aNDRòMiNa: País del Vespre

Dennoch einsam dünkest du dir; in schweigender Nacht hört
Deine Weheklage der Fels, und öfters entflieht dir
Zürnend von Sterblichen weg die geflügete Woge zum Himmel.

Con todo, te ves solo; en la noche callada oye
tu queja la roca, y muchas veces se te escapa
airado, más allá de los mortales, tu alado oleaje hacia el cielo.

Allò que perdura ho funden els poetes. La pandèmia té, malgrat tot, alguns avantatges. Bé, no més li n'he trobat un: els cursos de l'Institut d'Humanitats del CCCB també es poden fer on-line, i aqueix és el títol del curs que he decidit de fer amb l'objectiu de submergir-me en la poesia de Hölderlin i en l'esperit Romàntic. Són moltes les coses que estic descobrint i només s'han esdevingut dues conferències!

Hölderlin utilitza dues imatges contraposades: l'Hèl·lade i Hespèria, el País del Matí (Morgenland) i el del Vespre (Abendland). Hespèria no només englobaria la península Ibèrica, tal i com se l'anomenava en l'Antiguitat, sinó tot Occident. Aquestes dues imatges sintetitzen dues actituds davant de l'U-tot. Abans d'Homer no existia res, només el caos: els seus poemes van donar forma al món que habitarien els grecs, alhora que en els poemes homèrics reconeixem en les coses quelcom irreductible, que s'amaga. Aquesta consciència del misteri activa la pregunta per la seua raó: la filosofia comença a interrogar-se per el ser de les coses. D'aquest ser han emanat els déus i els hòmens, connectats i separats ensems per un gran abisme que els poetes interpel·len a no traspassar: el fet de fer-ho duu a la tragèdia.

En el País del Vespre, però, el fet d'interrogar-se sobre el misteri ha fet que aquest mateix misteri s'esvaïsca. El punt de partida és la claredat, la distinció, la separació. Els hòmens s'han quedat sense déus i hi existeix una tendència contrària a la de l'Hèl·lade: si allà s'interrogaven pel misteri que reconeixien, irreductible, darrere de les coses, ací el busquem. Hespèria tendeix a la cerca de l'U-tot que dona origen a les coses. (Fixeu-se, si no, en la iconografia: quants sants d'Occidents miren i contemplen la Creu o una calavera, mentre que els d'Orient porten tots un llibre!). Rau condemnada a no trobar-lo?

Hui he anat a fer un volt pels paratges que sovintejava aquest estiu... La marjal, plena d'aus migratòries, oferia un espectacle preciós. Però el que més m'ha sobtat és la quietud del mar, malgrat que el vent es feia notar a la escasos quilòmetres de la platja. Semblava una bassa immensa. Cap al tard he caigut en el compte que en la part d'Hespèria que mira l'Hèl·lade, el mar queda lliure de la taca del capvespre: ans al contrari, els colors amb què es pinta l'horitzó oriental semblen anunciar l'alba pròxima, anunci d'un nou començament, d'un nou món en comunió amb la Natura idealitzada pels Romàntics.

Pero, ay, nuestra especie vaga en la noche y vive,
como en el Orco, sin lo divino. Están solo fundidos
a sus propias intrigas, y cada cual se oye a sí mismo
en el taller que retumba, y los salvajes trabajan mucho
con poderoso brazo, sin pausa, pero siempre
estéril, como las Furias, queda el esfuerzo de los miserables.
Hasta que, despertada del sueño angustiosos, el alma de los hombres
se incorpore, joven y dichosa, y el aliento bendito del amor,
de nuevo como antes en los hijos florecientes de Grecia
sople en una nueva era sobre frentes más libres
y el espíritu de la Naturaleza que vaja a lo lejos aparezca
de nuevo cual dios que se demora callada en nubes doradas.

(...)

Pero tú, inmortal dios marino, aunque el canto de los greigos
ya no te festeja como antes, resuena desde tus olas
en mi alma una vez más para que el espíritu
se agite sin miedo sobre las aguas semejante al nadador,
con la fresca felicidad de los fuertes, y entienda el lenguaje divino,
el cambio y el devenir, y cuando el tiempo torrencial
se apodere de mi cabeza, y la pobreza y el desvarío
entre los mortales estremezcan mi vida mortal,
déjame meditar en el silencio de tus profundidades.

Les cites són d'Archipielagus, traduït per E. Gil Bera.

Però entre aquest nou començament i els hòmens que habiten Hespèria resta un abisme. Entre un i l'altre media el poeta: si el poeta grec cantava les connexions i l'abisme existents entre els déus i els hòmens, el poeta contemporani, orfe de déus, s'interroga per allò que dóna origen al món i la bellesa, per l'U-tot. Amb Hölderlin, comença la gran poesia contemporània. Com déiem ahir, el món està impregnat de significats. Cal aprendre a llegir-los!

Diria que encara està oberta la matrícula al curs: les conferències romanen penjades a la plataforma virtual. Molt recomanable! Si no, quedeu-se amb aquestes imatges del País del Vespre que habitem: bellesa sublim! L'altre dia una companya es preguntava que per a què volíem vacacions si no podem viatjar: jo ja tinc un pretext per anhelar que arriben encara que no em deixen eixir del terme de València!

(I no entenen per què me'n vaig a l'altre bar a fer-me el café).