aNDRòMiNa: Anada: escoltant el Llibre Vermell de Montserrat

12 de desembre del 2016

Anada: escoltant el Llibre Vermell de Montserrat

Una cosa duu a l'altra... L'A. em digué l'altre dia que el Jordi Savall ha publicat enguany una nova gravació del Llibre Vermell de Montserrat. Dissabte a la nit em posí a escoltar-la: sublim! Tants matisos, tantes sonoritats! Durant dissabte havia estat també rumiant si fer alguna escapada al sendemà: en tot el pont de la Puríssima no havia eixit de ciutat, i ja tocava. En una de les escapades que tenia en ment m'havia proposat de fer cap a la Garrotxa: ascendir al Puigsacalm, conèixer la Vall d'en Bas. Mentre escoltava la gravació de Savall vaig navegar ací i allà buscant informació de la vall: romànic per tot arreu, un paisatge espectacular... Crec que va ser el Llibre Vermell allò que em va fer decidir-me: l'emoció de la música estava totalment en consonància amb les vibracions i expectatives que em provocava el lloc que m'havia proposat de conèixer. Estic ben segur que de no haver estat escoltant-lo en aquell moment hagués romàs tot el diumenge a casa fent la rutina que darrerament tinc per costum.

Però allà estava. Eren poc més de les sis del matí i ja havia entrat a la plana de Vic, i no em direu que travessar la plana de Vic coberta de boira un dia hivernal escoltant el Llibre Vermell de Montserrat, quan tot encara és ben fosc, no té el seu encant. Hi havia moments en què tenia la sensació que mai es faria de dia. Però sí. Sí que es feu de dia. Just en aparcar el cotxe la claror era ja la suficient com per no haver d'utilitzar frontal. El paisatge m'havia confirmat, poc abans d'arribar a Sant Privat d'en Bas, que l'hivern és a la vora: esquinçalls de boira cobrien la vall a trenc d'alba en un espectacle on, a un bon grapat de graus sota zero, dominaven els blaus i els morats.

La ruta cap al Puigsacalm que fiu és de les més belles que he fet darrerament. Des de Sant Privat vaig dirigir-me al salt del Sallent pel camí de les escales, una mica despagat perquè la tardor ja era tota a terra: d'haver-me decidit un mes abans a fer aquesta escapada, l'espectacle que les fagedes i rouredes que m'anava trobant hagués estat bellíssim. No obstant, la tardor encara es va deixar fotografiar i, vistes les dates en què estem, ja en puc estar ben agraït...

El salt d'aigua, espectacular. En arribar al capdamunt de la paret de roca el sol ja llepava el camí. Des d'allà al Puigsacalm hi ha una pista que no és gaire difícil de trobar, però en acabant hi ha una pujadeta de repica'm el colze. Paga la pena: vistes al massís del Canigó ompli de goig la caminada. Un espectacle: la vall a sota de les cingleres, unes vistes que abasten tot el Pirineu oriental, el Pedraforca, Montserrat i el golf de Roses, que s'albira a l'est.

El camí de tornada, per les Olletes, encara permet de descobrir un indret màgic: una ermita excavada en al roca amb un altar de marbre dedicat a la Mare de Déu. Decidit, però, a repetir la caminada a inicis de novembre: el lloc ha de ser tan espectacular en aqueix moment!

ARRIBADA A LA VALL D'EN BAS: FRED, HIVERN, BLAUS, MORATS