Potser pensareu que só un friqui, però tornar a la Valldigna és quelcom que m'ompli. Primer, em sent afortunat en contemplar des del capdamunt de la vall d'Aigüesvives aquell tapís de tarongers des de la muntanya a la mar, perfilada darrere dels edificis de Tavernes... I passejar-se per les pedres del monestir, testimoni del císter a les nostres terres...
Deuen comptar-se per desenes, les vegades que he entrat a l'església del monestir. Però no, no l'havia vist. Aquest àngel cavalcant una àliga: no és sublim? Em quedí enamorat. És a la volta del presbiteri, just al costat de la part de la volta que es va ensorrar durant el període d'abandonament i destrucció: si encara alça el braç enèrgic és per alguna espècie de miracle...
I l'àngel m'ha fet preguntar-me: si després de tantes voltes de passar-hi, no havia caigut en la seua existència, quantes coses no se'ns estaran passant per alt?
La bellesa és arreu i nosaltres anem massa atrafegats per caure en el compte. I anem passant, i anem fent, i el temps no concedix moratòries.
Arribe a la conclusió que cal anar més a poc a poc. Especialment quan caminem i contemplem embadalits allò que ens rodeja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada