Quan fa uns anys la MJ em va regalar l'antologia de Màrius Torres ho va fer perquè me n'havia sentit parlar, i sabia que tenia ganes de llegir-lo. No hagués pogut imaginar que el llibre em duria a haver estat escoltant hui per primera vegada a Gluck. Enguany a escola celebrem el 75è aniversari de la mort del poeta i això ha fet tornar a agafar-lo de la prestatgeria. Si llavors no vaig interessar-me per la correspondència i els relats curts que s'hi incloïen, justament hui els he devorat en el tren: interessantíssims! I per què ara sí i llavors no? Supose que entremig hi ha hagut noves lectures, nous descobriments, que em m'han fet mirar-me amb altres ulls i amb altres inquietuds el recull d'escrits. Si més no, fa cinc anys encara no havia llegit a Pla (vergonya), i Pla fa portar els ulls a les vivències i als detalls d'una visió del món personalíssima més que ningú, visió que arriba a canviar de manera significativa la pròpia. Vull dir, que després de Pla u aprèn on posar la mirada amb més encert.
Total, que Torres anomena Gluck, i justament dijous escoltava Monteverdi al Palau sota la volta en què s'escriu el nom d'aquest compositor. Davant de la coincidència, molt poc curiós hauria de ser si no l'haguera acabat escoltant en arribar a casa. Glück és més reservat i en la seva música no hi ha més que les notes absolutament necessàries per expressar el seu pensament, apuntava Màrius Torres en una carta a Mercè Figueras escrita la tardor de 1937...
Per què conte este rotllo? Molt senzill: un titular aparegut als mitjans i les xarxes aquest cap de setmana, donat pel gran mestre mediàtic César Bona, m'ha fet recordar que tan veritat és que de l'ou naix la gallina com que la gallina ve de l'ou. "La curiosidad es el motor del aprendizaje", diu Bona. I igual que fa uns mesos li pegava la volta a això de "sense emoció no hi ha coneixement" -perquè resulta que sense coneixement tampoc hi ha emoció-, també cal pegar-li la volta a aquest mantra esbiaixat de la pseudopedagogia: també és molt cert que sense aprenentatges la curiositat no té on arrelar. Tan fàcil com això: qui no sap res, no es pregunta res. És cada nou aprenentatge del qual ixen noves preguntes que ens fan avançar en el món del coneixement.
Però això no ven, perquè no és recepta fàcil, perquè implica un esforç previ que no sempre tenim ganes de fer, perquè interessa donar consignes esbiaixades per vendre fum en benefici de determinats xiringuitos educatius i mediàtics, les finalitats dels quals ja he denunciat bastament en alguns escrits d'aquests blog. Sembla que la curiositat "innata" de l'infant el porta a descobrir el món sense que li calga el testimoni de tots aquells que l'han precedit.
Cal recordar, doncs, que una moneda té dos cares: qui ens ensenya només una ens està amagant una part importantíssima de la realitat, i ho fa de manera interessada.
Sense Màrius Torres no haguera arribat a Gluck, ni al Riba que ara tinc moltíssimes ganes de llegir. Estirar del fil que m'ha dut fins a Torres passaria per moltes fites abans d'aquesta curiositat innata que tenia quan alçava el cap del bressol, certament. Passaria, segurament, per les classes de literatura de l'institut, per moltes lectures, per algunes recomancions i desenes d'interrogants que a partir de tot això van eixir i que no m'haguera plantejat mai jugant a les fustetes, a conillets amagar o al "xurro-va".
Per tot això crec que la curiositat que exalça Bona està condemnada a morir d'inanició si els jardiners encarregats de fer-la fructificar són els que segueixen i creuen en el seu discurs (mediàtic, buit, esbiaixat) i apliquen les seues receptes obtuses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada