Emoció, coneixement; coneixement, emoció.

-Algú recorda què és la diferència de potencial elèctric? Va, si algú ho recorda que alce el braç!-.

Així s'adreçava a l'auditori el ponent que havia defensat el treball per projectes després de la meua intervenció sobre el contingut del seu discurs. I és que havia pronunciat el mantra de Francisco Mora que ja comença a fastiguejar-me una miqueta massa: sense emoció no pot haver coneixement. U ja no pot evitar traure les ungles cada vegada que la frase ix a col·lació, tenint en compte les barbaritats que es fan a les escoles amb el pretext d'aquest mantra i que condemnen als alumnes al més absolut desconeixement del món. 

La qüestió era que cada vegada que a la ponència s'havia referit als continguts, al fet que el treball basat per projectes podia suposar una incidència negativa en els aprenentatges (si bé ajudava al desenvolupament d'altres competències i estratègies), afegia que davant d'això calia plantejar-se "per a què eduquem". De manera molt dissimulada, estava treient importància als continguts. D'altra banda, atès que també havia deixat clar que el treball per projectes pressuposava uns coneixements de base i unes estratègies bàsiques en l'alumnat que el desenvolupava, ¿no era un contrasentit que fos justament a la primària, on aquestes estratègies i aquests coneixements encara no s'han assolit, on més implantada estigués aquesta metodologia en el nostre país? Per què els exemples d'èxit de treball per projectes que ens havia mostrat es desenvolupaven en escoles estrangeres del que ací a Espanya equival al batxillerat i d'altres escoles superiors? Des de la meua experiència a la primària jo havia vist com un grup al qual la seua tutora havia privat el seu alumnat d'un aprenentatge estructurat i havia optat pels projectes (o pseudoprojectes) durant gairebé tres cursos escolars havia sucumbit a l'avaluació externa, en una escola que justament havia anat millorant any rere any els resultats en aquestes proves. I justament ella s'omplia la boca amb això de "sense emoció no hi ha coneixement"... I clar, aquests xiquets deuen estar aprenent molt, de tant d'emocionant com deu ser la situació en què s'han trobat a primer de la ESO: deuen estar passant-s'ho pitjor que els veïns d'Elm Street quan els perseguia el Freddy Krueger (això sí, la culpa, dels professors de secundària, per descomptat). I tornant al mantra, jo li havia pegat la volta: és que podem emocionar-nos sense coneixement? No és emocionant aprendre i descobrir coses noves? Cansadet que la fraseta siga el pretext ideal per centrar-se en banalitats durant el temps escolar. Molt cansat!

I bé, tornem a la diferència de potencial elèctric. Recordeu o no recordeu què és? Veieu! I és que és veritat: sense emoció no hi ha coneixement. Resulta que vau aprendre què era la diferència de potencial elèctric (o voltatge) a una avorrida classe de física de batxillerat o de FP, i com que no estàveu emocionats, no ho recordeu. Però a què sí que recordeu que estàveu fent l'11-S? A que sí que recordeu què feieu quan us vau assabentar de la mort del vostre avi? Tot allò que aprenguéreu vivint una emoció forta queda gravat en el cervell (exemples posats pel ponent i conclusió que se'n deriva).

Cal prendre nota, doncs.  Emocions fortes, fan falta emocions fortes, si és que hem de fer cas a la lògica de l'exemple que donà. Sé distingir entre un peix i un rèptil perquè ho aprenguí el dia que el mestre va estavellar el cotxe contra la porta de l'escola. No ho oblidaré mai: ho vaig aprendre quan el meu mestre va matar els nostres pares detonant un explosiu a la reunió d'inici de curs. Sí, això ho aprenguí el dia que la mestra de música em va tallar la mà. Tornant a la diferència de potencial, si el dia que ho explicà la mestra de física de segon de batxillerat -a la qual anomenàvem la Fistro, pobra...-, haguera caigut un avió a la vora de l'institut o algun alumne hagués mort d'un coma etílic, hagués contestat de seguida a la interpel·lació del conferenciant. És evident.

Jo, com he dit, ho aprenguí a una avorrida classe de física de segon de batxillerat. Ho vaig aprendre, vaig practicar-ho i aplicar-ho en uns exercicis que ni m'anaven ni em venien, vaig demostrar que dominava el concepte en un examen i després ho vaig "oblidar" perquè a tercer fiu lletres i ja mai més en vaig saber res. Oblidar? Jo no ho crec així. Diem-ne que no vaig reforçar aquest "circuit neuronal". Ara bé, em va ajudar a entendre una miqueta millor el món i a no pensar que cada vegada que engegava una bombeta a casa l'efecte no tenia res a veure amb el dimoni ni la màgia negra. I el "circuit" es va activar de nou quan fa un parell d'anys vaig haver de preparar uns xavals a l'examen d'accés a una FP de grau mitjà. No em va costar gaire esforç refrescar el concepte... gràcies, possiblement, a les explicacions, als exercicis i a l'examen que fiu en el seu dia. Malgrat que durant anys no he fet servir aquest concepte estava en algun lloc recòndit dels meus circuits neuronals preparat per aparèixer si alguna vegada em feia falta. Per sort, no va caldre que em tallaren el peu ni que assassinaren la meua família ni que bombardejaren Madrid per possibilitar que l'aprenentatge fóra "significatiu". 

Sé que estic exagerant i duent a l'extrem aquest raonament, però fent-ho es veu clarament el seu caràcter absurd. Per tant, ja està bé de fer servir la fraseta dels collons per a justificar aquestes teories antiintel·lectuals que s'han apoderat de l'escola. López Rupérez, el tercer conferenciant, va referir-se també al tema en la seua ponència. Resulta que és tan cert que les emocions influeixen en els aprenentatges com que els aprenentatges influeixen en les emocions. Que la relació entre l'emoció i la cognició no es produeix en una sola direcció, sinó en ambdues, i va referir la investigació feta per un dels millors neuròlegs que tenim al nostre país (Joaquim Fuster). Així, posar l'èmfasi només en l'emoció és donar una visió esbiaixada d'aquesta interrelació que serveix per justificar uns determinats plantejaments ideològics.

Ah! Per cert... El dia que va morir un dels meus avis jo feia a Xàtiva l'examen per treure'm el carnet de conducció de turismes. I no, no recorde les preguntes que van eixir a l'examen ni els errors que vaig cometre. I us assegure que, d'emocionat, n'estava. Amén.

PS.- No pose en dubte que les competències que els projectes ajuden a desenvolupar són importantíssimes. Les anomenades 4 C: col·laboració, comunicació, creativitat, pensament crític. Però tinc clar que aquest enfocament no pot ser central a la primària per raons que algun dia que estiga avorrit tal volta em dedique a redactar. Bàsicament: a la primària hem de consolidar aquests coneixements de base que possibilitaran que l'alumnat puga desenvolupar un autèntic treball basat en projectes en etapes posteriors i no un banal "postureig" pedagogista. Aquesta consolidació s'ha de fer a base d'estructurar els coneixements bàsics que els podran fer competents, i ampliar-los tant com es puga.