aNDRòMiNa: Matança a Santes Creus

Santes Creus, junt amb la cartoixa d'Escaladei, va ser un dels primers indrets que visití quan vinguí cap a terres catalanes. Vaig passar-hi un assolellat cap de setmana tardorenc, fugint d'una macro-festa que s'organitzà al pis on vivia. Calma, silenci, fred, bon menjar... Un paradís per als sentits. Recorde que vaig visitar el monestir en la més absoluta soledat: supose que ara fa vuit anys no estava tant de moda això de visitar pedres. Ni la pàtria ni el país estaven en voga i la gent encara vibrava amb les entrevistes a Pujol on feia una crida al seny i a la bona política... amb Espanya. Llavors, l'arquitectura del cenobi em va deixar impressionat, i m'hi vaig passejar durant hores fent fotos com aquesta que teniu a dalt. Eren temps de pau i de bons sentiments.

Els bons sentiments se m'han acabat, i en tan sols vuit anys he arribat a vendre l'ànima al diable. Com escriguí al darrer post, fiu via cap a Santes Creus el passat cap de setmana. I no és que em moleste la gent, no. Em molesta l'actitud de certa gent, i com que ja no tinc gaires esperances que l'educació millore els modals i el respecte que hom deu a certs llocs i moments, he optat per recórrer a Satanàs malgrat que la meua ànima creme eternament a l'infern.

L'arribada a Santes Creus fou esfereïdora. En arribar, hi havia una colla de... germans? Cosins? Els seus pares conversaven, millor dit, parlaven a crits a un racó del claustre mentre els marrecs, tan macus, s'havien proposat, o això semblava, ensorrar el claustre amb els seus crits i impertinències vàries. Corrien, ensopegaven amb la gent i ni tan sols demanaven disculpes. El més greu és que als seus progenitors res els semblava fora de lloc i, de tant en tant, contemplaven cofois la xicalla. Llavors vaig demanar l'ajuda que el Maligne m'havia promès a canvi de l'ànima.

I esdevingué que un dels monstres esculpits a la pedra va cobrar vida. Un gran rat-penat va agafar per banda a cadascun dels xiquets: els enlairava a una altura considerable per, acte seguit, amollar-los i fer que es despenyaren al terra del jardí. Mentrestant, els crits dels familiars dels infants, que absorts com eren en al seua conversa estúpida, ni se n'adonaven de què passava, van ser silenciats per un fort cavaller que, en cobrar vida, els va segar el cap amb l'espasa mentre un joglar cantava un poema a la seua estimada.

L'espectacle budellesc no va acabar ací... De seguida va aparèixer un senyor pel locutori, lleig i panxut, parlant a crit pelat pel seu mòbil-últim-model. I a mi què m'importava on era la seua dona? Jo només aspirava a passejar pel claustre tranquil·lament. Sol o en companyia, però tranquil·lament! La ràbia que sentí va despertar aquests mostres alats, que devoraren aquell senyor violentament i no en deixaren cap rastre, llevat d'una gran taca de sang sobre les lloses de pedra.

Tot seguit, eixiren de l'església dues dones grans. Pareixien educades i assenyades, però no passaren dos minuts que començaren a reclamar, també a crits, la presència de dues amigues que s'havien quedat dins del temple: tenien fam i volien anar a dinar. L'amo del restaurant, però, no va fer negoci: l'arquer de la galeria de ponent va esperar pacientment que eixiren les dues que faltaven, i va disparar de tal manera que una sola fletxa va travessar els quatre caps. Tots quatre cossos van quedar penjats de la sageta, que s'havia quedat clavada a un travesser de fusta de la porta. Esfereïdor.

Els seus marits van eixir per l'altra porta de l'església. Les cridaven. Pepa, on ets!? Pilaaaaaaaar!? En aquesta ocasió, l'abat Mendoza s'alçà de la seua tomba i, amb el seu bàcul, els va obrir el cap. Remugant, amb signes evidents d'estar més que enutjat, l'abat va tornar a la seua tomba... Descanse en pau!

Per sort, es feu l'hora de dinar. Per fi va regnar al calma i la tranquil·litat. Vam quedar uns visitants francesos, un matrimoni amb una xiqueta xicoteta (i educada!) i jo.Quin goig, quina joia!

A mitjan vesprada, però, es va acabar la calma de la manera més horrible. No van aparèixer una, ni dues, ni tres, ni quatre persones cridant. Va aparèixer un autocar sencer de jubilats: era difícil saber quin de tots cridava més i quina conversa era més banal i és estúpida. Agh! Les bèsties del claustre van aguantar la seua fúria: Satanàs havia preparat quelcom més impactant.

Quan van entrar a l'església, la volta va estar a punt d'ensorrar-se. Llavors ocorregué un fet admirable: la tomba de Pere el Gran va començar a tremolar. El rei mateix va eixir-ne i s'encarregà ell mateix, cadàver embalsamat, poc més que una bossa d'ossos i pell, d'esquarterar els cossos de cadascun dels jubilats, mentre ells anaven intercanviant parers sobre quina botifarra era més bona, si la de Vic o la del Camp de Tarragona. Satisfet per haver contribuït que tornés la pau i el silenci a l'església abacial, el rei Pere feu una reverència a l'altar i va tornar a la seva tomba.

Supose que haureu escoltat a les notícies els fets que he relatat. Els periodistes els han descrit com inexplicables, però ara ja en sabeu el motiu. La sang va servir perquè el lloc recuperés la dignitat i el respecte que mereix. I per recordar als visitants que el dret que hom té a cridar com un becerro, s'acaba al dret que té altri a gaudir tranquil·lament d'un lloc com Santes Creus, o d'un museu, o d'una exposició. Si quan jo era xicotet hagués fet la meitat del que feren els xiquets tan macus que visitaven el monestir al mateix temps que jo, me n'haguera caigut una bona: però ara sembla que hàgem de contemplar satisfets la manca de civisme, d'educació, de mirament i de respecte pel lloc on s'està i la resta de persones que hi ha. Però ja se sap: ego, felicitat, emocions i tota la cantarella, i el resultat, bèsties soltes que hagueren acovardit als mateixos creadors del claustre.

Santes Creus! A veure si puc tornar abans que em fiquen a la càrcer: sé que tard o d'hora comunicareu a la policia els fets que he descrit. És un lloc tan màgic, amb tants detalls per contemplar pausadament, tantes sorpreses! No sé com m'hi estat huit anys sense tornar-hi estant-hi tan a prop!

TARDOR DE 2007