Sovint, quan passe per l'antic claustre de Jonqueres, traslladat pedra a pedra a la cruïlla del carrer Aragó amb Bruc, no puc estar-m'hi d'entrar a gaudir d'un dels llocs més solitaris, bells i encisadors del centre de la ciutat. De tant en tant, però, coincideix que a dintre de l'església gòtica, també viatgera, fan missa. L'ofici s'escolta pels altaveus per tot el recinte. Quan he coincidit amb el sermó, la veritat siga dita: m'han entrat ganes d'eixir corrents!
El de hui era per no parar fins a Roma i fer un crit a la plaça de Sant Pere. Prou! I això que només el sentia a fragments, distret com estava en mirar els detalls del lloc i intentar percebre el xiuxiueig de la font. Somos pocos en estos bancos... -deia l'oficiant. Ja està queixant-se, pensava jo. Eterna obsessió per la quantitat. Després seguia una anàlisi històrica mancada de qualsevol rigor i sentit crític: la lucha contra el no creyente, que pretende imponer su religión, su credo, como en tiempos pretéritos, nuestros antepasados, que lucharon por conservar la fe delante del musulmán que imponía su religión. Des del punt de vista de la Història, una afirmació molt discutible. Musulman malo: cristiano bueno? Inquisició, persecució, morts en la foguera, massacres i pogroms, expulsió... No se'n recordava l'oficant. Memòria selectiva. Absència total d'autocrítica. Cristiandat en estat pur.
Hoy en día no tenemos delante el musulmán. Tenemos delante una sociedad que ha arrinconado a Dios. Y su característica principal, nuestro verdadero enemigo: el relativismo. Com si qualsevol sistema de valors que no emane del neotomisme o de l'agustinisme, que se n'isca del que la jerarquia eclesiàstica sí que vol imposar-nos, fora ja invàlid per "relatiu". Arrogància infinita.
El dolor es un beso de Cristo.
Aterrit. Perplex. Com pot dir això des del púlpit, en nom del mateix Déu segons la seua pròpia dogmàtica, i quedar-se tan ample? Com pot ser que després de desenes d'experiències i reflexions teològiques que superen aquesta visió medieval i ancorada en paradigmes ja superats per antievangèlics, encara estiguen amb el mateix? Com poden encarnar una vivència tan psicològicament malaltissa de la fe, reduir-la a les seues pròpies psicosis, i prentendre vendre-la com a una fet catòlic i universal? Com poden ser tan curts de mires, allunyar-se tant de l'Evangeli i després, estranyar-se que somos pocos en estos bancos?
En nom de Crist blasfemen. Blasfemen i denigren el missatge cristià i després, estranyats, diuen: somos pocos en estos bancos.
Qualsevol s'arrima a sentir-los! La sort és que gentola com aquesta cada vegada més esdevé una minoria, fins i tot dins de les seves pròpies files. A poc a poc, el trellat sembla arribar als púlpits... Però tan a poc a poc que és fàcil caure en el desànim, si no en la desesperació.
De vegades em pregunte per què la gent, en sentir coses com aquesta, senzillament no s'alça i se'n va. Crec que de vegades som massa educats, massa pacients i massa masoquistes... Què li farem!?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada