Les monedes tenen dues cares

Quan fa uns anys la MJ em va regalar l'antologia de Màrius Torres ho va fer perquè me n'havia sentit parlar, i sabia que tenia ganes de llegir-lo. No hagués pogut imaginar que el llibre em duria a haver estat escoltant hui per primera vegada a Gluck. Enguany a escola celebrem el 75è aniversari de la mort del poeta i això ha fet tornar a agafar-lo de la prestatgeria. Si llavors no vaig interessar-me per la correspondència i els relats curts que s'hi incloïen, justament hui els he devorat en el tren: interessantíssims! I per què ara sí i llavors no? Supose que entremig hi ha hagut noves lectures, nous descobriments, que em m'han fet mirar-me amb altres ulls i amb altres inquietuds el recull d'escrits. Si més no, fa cinc anys encara no havia llegit a Pla (vergonya), i Pla fa portar els ulls a les vivències i als detalls d'una visió del món personalíssima més que ningú, visió que arriba a canviar de manera significativa la pròpia. Vull dir, que després de Pla u aprèn on posar la mirada amb més encert.

Total, que Torres anomena Gluck, i justament dijous escoltava Monteverdi al Palau sota la volta en què s'escriu el nom d'aquest compositor. Davant de la coincidència, molt poc curiós hauria de ser si no l'haguera acabat escoltant en arribar a casa. Glück és més reservat i en la seva música  no hi ha més que les notes absolutament necessàries per expressar el seu pensament, apuntava Màrius Torres en una carta a Mercè Figueras escrita la tardor de 1937...

Per què conte este rotllo? Molt senzill: un titular aparegut als mitjans i les xarxes aquest cap de setmana, donat pel gran mestre mediàtic César Bona, m'ha fet recordar que tan veritat és que de l'ou naix la gallina com que la gallina ve de l'ou. "La curiosidad es el motor del aprendizaje", diu Bona. I igual que fa uns mesos li pegava la volta a això de "sense emoció no hi ha coneixement" -perquè resulta que sense coneixement tampoc hi ha emoció-, també cal pegar-li la volta a aquest mantra esbiaixat de la pseudopedagogia: també és molt cert que sense aprenentatges la curiositat no té on arrelar. Tan fàcil com això: qui no sap res, no es pregunta res. És cada nou aprenentatge del qual ixen noves preguntes que ens fan avançar en el món del coneixement. 

Però això no ven, perquè no és recepta fàcil, perquè implica un esforç previ que no sempre tenim ganes de fer, perquè interessa donar consignes esbiaixades per vendre fum en benefici de determinats xiringuitos educatius i mediàtics, les finalitats dels quals ja he denunciat bastament en alguns escrits d'aquests blog. Sembla que la curiositat "innata" de l'infant el porta a descobrir el món sense que li calga el testimoni de tots aquells que l'han precedit.

Cal recordar, doncs, que una moneda té dos cares: qui ens ensenya només una ens està amagant una part importantíssima de la realitat, i ho fa de manera interessada. 

Sense Màrius Torres no haguera arribat a Gluck, ni al Riba que ara tinc moltíssimes ganes de llegir. Estirar del fil que m'ha dut fins a Torres passaria per moltes fites abans d'aquesta curiositat innata que tenia quan alçava el cap del bressol, certament. Passaria, segurament, per les classes de literatura de l'institut, per moltes lectures, per algunes recomancions i desenes d'interrogants que a partir de tot això van eixir i que no m'haguera plantejat mai jugant a les fustetes, a conillets amagar o al "xurro-va".

Per tot això crec que la curiositat que exalça Bona està condemnada a morir d'inanició si els jardiners encarregats de fer-la fructificar són els que segueixen i creuen en el seu discurs (mediàtic, buit, esbiaixat) i apliquen les seues receptes obtuses.

Interinitat com a mèrit?

Hi ha moments que queden gravats en la memòria pel fet que una sensació era suficientment intensa com per trasbalsar l'ànim i l'estabilitat emocional. En un dels que recorde estic dins del meu R5 aparcat a un carreró de Benimaclet. Acabe d'eixir de l'acadèmia -la Gaite!- i en poc temps he de començar la jornada noctura a l'hotel. Estic cansadíssim, la faena que m'he de proposar fer per tenir l'oposició al dia és ingent i... A sobre plou, fot un fred de mil dimonis i la humitat m'arriba als ossos. Com endevinareu, estic especialment desanimat. Especialment desanimat? No. Matise: molt desanimat. El desànim m'abat per complet, fins al punt que decidisc tirar la tovalla i no presentar-me, tampoc aqueix any, a les oposicions d'infantil. I ja en van tres.

No, no era gossera. Era, senzillament, una anàlisi de la realitat que tenia davant feta amb una mica de lucidesa. Portava ja tres anys preparant-me: al meu disc dur hi ha encara una carpeta anomenada "OPOS INFANTIL". Si l'obríreu, veuríeu la quantitat d'hores de faena que hi ha allà invertides: lectura de temes, resums, elaboració d'esquemes i guions, recerca de recursos per elaborar la programació didàctica, pinyons fixes, bibliografia... Infantil era de les poques especialitats de què, en aquells inicis dels 2000, la Generalitat Valenciana convocava places. Però les convocatòries no estaven pensades per seleccionar els millors. Ara que escolte l'entrevista a Javier Orrico caic en el compte: estaven pensades per regularitzar els interins a petició dels sindicats. Els interins eren carnassa per als sindicats, i als sindicats calia tenir-los contents.

Quina era la conseqüència d'això? Molt senzilla: hi havia gent brillant que aconseguia un deu de nota en l'oposició però que quedava sense plaça. No eren casos aïllats ni estranys. En el concurs de mèrits un interí amb un cinc de nota i un grapat d'anys treballats li passava per davant fàcilment a algú que treia la màxima nota sense haver treballat encara. I, sincerament, això era desolador. Per molts motius: pels recursos invertits, pel temps, per la impossibilitat de demostrar la vàlua que poguera o no poguera tindre. Eren temps en què treballava molt i per quatre xavos, gran part dels quals havia d'invertir en materials, acadèmia, transport... Hi havia mesos en què tenia fins a tres faenes, algunes d'elles nocturnes: esgotament, explotació laboral pura i dura sumada a la impossibilitat d'independitzar-me dels pares i fer la meua. L'esforç no era només meu: tota la meua família havia invertit molt en la meua formació i en la possibilitat que arribara a tindre una faena millor que la dels meus pares i iaios.

Ara que analitze aquella circumstància i caic en el compte de les causes em fa ràbia, molta ràbia. Perquè això és també una de les causes del que menys m'agrada de la meua tasca docent: la mediocritat imperant, la incultura, la manca de perspectiva i l'imperi dels discursos fàcils i buits en una massa acrítica de mestres. Sí. Les oposicions clientelars pensades per regularitzar interins que han entrat en una borsa sense gaire més mèrit que haver-se tret la "carrera" de Magisteri és un dels principals motius que trobe al fet que a les escoles no hi treballem els millors, sinó els afortunats. Per què tanta por al mèrit?

No, no estic criticant als interins. Apuntar-se a una borsa i treballar quan u el criden és una opció que hom ha d'aprofitar quan se li dóna. Jo també l'aprofití. El que critique és el sistema de selecció: els interins no haurien de tenir preferència ni prioritat per sobre d'aquells que ostenten l'excel·lència malgrat no tenir experiència. Al mateix temps, es pot permetre que hom treballe en interinitat in aeternum, o la interinitat hauria d'estar supeditada a les necessitats d'un sistema que regularment hauria de cobrir amb unes proves d'accès meritocràtiques les seues vacants? Evidentment, done per contestada la pregunta.

Haureu vist que he anomenat Magisteri "carrera", i no carrera. Malgrat que vaig tenir alguns professors molt bons i vaig saber triar algunes assignatures en què vaig aprendre molt (sempre recordaré aquelles classes de Filosofia de la Història i les lectures d'Adorno), sentia enveja pel que els meus amics estudiaven a les altres facultats. Magisteri era una carrera de fum, buida de continguts, on ningú podia satisfer cap inquietud. Ara bé, haver triat eixe camí m'ha permès obtenir l'estabilitat que he necessitat per poder dedicar-me a aquestes inquietuds que sempre he tingut: de no haver-lo triat tal vegada aqueixa circumstància, aqueixa sensació que tinguí aquell dia dins del meu R5 s'hauria perpetuat en el temps fins a l'angoixa i la depressió.

Però tinc clara una cosa: o bé no acabaré els meus dies com a mestre, o bé, si decidisc romandre, prendré la meua faena com una lluita contra això que no m'agrada. I espere no perdre l'esperança que la irracionalitat i el menyspreu pel coneixement i el mèrit puguen ser vençuts.

Una dutxa d'aigua freda

Coelhos i Gardners ixen molt mal parats!

Silenci? Sí, s'aprofiten del nostre silenci... Però el meu no el tindran.

No és casualitat que un dia decidí d'afegir la imatge del Sant Bru de Ribalta al blog. Dieu-me friqui, però crec que el pensament del fundador de l'ordre cartoixà és un contrapès necessari a la realitat que ens envolta, on tot, absolutament tot, és envaït pel soroll: des dels carrers i els patis de llums als debats que omplin la vida pública. I en un món com l'educatiu, el soroll hi és més present encara en forma d'irracionalitat, màrqueting i postureig.

Davant d'aquesta realitat, doncs, buscar el silenci esdevé necessari si hom no vol acabar boig o, senzillament, no vol acabar sent arrossegat per la imbecil·litat imperant. Hi ha molts tipus de silencis i moltes maneres de buscar-lo. No cal fer la vida d'un cartoixà per trobar aquests moments, però al mateix temps buscar-los ha de ser una decisió conscient davant d'una necessitat que cal saber veure. Els silencis, el saber estar amb u mateix, la solitud -malgrat que també hi ha silencis comunitaris- i la contemplació han pertangut sempre a l'esfera íntima de la persona, als moments en què hom tanca la porta al món i l'obri al seu interior.

Però no us preocupeu si no heu sabut trobar el silenci: l'empresa Dadá Barcelona us proporcionarà aquests moments indispensables. Només heu de comprar el seu producte. que pel que es veu, no és massa barat. Això sí, paga la pena! Mireu, si no, què han fet a una escola del Poblenou -justament on la propietària de l'empresa porta la prole-: han paralitzat l'activitat -o inactivitat, segons es mire- escolar durant una setmana i han fet silencis... a un mòdic preu de 24.000 €. Sí, sis milions de les antigues pessetes de diners en part recaptats en part a través d'un Verkami, però segurament en la seua major part públics o de les aportacions que les famílies fan a l'escola. Endevineu qui n'haurà omplit el sarró? Per tal que pugueu capir la magnitud de l'escàndol, només vos diré que allò que s'han gastat en al setmaneta del silenci gairebé triplica la dotació que el Departament fa anualment als centres per a despeses de funcionament.

Ja no sé què m'escandalitza més, si el postureig, la malversació de diners públics, el tràfic d'influències, el fet de supeditar l'activitat de tot un centre educatiu als interessos econòmics de l'empresa d'una mare espavilada o el fet que tot, absolutament tot, esdevinga un producte que es puga vendre, banalitzat pel màrqueting i els discursos fàcils. Fins i tot el silenci es banalitza, es fa barat i mediocre, tot posant-lo al servei d'una certa imatge comercial que un centre educatiu d'aquests que s'autoproclamen "avançats" vol bastir-se de cara a la galeria amb l'objectiu de garantir que siguen famílies benestants les qui hi sol·licitaran la matrícula. O és que volen fer-nos creure que durant aquella setmana van assolir un nivell espiritual superior que els va fer levitar pels corredors de l'escola? Va'hme, va!

Desconec les reaccions de la resta de famílies a uns fets que veig escandalosos i vergonyosos. Desconec si algun mestre del claustre va tenir ganes de tirar-se per la finestra o si la representant de l'ajuntament al Consell Escolar del centre va qüestionar la iniciativa. Però el que sí que sé és que veig escandalós i immoral el que està passant al davant dels nostres ulls i que tinc -tenim- l'obligació de no callar, de trencar el meu -el nostre- silenci i denunciar la injustícia i la falta de sentit comú. Saben aprofitar que callem per jugar a un joc que ens durà a territoris als quals mai voldríem arribar. Per això no callaré: el silenci no pot servir per emmordassar-nos.

Aprofite la meua indignació per regalar-vos aquestes imatges de la Cartoixa de Montalegre. Un autèntic temple del silenci a un tir de pedra de Barcelona.

Escola "Nova" 21: allò que callen

Deus coses que hem de saber (també) de l’Escola Nova 21:

1.-L’Escola Nova 21 no es regeix per principis democràtics. Gran part dels directors de les escoles adscrites al programa s’emparen en la LEC per convertir els seus postulats en indiscutibles i elegir a dit el seu professorat. Els principis ací descrits esdevenen dogmes, i qüestionar aquests porta a l’exclusió dels equips docents.

2.-El moviment que impulsa Escola Nova 21 no és un moviment de renovació pedagògica, sinó un moviment pedagogista. Això vol dir que no es basa en l’anàlisi de dades, el rigor o el resultat d’experiències similars en altres llocs, sinó que es basa en uns principis ideològics que es prenen com a vàlids a priori i que s’organitzen en un discurs pseudocientífic farcit de vocables de moda per vendre’s i enlluernar els desprevinguts.

3.-L’Escola Nova 21 oblida que el coneixement és valuós per sí mateix, i no només en la mesura en què es pot aplicar de manera “competencial” a situacions “concretes”. Això converteix aquest moviment en un moviment antiintel•lectualista: ni la música barroca, ni Kant, ni el Tirant, ni Copèrnic ni el Modernisme serveixen per a desenvolupar les competències que la “societat del segle XXI” suposadament demana.

4.-Darrere de l’Escola Nova 21, i els seus mecenes ho evidencien clarament, hi ha unes intencions plenament empresarials i polítiques. Empresarials perquè a través de la disfressa de la innovació i el progressisme, es formen individus idonis per aquest lobby: consumidors acrítics, treballadors fàcils d’adaptar a qualsevol exigència “organitzativa”. Polítiques? Insisteixen en què es pot fer més amb menys: se’ns vol fer creure que el secret està en les metodologies “avançades”.

5.-Escola Nova 21 oblida que un model similar va ser desterrat de llocs com Nova York pel fet que va espatllar l’ascensor social. En efecte, donant excessiu “protagonisme” a l’alumne agreuja les diferències d’origen amb què aquests alumnes acudeixen a l’escola. Vivim en un país en què l’ascensor social s’ha espatllat a partir de l’aplicació de la ideologia constructivista implantada amb la LOGSE: si bé a finals del segle XX un percentatge importantíssim de fills de famílies amb estudis primaris o mitjans accedia a la universitat (estudis superiors), aquest percentatge s’ha reduït de manera significativa (un 50%) amb els fills de l’actual sistema, els principis del qual pretén aprofundir Escola Nova XXI. (Font: Lacasa, sense comptar els immigrants)

6.-Escola Nova 21 opta per una metodologia que, segons els seus defensors seriosos, implica un coneixement de base consolidat (treball per projectes). Aquest coneixement de base no està encara ni assolit ni consolidat a l’educació primària, de manera que els nens vaguen d’uns coneixements a altres, la major part dels quals anecdòtics, sense cap tipus d’estructura. Tampoc se sistematitza el treball de les competències lectores i matemàtiques bàsiques, de manera que no es estrany que un nen acabe la primària sense saber llegir (si entenem que llegir no és només descodificar). Es diu interdisciplinar pel fet que proposa abolir les matèries, però en realitat és antidisciplinar, pel fet que en realitat no imparteix cap disciplina i impedeix establir-ne relacions.

7.- El Síndic de Greuges va advertir fa unes setmanes del perill de segregació que hi ha entre les diferents escoles públiques: aquestes noves pedagogies fan que la matrícula de els escoles que hi opten siga demandada per famílies benestants, que acaben desplaçant l’alumnat de famílies amb dificultats socials i econòmiques a altres centres “guettos”. En realitat, aquest fenomen no és un risc, és un objectiu ocult d’aquest programa: un pas previ per privatitzar la gestió d’aquestes escoles amb un suposat “model d’èxit”. No oblidem que l’avantprojecte de la LEC ja contemplava aquesta possibilitat, que es va retirar... de manera definitiva?

8.-Escola Nova 21 oblida que la societat del segle XXI és la societat de treballs precaris pagats a 2 € l’hora, de nens que han de quedar-se cuidant germans petits a casa perquè si no als pares els fan fora de la faena. I que per canviar això i no acceptar-ho com a inevitable cal una formació molt sòlida, una preparació ben gran en les diferents disciplines que permeta analitzar la realitat social, política i econòmica en què vivim i que, d’entrada, no aboque a l’alumnat a un fracàs anunciat a primer de l’ESO i a pidolar en el futur aquestes faenes precàries per poder, almenys, malviure. A ningú li escandalitza que l’alumnat actual, després de fer un batxillerat, no estiga preparat per seguir una carrera universitària??????? 

9.-Els models en què s’emmiralla Escola Nova 21 (llegiu Finlàndia) haurien d’estar en quarantena. En efecte, els seus resultats han estat davallant els darrers anys a PISA (resultats que, per altra banda, no podem ara deixar de banda ja que han estat l’excusa per col•locar-los al pòdium de la moda pedagògica). Aquests resultats han començat a davallar justament quan s’han rebaixat els curricula escolars i s’han començat a aplicar aquestes propostes pedagògiques i metodològiques, les quals arriben ací sempre esbiaixades per la premsa. A Finlàndia s’està produint el mateix procés que es va produir a Suècia a partir dels huitanta del segle passat. I ens empenyem a repetir l’error una i altra vegada!

10.-S’estan afanyant molt a convèncer-nos i a “escampar” el model. Sembla que els cou alguna cosa, i no sabem ben bé que és. Tenen a tota la premsa al seu servei – fins i tot aquest diari, no oblidem que també finançat per la Caixa- i utilitzen molts conceptes de moda actualment: creativitat, innovació... Per al segle XXI cal una preparació excel•lent en el camp tecnològic, científic, cada vegada més especialitzada, i la realitat s’obstina en fer-nos veure que cada vegada n’estem més lluny. Podem continuar vivint en aquesta bombolla de felicitat, però si volem pujar al carro del nou segle crec que hauríem de preocupar-nos d’estar al nivell d’aquells països el sistema educatiu dels quals si que estan aconseguint l’excel•lència: d’ells són les regnes del futur global.

Per últim, recomane la lectura del recull d'articles publicat ací:

Recopilación de artículos críticos (que para dar jabón ya está TV3) sobre Escola Nova 21