Hi ha moments que queden gravats en la memòria pel fet que una sensació era suficientment intensa com per trasbalsar l'ànim i l'estabilitat emocional. En un dels que recorde estic dins del meu R5 aparcat a un carreró de Benimaclet. Acabe d'eixir de l'acadèmia -la Gaite!- i en poc temps he de començar la jornada noctura a l'hotel. Estic cansadíssim, la faena que m'he de proposar fer per tenir l'oposició al dia és ingent i... A sobre plou, fot un fred de mil dimonis i la humitat m'arriba als ossos. Com endevinareu, estic especialment desanimat. Especialment desanimat? No. Matise: molt desanimat. El desànim m'abat per complet, fins al punt que decidisc tirar la tovalla i no presentar-me, tampoc aqueix any, a les oposicions d'infantil. I ja en van tres.
No, no era gossera. Era, senzillament, una anàlisi de la realitat que tenia davant feta amb una mica de lucidesa. Portava ja tres anys preparant-me: al meu disc dur hi ha encara una carpeta anomenada "OPOS INFANTIL". Si l'obríreu, veuríeu la quantitat d'hores de faena que hi ha allà invertides: lectura de temes, resums, elaboració d'esquemes i guions, recerca de recursos per elaborar la programació didàctica, pinyons fixes, bibliografia... Infantil era de les poques especialitats de què, en aquells inicis dels 2000, la Generalitat Valenciana convocava places. Però les convocatòries no estaven pensades per seleccionar els millors. Ara que escolte l'entrevista a Javier Orrico caic en el compte: estaven pensades per regularitzar els interins a petició dels sindicats. Els interins eren carnassa per als sindicats, i als sindicats calia tenir-los contents.
Quina era la conseqüència d'això? Molt senzilla: hi havia gent brillant que aconseguia un deu de nota en l'oposició però que quedava sense plaça. No eren casos aïllats ni estranys. En el concurs de mèrits un interí amb un cinc de nota i un grapat d'anys treballats li passava per davant fàcilment a algú que treia la màxima nota sense haver treballat encara. I, sincerament, això era desolador. Per molts motius: pels recursos invertits, pel temps, per la impossibilitat de demostrar la vàlua que poguera o no poguera tindre. Eren temps en què treballava molt i per quatre xavos, gran part dels quals havia d'invertir en materials, acadèmia, transport... Hi havia mesos en què tenia fins a tres faenes, algunes d'elles nocturnes: esgotament, explotació laboral pura i dura sumada a la impossibilitat d'independitzar-me dels pares i fer la meua. L'esforç no era només meu: tota la meua família havia invertit molt en la meua formació i en la possibilitat que arribara a tindre una faena millor que la dels meus pares i iaios.
Ara que analitze aquella circumstància i caic en el compte de les causes em fa ràbia, molta ràbia. Perquè això és també una de les causes del que menys m'agrada de la meua tasca docent: la mediocritat imperant, la incultura, la manca de perspectiva i l'imperi dels discursos fàcils i buits en una massa acrítica de mestres. Sí. Les oposicions clientelars pensades per regularitzar interins que han entrat en una borsa sense gaire més mèrit que haver-se tret la "carrera" de Magisteri és un dels principals motius que trobe al fet que a les escoles no hi treballem els millors, sinó els afortunats. Per què tanta por al mèrit?
No, no estic criticant als interins. Apuntar-se a una borsa i treballar quan u el criden és una opció que hom ha d'aprofitar quan se li dóna. Jo també l'aprofití. El que critique és el sistema de selecció: els interins no haurien de tenir preferència ni prioritat per sobre d'aquells que ostenten l'excel·lència malgrat no tenir experiència. Al mateix temps, es pot permetre que hom treballe en interinitat in aeternum, o la interinitat hauria d'estar supeditada a les necessitats d'un sistema que regularment hauria de cobrir amb unes proves d'accès meritocràtiques les seues vacants? Evidentment, done per contestada la pregunta.
Haureu vist que he anomenat Magisteri "carrera", i no carrera. Malgrat que vaig tenir alguns professors molt bons i vaig saber triar algunes assignatures en què vaig aprendre molt (sempre recordaré aquelles classes de Filosofia de la Història i les lectures d'Adorno), sentia enveja pel que els meus amics estudiaven a les altres facultats. Magisteri era una carrera de fum, buida de continguts, on ningú podia satisfer cap inquietud. Ara bé, haver triat eixe camí m'ha permès obtenir l'estabilitat que he necessitat per poder dedicar-me a aquestes inquietuds que sempre he tingut: de no haver-lo triat tal vegada aqueixa circumstància, aqueixa sensació que tinguí aquell dia dins del meu R5 s'hauria perpetuat en el temps fins a l'angoixa i la depressió.
Però tinc clara una cosa: o bé no acabaré els meus dies com a mestre, o bé, si decidisc romandre, prendré la meua faena com una lluita contra això que no m'agrada. I espere no perdre l'esperança que la irracionalitat i el menyspreu pel coneixement i el mèrit puguen ser vençuts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada