La cosa va començar amb el fet que la pedagogia, de sobte, començava a situar-se per sobre del sentit comú. Es va aprofitar d'un context canviant, d'una societat convulsa i en crisi. Llavors va començar a fer seu cadascun dels pilars del sistema educatiu, i a través d'ells, la societat.
Primerament, anà a pel Coneixement. Gairebé ningú no dubta, ningú qüestiona, que la pedagogia ha d'estar per damunt del Coneixement. Al final de tant escoltar-ho, hi ha qui ho creu, ho afirma i ho defensa. El "mètode" ja no és el pont entre un alumne i un horitzó, és l'horitzó mateix. La virtut i l'excel·lència substituïts per l'individualisme i l'exabrupte.
La pedagogia, segons es veu, ha d'estar per sobre dels resultats. Dels resultats, de la realitat, de les mancances que provoca. Com que els resultats no són, suposadament, importants, la pedagogia no ha de rendir comptes amb ningú. Qui coneix millor coartada?
Més tard, començaren a dir que la pedagogia estava per damunt del docent. I ja veiem normal que un docent siga exclòs d'un centre perquè no compartisca una determinada moda, dogma o corrent pedagògic. L'altre dia el "filòsof" Marina afirmava que la culpa, l'origen de tots els mals de l'educació és el docent: està en l'ull de mira. Es parla de l'autonomia de centre per emmascarar la dictadura d'un dogma pedagògic que pren forma en la figura d'un director/a omnipotent. Submissió o exclusió. Caigueren el sentit comú, el coneixement i l'excel·lència... creieu que la figura del docent aguantarà?
Hui he escoltat que la pedagogia, a més a més, ha de situar-se per damunt de l'estat de dret. Que té i ha de tenir el poder de saltar-se a la torera lleis orgàniques aprovades per parlaments elegits per la ciutadania, disposicions de governs democràtics i tot allò que li vinga en gana. El més greu és que ho he sentit dir a una persona que treballa al Departament d'Ensenyament en un càrrec important. Fa falta fer paleses les conseqüències que aquesta afirmació té, les quals segur que veiem evidents si traslladem l'argument a altres àmbits? I per què la pedagogia ha de tindre aquesta carta blanca? En nom de quin ideal, quina finalitat, quin mite o quin dogma?
Ja fins i tot l'esgarrifança i el calfred es converteix en pànic. Ja no és que ens obliguen a combregar amb rodes de molí, una volta ens hàgem engolit el sentit comú i l'amor propi. No és que matem a Sòcrates, ni que reduïm el coneixement a una mera anècdota. Tampoc és ja el fet que infravalorem la cultura comuna i els valors compartits que ens mantenen cohesionats com a societat. El que veig és que directament estem anihilant la polis en la que podem desenrotllar-nos com a persones.
Pedagogia d'instints naturals. Pedagogia com a pretext per dur el "jo" on convinga passant per damunt dels altres. Pedagogia com a retorn a la natura per damunt de la cultura i del cos social.
Pedagogia com a pretext de la... barbàrie?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada