Alçar-se a les cinc del matí, fer dues hores de cotxe i ascendir durant altres tres per la solana de la muntanya pot tenir una recompensa tan grata com esmorzar un bon entrepà, satisfet i cansat, amb aquesta vista del Canigó al davant. I paga la pena: un dels moments en què aprecies la bellesa del món i et sents gojós de poder-ne gaudir.
L'experiència és molt més grata encara si has tingut l'oportunitat de travessar un bosc tardoral. Quan fa pocs mesos vaig ascendir al Puig Neulós per primera vegada, en ple hivern, vaig proposar-me de fer el mateix camí durant la tardor: pensí que l'espectacle que devia oferir aquella muntanya per aquestes dates seria amb tota seguretat bellíssim. I no m'equivoquí en absolut! Ascendir al Puig Neulós en la tardor permet d'endinsar-se entre castanyedes, fagedes i rouredes esguitades de bedolls, blades, arboços, oms, moixeres i ginebres. A les parts més baixes, l'alzina surera, formant boscos atapeïts, completa l'espectacle natural de colors. ¿Qui té ganes d'anar a la Fageda d'en Jordà, que sembla la Rambla de Barcelona al vespre de tanta gent com hi ha, amb paratges tan espectaculars i solitaris per la nostra geografia?
Cal espavilar-se, però, ja que l'espectacle tardorenc a l'Albera dura el que la tramuntana permet cada any: les ventades que l'assoten poden desvestir els arbres en pocs dies. Per sort, he trobat encara un bon moment per gaudir-ne.
 |
| Puig Neulós des de la vora de Requesens |
 |
| Auró |
 |
| Solana, rumb al coll de Forcat |
 |
| Castanyeda |
 |
| Un plàtan gegantí vora la font de la Verneda |
 |
| Puig Neulós des del coll Forcat |
 |
| Amanita muscària gegantina |
 |
| Vallespir, cobert pels núvols |
 |
| A la carena, la frontera |
 |
| Muntanyes Regalades... |
 |
| Empordà, cobert i invisible |
 |
| Moixera |
 |
Mai havia fet collita de castanyes... Primera,
i em dóna per dos o tres berenars! |
 |
| Gavarres |
 |
| Roure |
 |
| Quin cel! |
 |
| Baixant a la fageda |
 |
| Màgia, entorn oníric |
 |
| De nou, castanyedes |
CASTELL DE REQUESENS
Com que l'última volta que hi estiguí el trobí tancat, ahir diumenge aprofití per fer-hi la visita aprofitant que era obert. El castell de Requesens és fruit d'una reconstrucció de caràcter historicista feta pels seus anteriors propietaris, els Rocabertí. Recorda una mica el castell de Santa Florentina de Canet de Mar, però, a diferència d'aquest, el de Requesens ha estat víctima d'anys d'abandó, saquejos i ocupació militar.
No obstant això, és un lloc ben interessant i evocador.
 |
| El castell, des del lloc de Requesens, de bon de matí |
 |
| Accés a la capella |
 |
| Les reixes mostren una clara tendència modernista |
 |
| El castell, des de la carretera a Cantallops, per la vesprada |
 |
| Arribant al cotxe |
SANTA MARIA DEL VILAR
Per aquells indrets estants, creuar la frontera sempre és una temptació a la qual és difícil no caure, malgrat la cua insofrible de cotxes que es forma al Portús. Ara bé, superada aquesta, el fet de recórrer la carretera cap al Voló es fa sempre amb la sensació d'entrar a un món diferent, ple de sorpreses: la Catalunya Nord just el cap de setmana en què es compleixen 356 anys del Tractat dels Pirineus.
En aquesta ocasió, em propose de visitar l'antic priorat de Santa Maria del Vilar, situat a l'obaga de l'Albera a tocar de Vilallonga. Un cop allà, me n'adone que és un dels llocs més curiosos de tot el Rosselló. Per vàries raons.
En efecte, després d'anys d'abandonament, l'antic monestir fou recuperat per voluntat de la Sra. Triadou, mecenes i amant del romànic. Les obres foren finançades amb donacions i gràcies al treball altruista d'arquitectes i paletes. L'antiga portada romànica, venuda feia decennis a un col·leccionista parisenc, va ser comprada novament per l'associació i col·locada al seu lloc. L'església guardava, per a sorpresa de tots, uns frescos romànics que havien estat coberts pels monjos abans de marxar amb una capa de calç per protegir-los de la humitat i la intempèrie. Al museu trobem, entre altres curiositats, restes de ceràmica valenciana del XV. Aquesta història culmina amb l'ocupació de l'edifici, que té el seu origen al segle X, per part d'una nova comunitat de monges ortodoxes vingudes des de Romania.
La monja em feia retornar a casa: la guia que parlava castellà no hi era i ella es negava en un primer moment a fer-me la visita. Em recriminava no parlar francès estant a França, com si França no pogués tindre turistes i domingueros barcelonins voltant per l'Albera! De res servia que li explicara que potser no ho entendria tot, però li posaria voluntat. I que no i que no: tenia la sensació que em castigava per no parlar francès! De res servia que li diguera que havia vingut a posta des de Barcelona... Al final, però, va cedir: ho entenguí tot, cap problema. Només calia que ella em parlara espaiet i que jo li posara voluntat. Exercici d'intercomprensió entre llengües romàniques: jo li feia preguntes en valencià i les entenia també perfectament. Fins i tot ens férem amiguets després del nostre rifi-rafe, i em va regalar un calendari amb fotos dels frescos, els quals no es podien fotografiar. Santa paciència!
 |
| Imatge del Priorat des del SO |
 |
| Antic claustre |
 |
| Un rostre monstruós separa dues representacions de Crist. |
 |
Pintures murals (foto del calendari :D): paó menjant del blat (eucaristia),
aliment de vida eterna. L'aurèola de flors estilitzades denota la influència
de l'art musulmà peninsular. |
 |
| Al capdamunt de l'arc triomfal: anunciació. |
 |
| Lleó d'estil oriental. |
 |
| Mènsules decorades amb monstres |
DE NOU AL PORTÚS: EL COLL DE PANISSARS
El coll de Panissars va estar, durant mil·lennis, el lloc de pas més concorregut del Pirineu: és el seu coll més baix. Era el lloc de pas més habitual entre la Gàl·lia i Hispània: és justament allà on la Via Augusta enllaçava amb l'anomenada Via Domitia. Ho fou fins que el pas es va traslladar fa pocs segles a la part baixa de la muntanya, on hui hi ha el Portús.
Al coll trobem diferents testimonis d'aquesta importància estratègica. Per un costat, el basament d'importants monuments romans, restes que hui els arqueòlegs associen amb els monuments que Pompeu manà bastir en guanyar les Guerres Sertorianes. Sobre ells, un antic hospital de pelegrins romànic, també en estat ruïnós. De temps més moderns trobem una fita fronterera, que indica la nova frontera establerta arran del Tractat dels Pirineus, i un burot o torre de cobrament d'imposts comercials.
Ara bé, el que dóna encant especial al lloc és la presència de Bellaguarda damunt del turó més proper, i especialment el cementeri militar de la fortalesa, que està al mateix coll, travessat per la línia fronterera. Així, una part del fossar es troba en territori català, i l'altre en territori nord-català. En el lloc hi ha soterrats els soldats que han mort a Bellaguarda durant aquests tres segles, així com els seus familiars. Està mantingut per l'associació Souvenir Français, que s'encarrega de mantenir amb dignitat els llocs de memòria dels caiguts per França.
I al cementeri la nit, i amb ella l'hora de tornar a Barcelona, satisfet i content d'haver desconnectat de la rutina de la millor manera. Abans, però, l'horror de les retencions a l'autopista.
 |
| Monument de Pompeu, amb edifici romànic a sobre. |
 |
| Vista del fossar, amb la torre-burot al fons |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada