectius, ideologies i visions del món el que la converteix en un element religiós -en el sentit ampli i antropològic de la paraula-. Així, com podem titllar de "profana" una celebració o una part de la processó que no sols té sentit pel que va darrere, sinó que naix d'això mateix, d'allò que ens motiva a reunir-nos any rere any a tots plegats i compartir el treball de tot un any? El nou de setembre cadascú ha tornat a la seua realitat: uns continuaran tocant la campana i cridant als actes litúrgics; altres, hi assistiran; hi ha qui s'ha posat a corre-cuita a muntar la plaça de bous i qui ja busca tren per venir a la manifestació antitaurina; aquells altres aniran a lluitar per la democràcia real i els de més enllà encara s'entossudiran en què resem junts el padrenuestro; uns, continuaran lluitant per les seues idees de dretes, i els altres per les d'esquerres; aquella dona continuarà obsessionada pels qui llencen les bosses de fem al contenidor a deshora, i aquell altre estarà fart del veí sorollós; hi ha qui aprendrà a tocar la dolçaina, i qui aprendrà a ballar una dansa... La realitat continuarà amb les seues misèries i les seues alegries, amb els encontres i els desencontres, hi haurà idees i sentirs enfrontats, uns moriran i altres naixeran, però l'any vinent tots farem la processó i mirarem la Imatge que ens crida. No tots hi veurem el mateix: segles d'història, potser mil·lennis, han fet que els significats de la Imatge de la Mare de Déu de la Salut es multipliquen i que no puguen ser reduïts a una explicació estrictament religiosa-catòlica. Però tots farem la volta com ho ha fet el temps al llarg del cicle de les estacions que ens han deixat una collita -d'arròs: la Festa és, dins del calendari festiu, festa de collita-. Volta, cicle: l'Univers és infinit, però tot acaba on comença.
Potser podríem deixar l'assumpte en què la creu divideix el seguici en una part "festiva" i una part "solemne". Però de nou, m'interrogue: existeix quelcom més solemne, sagrat i emocionant per a un algemesinenc que el bram de la muixeranga acompanyant l'enlairament de les figures plàstiques i torres humanes? Definitivament, qualsevol divisió és artificiosa, i si no fixem-nos en l'estructura de la processó, que era el segon argument que donava adés.
En efecte, qui veu passar la processó no se n'adona del seu caràcter unitari que li donen alguns dels seus elements i rituals, ja que aquests tenen lloc en moments i indrets concrets. Tornem a la creu. "Creu barroca", llegim en alguns llibres. No caiem en què és una creu parroquial -sí, barroca-. Com a creu parroquial, té la funció d'obrir la participació dels membres d'una parròquia -en el cas d'Algemesí, parròquies- en una manifestació pública de fe. És a dir, que la creu no obri una part diferenciada de la processó pel que fa al caràcter o significat, sinó la part de la qual és responsable la parròquia de Sant Jaume de manera històrica, i ara també la resta de parròquies del poble. Podem definir aquesta part com a nucli de la processó. Quan parle de "nucli" no vull fer referència a la importància, sinó que en parle pel fet que ha estat aquesta part la que ha donat i dóna sentit a la resta de ritus i balls, i de la qual han nascut -o s'han afegit- i han renascut quan aquests ritus han estat a punt de desaparèixer. De la processó "estricta" -creu, devots amb cera, Imatge i clero- naixen tota la resta de ritus, balls i significats i la Festa mateixa com realitat aglutinadora que esmentàvem abans. La Imatge i els devots pegant la volta a la vila portant un ciri és la part a la qual al llarg dels segles s'han afegit tota la resta d'elements, vivències i sentiments que hui configuren la Festa i que li donen la seua raó de ser. De la processó "estricta" han brollat la muixeranga, els balls, el sentiment de pertinença al poble i les vivències compartides. Però no podríem pensar que de la muixeranga, de forma aïllada, pogués sorgir un fenòmen com la Festa a la Mare de Déu. Ni de la muixeranga ni de cap altre ball.
Així doncs, el que va davant va íntimament lligat a aquesta part de darrere: la processó té, com hem dit, rituals que li donen una unitat i un denominador comú. Comencem per la Muixeranga: les seues figures plàstiques fan referència ara sí i ara també a la Troballa -la Morera-, al culte marià -l'Enterro, l'Altar, la Maria...- i també a l'afany de superació d'un poble -alta de sis, pinet de 5 alçat des de baix, la Tomasina-. Els bastonets s'agenollen davant dels retaules amb la representació de la Troballa que hi havia als portalots de l'antiga vila divuitesca; els brodats de les seues capes deixen clar el sentit de la seua dansa. A les Pastoretes trobem l'únic personatge de la processó que representa la Mare de Déu, en la seua advocació de Divina Pastora -la Reina, acompanyada del Pastor i d'un borreguet-. No era símbol de l'Esperit Sant el colom que eixia de la Carxofa al final de cada processó? Davant de qui, i amb quina intenció balla el Torneig, el patge del qual va fent el símbol de la creu a tothora amb els peus mentre avança per la volta, com si volguera beneir el terra per on passarà la Imatge? No només això: els dolçainers acompanyen la creu parroquial, i s'uneixen tots per fer sonar la solemne "eixida de creu" quan entra a la capella o a l'església de Sant Jaume fins a la taula mateixa de l'altar on, moments més tard, se celebrarà l'eucaristia. De fet, tots els balls acaben la processó del matí -l'única en què es pot fer per qüestions de temps- als peus mateix de l'altar eucarístic: quin signe millor podríem trobar de reconeixement, veneració i respecte? Tots s'agenollen -tret del bolero- davant de la Imatge en un moment o altre del seguici. En totes les processons, els balls, especialment la muixeranga i el torneig, esperen la Imatge pacientment fins que entra per escenificar el ritual d'entrada... No li donen tots aquests símbols i rituals, que estableixen un diàleg entre la Imatge i tots els elements que l'acompanyen, un caràcter unitari a la processó? És evident que sí! Però aquests rituals no tothom els coneix ni els entén de la mateixa manera: hi ha qui es queda només en la seua estètica superficial.
Per tant, tots participem d'un mateix acte unitari que té, malgrat les diferències que hi ha entre tots els participants, quelcom que ens uneix i ens fa sentir membres d'una mateixa col·lectivitat. Quan participem en la processó ho fem d'un sol acte col·lectiu que té molts significats i que aplega moltes motivacions, però que tenen un denominador comú. Quin és? Escoltava al R. esmentar la busca de la bellesa: per descomptat. Però més enllà, crec que la Festa és en sí mateixa una celebració col·lectiva de la vida i de l'existència mateixa, en la qual no té sentit cap divisió o antagonisme.
Tots plegats peguem la volta a la vila celebrant una nova collita -antigament-, que hem superat un nou cicle estacional -actualment- i que ens trobem tots units plens de joia malgrat les diferències i desencontres. Tots els elements de la Festa no s'han afegit d'una manera lineal o juxtaposada, sinó que ho han fet embolcallant-se uns a altres com ho fan les capes d'una ceba: no té sentit diferenciar-les. Totes saben igual. O hauríem de diferenciar la motivació d'un volant de la d'un bastonet, la d'un tornejant de la d'un ballador del bolero, la d'una mare que confia el seu fill a Maria Vendrell per ballar les Pastoretes de la d'un portador de l'anda? Evidentment, totes naixen d'aquest denominador comú que esmente i són indiferenciables. Aquest denominador comú potser siga allò a què feia referència en V.E. quan esmentava que hi ha quelcom que t'ompli de satisfacció, que et mou a continuar malgrat que en participar a la processó acabes esgotat, gairebé al límit de les teues forces físiques... Tots els que hem dut els balls fora de la Festa hem vist que no saben al mateix fora del seu context: les sinergies i significats que prenen cada 7 i 8 de setembre els donen un caràcter únic que només poden tindre en eixe moment a Algemesí en el sí de la processó.
Per tant, crec que s'equivoquen tant aquells qui veuen el seguici darrere de la creu com aliè o no festiu, com aquells que veuen en els balls -suposadament "profans"- un obstacle per aconseguir no se sap massa bé quin purisme o dignitat (també els hi ha). Crec que aquests comentaris i postures són propis de quin no és capaç de veure la Festa com el tot que és més enllà de la seua motivació o del significat que personalment li dóna. De fet, existeix al poble algun cristià que només veja en la Imatge un símbol de Maria mare de Jesús sense cap tipus de significat que el vincule al poble, o algun ateu que no s'interogue en veure-la sobre el sentit mateix de l'existència o, almenys, sobre allò que li ha dut a participar del seguici i a vibrar davant d'Ella? Jo crec que no. Tots participem i celebrem un misteri -el de la vida- que ens manté units i que cadascú explica i viu d'una manera. I heus ací el meu tercer argument.
