 |
| Na Jordana: Besos |
Des que me n'aní cap a Barcelona, el sentiment que em desperten les falles s'ha anat metamorfosant: des del rebuig i l'animadversió que em despertaven la coentor de les falleres, el conservadorisme de la Junta Central Fallera i el valencianisme de "xixa i nabo" que pretenen ostentar -animadversió que, amb el temps, ha esdevingut indiferència-, he passat a valorar com es mereixen certes elements de la festa i a tindre ganes de ser-hi durant l'efemèride.
Enguany les falles han tornat a coincidir amb la Setmana Santa: la cremà ha donat pas als rams. Des del 2008 no havia passat res de semblant i, tant en aquella ocasió com la d'enguany, les falles han esdevingut un pretext per ensenyar València a un amic. A banda del fet que feia molt de temps que no ho passava tan bé, durant aquests dies he corroborat algunes coses que em van venint a la ment ara i adés.
En primer lloc, el fet que les falles són totalment excessives i desmesurades. De tot es fa "un gra massa". Tot pretén ser gran, sorollós, acolorit, massificat. M'ha sobtat al respecte que l'O., en veure açò i allò, en conèixer tal cosa i tal altra, exclamava de tant en tant: -Ara us entenc! Veig això i ara us entenc!-. Dic que m'ha sobtat pel fet que sempre m'ha tirat cap enrere aquesta desmesura fallera, però un amic ha estat capaç d'explicar-se trets del meu caràcter i el d'altres valencians que coneix vivnt aquest excés i aquesta desmesura. Lluny de voler caure en els tòpics, és un fet que em fa rumiar i que m'ha sorprès molt.
Tanmateix, també he pogut comprovar que durant les falles València batega a un doble ritme. Perquè junt amb la desmesura, el soroll i l'excés, la ciutat conserva els seus llocs de calma, de tranquil·litat, des d'on poder mirar-s'ho tot badant i xerrant de forma relaxada. Això malgrat que les falles impedisquen tota quotidianitat, malgrat que la ciutat sencera està potes amunt: les falles són una revulsió en tota regla. (Ara bé, us ho he de dir: asseguts en aquesta terrassa i en aquella s'observen estrangers, però són valencians els qui principalment ocupen carrers i places... quina antítesi amb Barcelona!).
Per últim, corrobore el fet que València i els seus autèntics tresors no es deixen conèixer fàcilment. El Cap i Casal no se sap vendre i allò que empra com a reclam és, no sí si gràcies a Déu, cutre i mediocre. Havent-la visitat ja un parell de vegades, l'O. va vindre convençuda que València era lletja i després d'haver-li'n mostrat algunes cares que no coneixia, se n'ha anat encantada. Així, qui de veres vulga conèixer València, haurà de demanar a un valencià que la conega bé i que se l'estime que li la mostre, perquè les guies i els agents turístics deixen de banda els millor sabor de la ciutat (tal vegada el menyspreen?).
L'experiència fallera d'enguany acabà amb un bon dinar al Palmar, després d'un passeig en barca per l'Albufera. Quin dia més perfecte! En acabant, després d'unes horetes de conversa i cafè, vam acabant comprovant com arribem a ser d'afortunats en algunes ocasions: l'O. agafà el tren en el darrer minut, per no dir segons! Com veieu, apuràrem al màxim!
I les falles donaren pas a la setmana santa.
 |
| La Llibertat fent lliga amb la Justícia... Ja li estaria bé! |
 |
| Homenatge a la muixeranga! |
 |
| El Pilar |
 |
| Na Jordana devorada per les flames |
 |
| De feina... |
 |
| Albufera durant el primer diumenge de primavera. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada