aNDRòMiNa: C-37: misantropia.

14 de març del 2016

C-37: misantropia.

Tossa de Montbui: vista sobre la conca d'Òdena

Ni la proposta d'un dinar en bona companyia, ni l'atracció del llit un matí del diumenge d'una setmana dura com poques, ni els llibres que tinc pendents a sobre de la taula... Res no va poder vèncer les ganes de desconnectar de la feina, del barri, de Barcelona, de tots i de tot recorrent, novament, racons del territori. Tres setmanes a ciutat sense camp, sense muntanya, sense pedres!

El meu objectiu aquest diumenge fou Santes Creus: feia més de vuit anys de la meua primera i única visita, i l'indret es mereix tornar una i altra volta. Però de camí cap allà vaig aprofitar per trepitjar un parell d'indrets que tenia pendents des de fa temps i, de passada, estalviar-me el peatge. Per arribar-hi, calia prendre la C-37 i oblidar-se del món.

Així, vaig fer via cap al Tossal de Montbui. Des del seu cim, l'espectacle de conreus i pinedes, d'Igualada i dels xicotets pobles de l'Anoia. Al capdamunt d'aquest promontori, contrafort de la Serra de Querat, s'alça una esglesiola romànica que ha romàs pràcticament intacta des de la seua benedicció per l'abat Oliba a l'inici del segle XI: gairebé mil anys de culte i de vincle amb un territori que fou frontera de la Marca Hispànica.

A l'edifici primitiu només s'han afegit un campanar de paret i una capella al seu costat nord, dedicada al Roser. El fet que la seu parroquial es desplaçara a la veïna Santa Margarida va ser causa que l'església no fos reformada durant el barroc. Així, malgrat les destruccions del mobiliari durant la Guerra Civil, l'arquitectura del temple s'ha mantingut pràcticament intacta durant el seu mil·lenni d'existència. Enfront, les ruïnes d'una fortalesa medieval. Paga molt la pena la visita, el tel·lurisme de la qual guanyaria molt sense el bar i sense els domingueros fent-hi l'esmorzar... Però ja se sap: vivim en temps del dominguerisme!

Uns quilòmetres més enllà, una carretera mena fins al poblat de Santa Perpètua de Gaià. Allà, hi trobem diferents elements interessants. Primerament, una vista espectacular sobre el curs alt del riu Gaià, els boscos i les muntanyes de Queralt. Sobre el turó on s'aixeca el poble, les restes d'un castell preromànic amb una curiosa torre de planta triangular. Al seu davant, les ruïnes d'una església barroca abandonada: podem trobar un indret amb un sabor més genuïnament romàntic? Uns metres avall, l'església preromànica de Santa Susanna s'alça al capdamunt de l'explanada de l'antic cementeri.

Encara fiu parada a Querol. El castell no es pot visitar, ja que els seus murs s'alcen a l'interior d'una finca que és propietat privada. Ací i allà, tot resseguint la carretera, anem trobant castells que anaven construint-se conforme al frontera dels comtats catalans anava avançant cap al sud.

I per fi, Santes Creus!

SANTA MARIA DE MONTBUI