Compadint cretins en defensa pròpia

A principis de gener fiu una escapada a Madrid que tingué com a propòsit, entre d'altres, la descoberta del Museo del Prado.  Crec que poques experiències recorde més gratificants i emocionants com aquesta... Ja en parlí en el seu moment. Haig d'afegir, però, que de l'experiència del Prado va nàixer una proposta didàctica "de les meues". Recorde que en una vesprada de gener en què els alumnes estaven insuportables, els vaig posar un rubens a la pissarra digital per treballar la conversa al voltant de l'escena. Vaig triar el Judici de Paris.

Em van sorprendre gratament, perquè entre les idees que aportaven els uns i els altres van fer una lectura gairebé exacta de la narració pictòrica. Els faltava, però, conèixer la identitat dels personatges, i em vaig proposar d'explicar-los-la. I vam anar saltant de quadre en quadre, de Rubens a Tintoretto, de Tintoretto a Giordano i a la ceràmica grega, i vam anar explicant la Guerra de Troia, la mort de Patrocle, Aquil·les i Hèctor, l'enginy d'Ulisses i la derrota final de ciutat. És força curiós com totes aquestes històries embadaleixen els infants, que sempre volien saber-ne més.

Vaig pensar, doncs, que una bona proposta per llegir-los en veu alta era l'Odissea. No, l'original no: vaig triar l'adaptació per a xiquets de Rosa Navarro Durán. Conegueren Ulisses a l'illa d'Ogígia, en poder de Calipso, que enyorava la seua dona i el seu fill. Van escoltar el relat que Ulisses feia als feacis de les seues aventures una vegada havia caigut Troia, de com els déus li havien destinat un retorn llarg i costós i com havien acomplert la promesa. Monstres, ciclops, naufragis i personatges entendridors com Nausicaa ens van omplir el que quedava de curs d'aventures, emocions i coneixements valuosos. I l'arribada a Ítaca, la mort dels pretendents i el retrobament amb Penèlope i Telèmac... Per descomptat, vam aprofitar per treballar vocabulari, l'expressió oral i també per fer qüestionaris per ajudar-los a retenir el més important de la narració i, de passada, treballar el format de les proves diagnòstiques. Valors? Emocions? Moltes! Ulisses havia renunciat a la immortalitat que li oferia una deessa només per la possibilitat de retrobar-se amb una esposa que envellia, de la qual feia anys que no sabia res. I la fidelitat de Penèlope i molts altres del seu casal? I l'amistat dels seus companys de viatge que ho donen tot per ell? I el dolor per tots aquells que els Déus anaven conduint als dominis d'Hades?

Bé, algunes companyes em van començar a criticar. Bla, bla, bla. Ja sabeu que les escoles estan farcides d'enveges i males intencions, i quan un fa desplau moltíssim qui no fa, de manera que aquest darrer ni fa ni deixa fer. Fins ara pensava que m'havien criticat pel fet que el relat homèric era "difícil" i complicat i havia fet cas omís de la crítica: com si hagués estant llegint l'original traduït per Carles Riba! Com que tampoc m'havien preguntat què feia exactament, doncs tampoc em preocupí d'explicar-los-ho...

Ara m'he assabentat que la crítica no era aquesta, sinó que m'acusaven en cafès i tertúlies de passadís de llegir-los coses "avorrides". A-vor-ri-des. Sí, heu llegit bé. Mancades d'interès, tedioses, desfasades i casposes. I no, es veu que no els feia vergonya.

No els feia vergonya destapar de manera tan insolent la seua pròpia ignorància i menyspreu per la Cultura. No, tampoc mostraven ni mostren cap tipus de remordiment per tot allò que aquesta ignorància supina impedeix que els seus propis alumnes aprenguen. Pobres, no eren conscients que, amb la voluntat de fer-me mal a mi i criticar la meua faena, estaven caient en el descrèdit professional més gran al qual es pot caure als meus ulls. Ara bé, en el clima d'incultura i mediocritat que s'està apoderant de l'escola catalana, foren pocs els qui es van escandalitzar: en el seu cercle, ningú. 

Cal explicar el valor de l'Odissea? Cal de veres demostrar que és un relat apassionant? Cal dir-li a un mestre que, de no conèixer de què va, caldria que es mostrés una mica més humil i que corregués a llegir-la? Es veu que cal: cal això i molt més. Els nous corrents pedagògics i antiintel·lectualistes tenen el mateix efecte que l'aliment dels lotòfags: ens fan oblidar les metes del nostre viatge.

Aquestes companyes "crítiques" amb la meua faena van optar per llegir als alumnes Set raons per estimar els meus pares, de Jaume Cela. No faré més comentaris. Crec que no calen. Si se n'adoneu, la temàtica també apareix a l'Odissea. Podem optar per tractar-lo bé a través d'un dels relats fundadors de la nostra cultura i el nostre pensament (amb personatges universals com Telèmac i Ulisses) o bé a través d'una història mediocre i casposa escrita per un pedagoguet modern de l'escola "avançada". Cadascú tria d'acord amb les seues limitacions.

I és que qui no dóna per a més, no dóna per a més. I u ha deixat ja de tenir pèls a la llengua: crec que la situació de l'escola es mereix que lluitem per la cultura, el coneixement i les emocions que aquests ens fan nàixer al nostre interior. Qui ho entenga, estupend; qui no, que continue criticant i apuntant-se a cursets de pedagogia sistèmica. Jo, per la meua banda, vaig aprendre moltíssim l'any passat: ara sé que impregnar les classes de bona literatura i cultura ofereix als infants una riquesa que difícilment adquiriran en cap altre lloc.

Una bona manera d’enriquir les potencialitats expressives és llegint bona literatura. La que –sigui de l’època o la latitud que sigui– salta, impetuosa, el temps i l’espai per interpel·lar-nos en el present, per ajudar-nos a comprendre millor el món, per veure-hi més clar, per trobar un bàlsam a la voràgine d’avui, per fer-nos més il·lustrats, més humans. Llegir molt –bona literatura, s’entén– és la millor garantia per escriure millor, per expressar-se amb més criteri i, ai, per amarar-se de tota mena de coneixements.

(...)

En un món com el nostre, cada vegada més desllorigat i volàtil, sotmès a la cultura de l’ara, la bona literatura és un dels plaers més sòlids i autèntics. Llegir és la millor manera d’aprendre, de saber viure, d’estimar amb més plenitud. Llegir esdevé el millor estimulant, el millor revulsiu, la millor cura del cor i del cervell. Llegir ens fa ser més crítics i exigents, més lliures. Llegir esmola el dret a la dissidència i a l’acció.

(...)

Una de les millors estudiants que he tingut, en diagnosticar-li una malaltia terminal, va fer una llista de títols que no havia pogut llegir mai i se’ls va endur a l’hospital. Hi va esmerçar plàcidament els seus darrers dies.

 Francesc Foret i Boreu

(Pose la mà al foc que entre els títols d'aquesta llista no hi havia cap llibre de Jaume Cela!)