Anem pel quart. «Mare de Déu, Mare del Cel i la Terra, Mare de tothom, Terra bona!». Així acaba l'exhortació dels festers del barri de la Capella del programa de festes publicat al BIM Berca. Fixem-nos en la darrera invocació: Terra bona. Curiosament, llegia aquests dies Barcelona, una discussió entranyable de Josep Pla, on cita a Carner, tot referint-se a la tardor barcelonina: "Però tot seguit que s'acaba el xàfec", escriu Carner, "l'alegria torna. Hi ha una immensa cordialitat en la gent, que s'ha acoblat en recers extravagants, que s'ha espantat còmicament d'un tro; les dones han sentit, a la nuca, el pessigolleig d'una perla tota fluida; un capellà de sabates immenses es frega les mans posant-se sota l'aixella el gran paraigua [...]; sembla com si tota aquella gent trobés que la terra és nova". La terra, la tardor, la collita: aquests elements situen la Festa dins del cicle estacional i la connecten amb el seu sentit primer i primordial, amb la seua història i amb un vincle universal.
En una altra de les lectures que tinc entre mans -La música en el castillo del cielo, biografia que J.E. Gardiner fa del genial Bach-, també es fa la següent referència al vincle amb la terra i el cicle estacional a l'hora explicar la música del compositor, tot fent referència a la seua universalitat i actualitat perpètua:
Los ciclos fueron un tema y una presencia constante en su obra, así como un compenente esencial de sus cantatas. [...] Porque, como señala John Butt, "el tiempo cíclico es esencial para una aproximación litúrgica y ritualista de la religión, en la que importantes acontecimientos y aspectos del dogma se celebran dentro de un ciclo anual. [...] Seguir sus cantatas en el contexto de sus tiempos litúrgicos nos permite darnos cuenta de la frecuencia con que Bach hace que afloren a la superficie rituales precristianos y conexiones olvidadas que reflejan el calendario agrícola: la certidumbre de la tierra, sus ritmos y rituales, el avance certero de las estaciones. [...] El hecho de que Bach recordara a su audiencia urbana de brugueses de Leipzig las pautas del tiempo de la siembra y la cosecha que regían más allá de las murallas de su ciudad no era nada inusual, y los ritmos y rituales del calendario agrícola se filtran con frecuencia en su música, lo que le confiere relevancia y actualidad, así como una capa de sencilla rusticidad. [...] La idea que la totalidad del cosmos celebra la rica creación de Dios constituía un regalo para un compositor de la capacidad conceptual de Bach. Le permitía contemplar y exponer el significado de infinito, un cocepto que se esquivó en gran medida durante toda la Edad Media, de que el cosmos era consciente de sí mismo, de que "naturaleza y gracia hablan a toda la humanidad", mostrándonos cómo, en cuanto seres humanos, podemos maravillarnos ante nuestra propia capacidad de asombro.
El llibre de Gardiner és un tant dens, però aquestes paraules em van fer pensar en el cicle de les estacions i el cicle festiu que s'hi associa, i en concret, en les significacions i història de la Festa a la Mare de Déu, ja que aquest lligam, aquesta recurrència a anomenar la Terra en referir-se a la Mare de Déu connecten el ritual amb la seua història i els seus orígens profunds, relacionats amb els interrogants que la humanitat s'ha fet des que ha estat conscient de l'existència. Una existència, una vida, que depenen -malgrat que avui no ens adonem- dels ritmes de la natura que dóna els fruits que ens alimenten any rere any. Des del Neolític, la subsistència mateixa té a veure amb l'agricultura i aquests temps cíclics de sembra i collita.
En efecte, si agafem la ceba i comencem a pelar les capes, finalment ens queden dos rituals primigenis: un aplec de tots els habitants de la vila al voltant d'un objecte sagrat -aplec que hui podem identificar amb la missa major- i una processó ritual al voltant del perímetre de la vila -recordem que els carrers de volta eren els carrers exteriors del poble durant el segle XVIII, moment en què es fixa l'itinerari processonal-. Aquesta processó ritual podem enllaçar-la amb antics rituals de purificació pagans, i es vénen celebrant justament quan la collita està assegurada. Ens ho fa pensar el fet que als portalots de la vila hi haguera retaules ceràmics amb la Imatge, i que davant d'aquests tant les danses com la Imatge feien uns rituals concrets -encara avui els hi fan-. Llegisc a un
breu estudi publicat a la xarxa:
"La procesión es un rito religioso de significado universal. Su simbolismo, el gesto de caminar juntos, responde a una necesidad primaria de esa agregación con la que el grupo adquiere consistencia. Es un signo válido para significar la historia de la comunidad humana. La procesión añade a la celebración un elemento de notable incidencia psicológica: el orar subrayado por el movimiento. La oración resulta ayudada por una expresión más ferviente, la comunidad es potenciada en su unidad. Su imagen es una larga fila que, con paso uniforme, procede lentamente, orando y cantando; o la de un cortejo con aparato ceremonial, a menudo con vestidos uniformes, en homenaje a un personaje o a un signo sagrado.
Se camina no sólo para llegar, sino también para vivir el camino: la procesión añade a la ritualización de los sentimientos de penitencia, de súplica y de acción de gracias un simbolismo que hace ver a los hombres insertos en la vida que se desarrolla fuera del ambiente sagrado, en los lugares donde viven y trabajan. Mezclados en el camino y unidos en el canto, los creyentes se descubren hermanados, más implicados en los mismos problemas.
La procesión no es sólo un caminar juntos de cualquier modo: antes de partir se reúne la asamblea estructurada; parte de un lugar determinado, camina con un reglamento preciso y se dirige a una meta bien definida. Estos elementos enriquecen la celebración con valores psicológicos y sociológicos de fuerte eficacia emocional (que frecuentemente se añaden a los del carácter excepcional)."
Qui escriu això no coneix Algemesí, però en parla. I ara, en referir-nos a la història de la Festa, hem de parlar de l'origen pagà de molts rituals i elements de la Festa: ara bé, parlar de la paganitat de la Festa és també parlar d'una manera esbiaixada del que tenim al davant, com després conclouré. Així, si estudiàrem el calendari litúrgic, veuríem com les festivitats litúrgiques anuals guarden relació i tenen reminiscències dels antics cultes solars (el Nadal -pel solstici-, el Corpus) i dels antics cultes lunars i a la terra. El calendari litúrgic és, en aparença, el calendari festiu romà cristianitzat i modificat amb altres influències culturals (celtes). Elements com el sol, la lluna, la terra, el fruit (el blat i el vi) s'entrellacen dins del calendari festiu amb conceptes teològics com encarnació, nativitat, redempció, ascensió, assumpció... El culte a la Mare de Déu està immers dins de l'antic cicle festiu relacionat amb els ritmes de la terra: la Immaculada Concepció correspon a la sembra; la Candelera, a un ritual de purificació abans de la primavera -antigues lupercals-; el mes de la Mare de Déu és el mes en què la terra ha fet germinar la vida; més tard, la Mare de Déu d'Agost ascendeix al cel en el moment en què la planta mor i ens dona el fruit -el pa, que podem identificar amb Crist-. El 8 de Setembre, tenim la Nativitat de Maria: la terra nova que parlava Carner, la terra bona que queda després de la collita i sobre la qual tornarà a començar un nou cicle.
Per tant, els primers cristians, després d'una època -la de l'emperador Teodosi- de fanatisme, persecució de les celebracions paganes i destrucció de temples, acaben per incorporar les celebracions paganes vinculades amb el cicle de la terra i de les estacions a la pròpia litúrgia. Ho fan per una raó ben senzilla: la Natura parla per ella mateixa i els seus ritmes han servit a les persones durant milers d'anys per bastir tota una cosmovisió que les vincula amb allò transcendent. I la persecució no pot impedir que les persones continuen celebrant aquests rituals malgrat el nou credo imposat. Podríem concloure, d'entrada, que la festivitat de la Mare de Déu és una festivitat plenament pagana.
Però ho és? Malgrat que puguem considerar -i de fet, invocacions com la del programa de festes que he anomenat ens ho evidencien- que les significacions precristianes resten al nostre subconscient col·lectiu, la paganitat de la Festa no s'entén sense el context cristià on naix. Dit d'una manera més senzilla: si agafarem les pedres d'un temple grec per bastir una església, l'edifici hauria deixat de ser un temple grec. Podríem identificar en la façana llisa les pedres que formaven mètopes i tríglifs, capitells i basaments de columnes, però la construcció ja no tindria res a veure. Això mateix passa amb els elements, rituals i significats religiosos propis d'una comunitat humana que es defineix al voltant d'uns valors que passen a una altra comunitat que es defineix al voltant d'uns altres de diferents.
Perquè... Qui ha dut els elements i símbols del paganisme fins als nostres dies? A qui li ha interessat que perduren els rituals ancestrals de les persones que habitaven la Mediterrània fa milers d'anys fins avui i ha impedit que es perderen en la nit dels temps? Per què ho ha fet? Si rellegim el fragment de Gardiner, ho ha fet el propi món cristià per celebrar amb goig la pròpia existència. Durant els darrers dos mil·lennis Jerusalem s'ha fusionat amb Atenes, però també amb Roma i Edetània i nosaltres som fills d'un encreuament de cultures i significats que encara són plenament vigents, els elements de les quals encara podem identificar en la nostra Festa, com podem veure les pedres d'un edifici antic reutilitzades en un de nou. I no només els elements i la seua idiosincràsia, sinó també les significacions superposades.
Així doncs, el fet que un grup de famílies de les terres de Lleida -els Palau, els Cerveró, els Mont...- portaren amb elles des d'alguna ermita pirinenca una imatge de la Mare de Déu romànica i la convertiren en un símbol -de fe, de pertinença, de la terra que els acollia, de la vida- fou l'origen d'un fenomen tan complex com la Festa que celebrem hui i que ha estat creixent al llarg dels segles. La complexitat de la Festa no treu que tota ella siga un acte unitari, una manifestació d'una comunitat humana -el poble d'Algemesí-, els anhels i les esperances de la qual són simbolitzats en la Imatge. Perquè després del tot el que hem dit, no és difícil deduir que la Imatge de la Mare de Déu és símbol de molts sentiments, de moltes creences i de moltes vivències compartides i no es pot reduir a un únic punt de vista -bé siga el "profà" o "cultural", o el sentir estrictament "religiós-catòlic"(
ja en parlí l'any passat). Cadascú hi participa, doncs, per unes raons i des d'un punt de vista, però és un error intentar reduir la festa a les raons i punts de vista propis sense tindre en compte la seua unitat i complexitat, i que en ella participen persones molt diferents a nosaltres.
Un tema a banda
Dit açò, faig ara referència a un tema que ha eixit enguany entre els qui participem de la festa: el debat de separació entre l'Església i l'Estat. L'alcaldessa del poble va anunciar el juliol la seua decisió de no assistir a cap processó "religiosa". Compartisc aquesta decisió: la corporació municipal no pinta res darrere de la custòdia en el Corpus, ni darrere de les andes de la Beata Josefa Naval, o fins i tot de la processó del Sant Soterrar del divendres sant. I per a res cap alcalde ha d'estar obligat a assistir a cap acte litúrgic dins d'un temple catòlic ni de cap altra confessió religiosa. Crec, supose que com ella, que aquest país no ha sabut arribar a ser plenament laic o aconfessional, i que hi ha molts elements de la relació entre el poder públic i el poder religiós -concretament, el catòlic- que s'haurien de revisar, ja no només pel cost que implica a l'Estat, sinó per les contradiccions que impliquen en la pròpia Església. Però no vull parlar d'això: vull centrar-me en el marc de la Festa, una realitat nostra, tan complexa com xicoteta, i on tal vegada aquests debats ja fa temps que han estat superats. Crec que o bé l'alcaldessa s'equivoca o bé peca d'incoherència, si bé em fa la impressió -per alguns mots que utilitzà en el seu comunicat (ni més ni menys que "clerical"!)- que ha entès ben poca cosa del que significa la Festa de la Mare de Déu de la Salut i que ideològicament viu ancorada en un passat del qual ja han començat a esvair-se fins i tot els fantasmes.
Si ens fixem en l'estructura organitzativa de la Festa, veurem que aquesta no està organitzada ni pel clero ni per l'Ajuntament. Entre l'església i l'ajuntament, en la plaça, apareix la figura del fester, que forma part del poble i que fa de frontissa entre un ens i l'altre. Ho ha de fer perquè l'un custòdia la Imatge i l'edifici d'on ix el seguici processional -a més de representar el grup de creients que desfila pels carrers de volta-, mentre que l'altre és l'ens representatiu de tot el poble (i per tant, de tots els participants, els creients i els no creients) i és qui ha de permetre que el seguici passe pels carrers. (És curiós, però, i ens diu moltes coses, que la portada de l'Església estiga rematada amb l'escut de l'Ajuntament, i que la insígnia del primer ajuntament de la vila fóra justament l'escut parroquial i que encara avui incloga el seu sant titular). Què fa un fester? -preguntava X.R. aquests dies. Potser no faça molt, però impedeix que es desfaça! És una figura que dóna una solució organitzativa a una festivitat que té implicacions tant religioses-catòliques, religioses-identitàries-antropològiques com socials i que aplega pràcticament a tots els ciutadans del poble, que acudeixen al seguici bé participant-hi o bé contemplant-lo.
Aquesta organització no ha estat exempta de friccions durant els segles que ha durat, però actualment, com sabem, s'ha donat un pas endavant per intentar posar-hi solució: s'ha creat el Patronat de la Festa, on seuen a una mateixa taula els festers dels quatre barris, els responsables dels diferents balls i elements de la Festa, presidits per un membre del clero i el president de la corporació municipal. Així doncs, l'alcalde o alcaldessa de torn presideix, junt al rector de torn, un Patronat que és l'òrgan que actualment s'encarrega d'organitzar i vetlar per la Festa.
Aquest estiu l'alcaldessa anuncia que no anirà a processons ni a misses, però sí a la de la Mare de Déu de la Salut i a la de Sant Onofre. La raó de l'excepció, segons el comunicat, és que en eixes processons hi ha "més festa" a banda dels actes estrictament "religosos". Però... els actes religiosos hi són, i l'alcaldessa hi assisteix! Si el comunicat hagués estat coherent, hagués renunciat a assistir i acompanyar la processó (que recordem, acaba preceptivament en la capa pluvial que porta un membre de la parròquia, que no ha de ser necessàriament un capellà). Però llavors cauríem en una gran contradicció: l'ajuntament com a institució es desmarcaria d'un acte que aplega tot el poble justament en nom del progressisme. No és de bojos? Com arreglem l'assumpte? Podríem discutir-ho: jo pose el meu punt de vista.
Sincerament, no sé què té de progressista una visió de les relacions església-estat pròpia del segle XIX, totalment antagònica. Actualment, hi ha gent que veu fantasmes allà on ja fa temps que no els hi ha, i potser fa massa anys que no s'ha passejat per l'església: qui espera trobar-hi asseguts a conservadors i carlistes trobarà que en els seus bancs hi ha gent de tot tipus, fins i tot dels partits de més a l'esquerra. Els mitjans de comunicació donen una imatge parcial de l'Eslgésia, tot reduint-la als seus jerarques (al clericalisme) i oferint una visió maniquea. I resulta que alguns se la creuen. Però, per sort, la realitat és molt més variada i complexa. Ja fa molt de temps que aquesta dualitat entre progressistes bons anticlericals i conservadors dolents clericals s'ha trencat, i si no només hem de revisar la història de les acaballes del franquisme i el paper que les comunitats de base van tenir en la lluita antifranquista. Només hi ha reaccionaris dins de l'Església o trobem gent de totes les ideologies? No hi ha sectarismes i dogmatismes dins dels partits d'esquerra, o són tot gent bona que ens salvarà del capitalisme salvatge i del domini clerical? Qui pot donar lliçons de democràcia i de llibertat a estes altures de la pel·lícula!?
Així doncs, i tornant a l'organització de la Festa, tenim un patronat que l'organitza, i una de les presidències del patronat que no assisteix als actes que organitza la institució que presideix. Perplexitat. Ningú veuria problema en què l'alcalde/essa assistira a un aplec de colombaires, a una trobada d'escoles en valencià o a una correguda de bous. I veiem problema en el fet que la corporació municipal assistisca a un dels actes més multitudinaris de la festa, central per a molts dels seus participants, on participa almenys un representant de cada ball i estament, i que justament organitza un ens que l'alcalde co-presideix. I quan parle d'assistir, no parle de participar en el ritu, sinó que parle d'acompanyar i de reconèixer. Crec que la figura de l'alcalde/essa hauria de fer això últim, per solidaritat i reconeixement, igual que per l'altra banda, la del clero, no se li demana cap partida de baptisme a ningun participant de la processó, participe en la part que participe. ¿Tots els participants de la processó arribem als peus de l'altar i l'alcalde/essa no ha d'estar present en l'acte central de la celebració per a una part importantíssima de participants encara que siga per respecte i reconeixement? Potser el tema que tractem no és estrictament el de la separació entre l'Església i l'Estat, sinó que parlem de l'esperit de la Festa i del seu caràcter aglutinador. Tal volta les receptes ideològiques d'un i altre credo polític no siguen aplicables a totes les realitats, i menys a una de tant complexa com la de la nostra Festa, ja que, a la vista està, quan les intentem aplicar sorgeix la divisió i es trenca allò que fa gran la Festa d'any en any: el seu poder de convocar-nos a tots per una mateixa causa, i de fer que ens posem junts a la faena de tirar-la endavant.
Com he dit al principi, crec que aquests debats moltes vegades es donen quan parlem des de l'entranya i ens estalviem la faena de pensar en què és la Festa i per què la fem. L'alcaldessa, amb les seues paraules, ens demostra un punt de vista de la processó que la pren com a un fenomen "cultural", una realitat "antropològica". Veu la part "religiosa" i la part de "més festa" -paraules seues, d'altres en diuen "profana"-. Però allò que ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat no són els balls, és la Festa, i la Festa ho és TOT, és a dir, tot allò que esdevé vivència compartida.
Imaginem que esquarterem la processó, tal com està esquarterada malauradament en el cap de molta gent per aquell anàlisi, gairebé mític, de la "part profana i la part religiosa" que he intentat debatre. Deixem que els cristians devots peguen la volta a la vila durant un horari sense balls, i fem en acabant una mostra dels balls a la plaça. Podríem llavors parlar de Festa? Per a mi, i crec que per a la gran majoria dels qui em llegiu, hauria perdut tot l'interès. Els balls esdevindrien una manifestació folklòrica més, que moriria quan morira la moda que els ha fet pujar, i la processó seria un acte litúrgic més com tants que se celebren al llarg de l'any que, malgrat l'interès que poguera tindre com a manifestació i celebració pública d'una fe determinada, hauria perdut el seu caràcter aglutinador de la nostra col·lectivitat. I això és justament el que més ens interessa i el que la converteix en el vincle comú d'una religiositat compartida: no parle de religiositat-catòlica, sinó més aviat d'aquell sentiment que ens aglutina a tots com a fills del poble. Qui vindria des de Barcelona, des d'Àmsterdam, des de Londres o Washington cada any per assistir a la mostra folklòrica a la plaça -en el pavelló 9 d'Octubre en cas de pluja-? Esperpent. I no creieu que aquest és un escenari llunyà: a Catalunya ha passat a moltes festes semblants a la nostra que s'han convertit en "mostres" o que, directament, han desaparegut.
Així doncs, l'alcaldessa hauria de ser o bé coherent amb les seues idees, o bé conseqüent amb les seues decisions. Si pensa que no ha d'assistir als actes religiosos perquè així ho marca la seua ideologia, que no hi vaja, però a cap. Si pren la decisió d'assistir a la processó, que siga conseqüent i participe a la Festa amb l'esperit que cal. Perquè al cap i a la fi, ella també representa als creients -molts d'ells l'han votada-, i no està de més que els acompanye en l'acte que per a ells és el més important de la Festa (l'eucaristia), igual que assistiria a una trobada d'escoles en valencià quan hi ha castellanoparlants en el poble, o a una correguda de bous quan cada vegada és més gran el col·lectiu antitaurí. El partit de l'oposició de seguida ha aprofitat l'assumpte per posar llenya al foc i dividir la corporació municipal entre bons i dolents, entre respectuosos i irrespectuosos. Lamentable també, però ho tenien tan fàcil! A més a més, crec que l'alcaldessa tenia un lloc on hi ha gent amb idees molt diferents sobre la Festa on poder plantejar les seues idees i discutir-les: el Patronat. Potser, d'haver escoltat i valorat les opinions diverses que allà se li haurien donat, molts no ens l'haguérem mirat amb tanta perplexitat i incomprensió.
* * *
Ara fa més de quaranta anys, la crisi de la societat agrària va afectar la Festa, que va estar a punt de desaparèixer conforme desapareixia el món de relacions que l'havia fet arribar fins llavors. L'autoritat d'algunes persones, com l'hermano Agustín o el canonge Vicent Castell, així com la voluntat d'un poble que de sobte, davant del desastre, va ser conscient de la voluntat compartida que això continués, va permetre que la nostra Festa Major revifara com mai ho havia fet. El poble d'Algemesí, que corria el risc de convertir-se en un poble dormitori més de l'àrea metropolitana, va prendre consciència de la seua identitat i es va cabussar en salvar el símbol més evident i preuat d'aquesta.
Hui ens pertoca -com deia al principi- reflexionar sobre el que fem i el sentit que li donem. Del contrari, correm el risc que la Festa siga esquarterada seguint els dictats de visions esbiaixades i maniquees i que acabe perdent la seua raó de ser. Està molt bé que vinguen de fora a explicar com ens veuen i ajudar-nos en aquesta tasca, però hem de tenir clar (han passat ja tres segles des de la Il·lustració) que la raó no pot anar deslligada del sentiment que els fets ens desperten. És possible que servidor pense massa, però tampoc convindria que ens pillara el bou per pensar poc. Seria un guany molt important que la Festa fóra el mitjà a través del qual superàrem visions i fantasmes d'altres èpoques i que ens impulsara cap al futur tenint clar i valorant què ens defineix i, per tant, allò que ens uneix i ens crida a relacionar-nos els uns amb els altres i a posar-nos a treballar pel miracle que esdevé cada 7 i 8 de setembre. Crec que això que hem vist enguany no va en la direcció correcta, i potser ho hauríem de rumiar i discutir una miqueta.
Així, espere que durant alguna processó futura ploga bona cosa. Podrem aprofitar l'ocasió per parlar-ne i enriquir els nostres punts de vista (si és que no hem d'anar corrents al pavelló municipal per fer el número davant dels convidats, clar). Perquè potser ens caldria parlar molt els uns amb els altres abans de decidir cap on volem anar. I si de cas teniu algun dubte de tot el que he dit i afirmat en aquest escrit, no cal que aneu a consultar erudits: passeu-vos per la capella de Berca i mireu bé la seua porta i el seu llindar.
Res més. Us deixe amb una cita d'altre llibre que tinc entre mans que no he sabut encabir dins del text, però crec que us serà de grat.
L'arquitectura efímera com la que rep a Almonte la Mare de Déu del Rocío, igual que la vestimenta alambinada de les reines del Carnaval canari, la desmesura del foc de les falles a València o de la foguera de Sant Antoni a Canals, la catifa que posa un sòl floral en el Corpus a La Orotava, el castell que suma les alçades dels seus humans components, los moixaines que reparteixen les puchas seminals a l'hivern de Càceres, etc. mostren que la festa és un inventari enorme d'imaginació moral. D'altra banda, experimenta amb les formes, els sons, les aromes, els sabors, els colors d'una manera redundant i profusa que embolica els participants, que els satura de sociabilitat i que els situa en mons diferents, metamorfosis dels mons quotidians que, tot i això, subsisteixen sota d'aquests i dins, com en les romeries i peregrinacions o com en les fires o com en les festes majors. I, a més, ordena i uniformitza les activitats mitjançant un programa absorbent que aconsegueix detindre la marxa del món profà i que s'escomet per consens i amb entusiasme. Aquests grans esdeveniments festius culminen els cicles amb períodes anteriors i posteriors de tensió i distensió festiva.
En la festa el temps està fora del temps i l'espai admet parcel·les de paradís efímer. Redundant en signes, escenaris etc. s'ofereix com una altra realitat possible i alhora contraresta així els trets de ficció que apunten pertot arreu. No és per atzar que en la festa sorgisca l'emergència d'un món idealitzat que fon cel i terra, que permet estar ací i més enllà, que retorna al passat o es desplaça al futur sense perdre el present. [...] El poble experimenta la seua pròpia metamorfosi, un corrent d'emoció recorre els cossos i els esperits, la pell i la mirada i travessa a tots estremint-los com si foren una sola entitat, un únic subjecte.
Metamorfosi. Honorio M. Velasco
-dins del treball El cicle de la vida
de la Capella de Ministrers-
