Quan parlem d'Europa sovint fem referència a una tendència acomplida, a un univers de convivència on el centre està ocupat per les persones, que viuen en sistemes polítics democràtics, plurals i lliures, on es respecten els drets humans i on el benestar i l'economia permeten un nivell de vida que compleix les nostres aspiracions. I això és una creença, una "fe", indiscutible.
Però aquestes darreres setmanes, les caravanes de refugiats que, a través de Grècia, Macedònia i Sèrbia, han arribat a la frontera hongaresa, han suposat un colp de maça a aquesta convicció. De sobte, mirem Europa i no la reconeixem. Veiem com els països s'afanyen a demanar un cup baix de refugiats, com se'ls ha gasejat amb gas pebre, com se'ls ha tractat de delinqüents, se'ls ha vists com a sospitosos de terrorisme... i no com a éssers humans que fugen d'un conflicte alimentat per la covardia: la covardia de la mateixa Europa que no ha sabut ser coherent ni conseqüent amb els seus suposats valors davant dels interessos econòmics de Rússia i d'altres estats interessats en els recursos sirians, tot deixant que cresca la barbàrie a una zona on viuen milions de persones, fartes ja de la por, la mort i la destrucció sense sentit.
Davant dels fets, hi ha qui renega d'Europa. Jo no en renegue: puc escriure açò sense que vinguen a pegar-me un tir a casa aquesta tarda. I això és possible gràcies a Europa. Però lluny de la visió idealitzada que es té d'aquest projecte polític, m'atenc als fets: tinc clar què vull que siga Europa, però els fets em parlen del que realment és. I hi veig molta hipocresia, molta manca de valentia i de coherència.
Llavors em plantege que Europa encara és un projecte, que avança de vegades, retrocedeix d'altres. Que darrerament ha estat en mans d'una oligarquia, la que hi ha darrere de la paraula "mercat", i que aquest fet l'ha pervertida. Però renegar d'aquest projecte no condueix a cap lloc: més aviat, ens cal involucrar-nos-hi!
Què ha fallat? Els drets humans, el respecte que tota persona mereix a la seua dignitat, és un dels pilars d'Europa. Quin fonament té? És aquesta la pregunta que, davant de la maçada que allò esdevingut amb els refugiats ens ha pegat, ens hauria de despertar. La seua violació flagrant en el nostre propi territori, en el suposat regne de la democràcia, la llibertat i el respecte als drets humans, ens ha de portar a concloure que el fonament on se sostenen o trontolla o és inexistent.
Quin és aquest fonament? Els valors? Uns valors que emanen d'on? Hi existeix una idea compartida de què és un ésser humà i per què és digne pel fet de ser-ho? Hem fonamentat Europa en uns valors, o existeix una idea del Bé, un fi últim que dóna sentit a aquest projecte?
Antigament a aquest principi es deia Déu. I ara, que l'hem matat, què queda? Podem concloure que el respecte als Drets Humans és coherent amb el nihilisme, on res té sentit? No haurem de buscar un sentit de tot plegat per tal que el respecte a la dignitat humana siga realment un valor ferm i compartit, i no una mera entelèquia en la qual creiem cegament malgrat la seua inexistència?
Potser ens cal una mica d'humilitat, de serenitat i de lucidesa per tal d'adonar-nos que vivim en un món de contradiccions difícils de resoldre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada