aNDRòMiNa: 2016

Una de les obres més meravelloses del repertori musical universal són les Variacions Goldberg de Bach: una ària bellíssima obre i tanca una trentena de variacions que prenen com a lligam la base harmònica d'aquesta ària inicial. L'esquema harmònic no canvia, però sí els ritmes, matisos i sensacions que poden ser transmesos amb aquest. Si bé en un principi es fan "dures" d'escoltar, cada nova audició permet de descobrir matisos nous i apreciar-les en el seu conjunt com a una composició espectacular.

La variació, el matís, el canvi. Diumenge pel Solsonès, malgrat que vaig visitar molts indrets coneguts per tercera vegada i que fins i tot la llum, la temperatura i els colors eren similars als d'altres ocasions, me n'adonava que no feia pas la mateixa excursió. Non nova, sed nove: potser en molts moments recorria els mateixos pobles, camins i carreteres, però havia canviat una cosa importantíssima: la meua motxilla de vivències, la meua manera de mirar, l'estima que sentia pels indrets que visitava.

Confesse que hi ha alguna força estranya que em fa sentir quelcom màgic quan he visitat el Solsonès. Una força tel·lúrica? La conjunció lunar i planetària? Qui sap... El ben cert és que aquest espectacle de boscos, cingles, muntanyes que s'escalonen fins a altituds pirinenques, santuaris i pobles de pedra, acompanyat d'una llum que sempre he trobat plena de matisos diferents als acostumats, m'omplin els sentits i l'ànima de sensacions que de tant en tant fan falta. Sensacions de goig, de meravellar-se davant d'un paisatge, de recollir-se sobre els dubtes i d'interrogar-se per la transcendència.

Fa unes setmanes la boira m'havia fet enrere en el meu propòsit de remuntar la Vall d'Ora. Aquest era el propòsit inicial que em va dur novament al cor de Catalunya. Però no podia deixar d'aprofitar l'ocasió per tornar al Miracle, a la Vall del Lord o a Solsona.

El fred fou la nota dominant de l'harmonia del diumenge: no vaig veure en cap moment el termòmetre del cotxe passar dels 4º C. En canvi, en massa ocasions el vaig veure baixar dels zero graus! A Biosca, a trenc d'alba, la gelor era gairebé insuportable... Fins i tot vaig desistir de passejar pels carrers del poble, malgrat que encara vaig passejar-me pels volts de Sant Quintí abans de donar per començat el dia a Lloberola: el sol, per fi, s'apoderava del paisatge. Primer, llepant tímidament la torre del castell, per acabar canviant finalment els colors de tot el que abastava la vista.

D'allà a Solsona, on passegí novament pels seus carrerons buits encara de gent, amb algun que altre establiment ja obert: les pastisseries! Després de redescobrir-ne la catedral i de fer les reverències degudes a la impressionant talla romànica de la Mare de Déu del Claustre, fiu camí cap a la Vall d'Ora.

La Vall d'Ora fou l'escenari de la batalla on Guifré el Pilós va caure ferit de mort: de ser certs els fets que narra la llegenda, segons la qual Lluís el Pietós va mullar-li la mà en la sang de ses ferides per dibuixar amb els seus dits el que seria l'escut comtal, aquells fets remots degueren passar no gaire lluny d'on vaig deixar el cotxe. Un monument així ens ho recorda abans de començar a ascendir per la vall del riu, que baixa de els muntanyes entre cingles de pedra impressionants amb boscos de pi negre i rouredes penjant literalment de les seues parets.

Abans d'ascendir cap als cingles trobí una de les joies del romànic del país: Sant Pere de Graudescales. No és només l'església, restaurada després de decennis d'abandó: és també el lloc on s'alça. Vaig arribar-hi just a temps: com si retiraren un teló, el sol descobria les pedres de l'antiga església abacial en haver superat les parets d'un dels cingles orientals de la vall.

Des de Sant Pere, un camí de pujada fins al capdamunt dels cingles que guaiten la vall des de ponent. Fred, humitat, un terra llefiscós, una grata recompensa: un paisatge espectacular de la vall, del Prepirineu, el Turó dels Quatre Batlles, la Tossa Pelada... Boscos per tot arreu, un cel ras i una llum que es podia agafar a cullerades i que ja no trobava impediments entre les branques dels roures penjats de la cinglera per on transcorria el camí de baixada. Als peus de les parets de pedra, vora Can Pujol, hom pot descobrir com era una serradora hidràulica de les que tantes hi havia per aquells indrets fa uns segles.

Crec que les millors melodies per endinsar-se en la Vall del Lord són, sens dubte, les Cançons Tel·lúriques de Roger Mas. Especialment, els Goigs a la Mare de Déu del Claustre sonant i sonant com un mantra mentre el sol declina. Quin paisatge! Volia fer novament aquell cafè amb llet ben calenta que em fiu al bar de davant de l'església de Sant Llorenç de Morunys i, com no, revisitar el temple. L'orgue, el retaule gòtic de Cirera, l'espectacular capella de la Mare de Déu dels Colls, amb gairebé un centenar d'escultures de Pujol... Espaterrant!

I ja de nit, al Miracle. És una sort que el barroc no estiga de moda: em va permetre una estona de solitud total. El silenci era tal que m'arribà a angoixar el zumzeig de la circulació de la sang per les temples, de tan desacostumat com estic de sentir-lo. A mi, però, continua deixant-me bocabadat aquest espectacle que balla, canta i lloa ple de goig el misteri de l'existència...

N'eixí de nit, a les fosques. Un fred que calava als ossos. Unes ganes terribles d'endur-me una sopa ben calenta a l'estómac... No vaig trigar gaire en fer-ho. Només una hora i mitja de cotxe em separen d'aquest paradís!

SANT QUINTÍ DE BIOSCA