Pensar?

«Los observábamos y aprendíamos a odiar. Pero no aprendíamos a pensar.»

És una frase extreta d'un dels testimonis recollits a Los muchachos de zinc. Voces soviéticas de la guerra de Afganistán, d'Svetlana Aleksièvitx. Jo crec que és una de les claus: hui tot duu a anul·lar el pensament. L'escola, les xarxes, els mitjans de comunicació. Només opinem i ens mirem el melic, i odiem a qui no opina com nosaltres i no ens riu les gràcies. Això de pensar (amb els altres, dia-logant) ja no es practica. Els comensals del simposi platònic ja no seuen a taula, només s'insulten des dels seus teclats a Twitter.

Pense que no és pessimista, sinó realista, afirmar que, en cas de no produir-se un gir inesperat en el nostre context, la història, aquestes històries recollides al llibre, estan condemnades a repetir-se.

Cada vegada veig més presents en els infants aquests signes de la barbàrie posmo. Aquesta setmana he tingut una sensació angoixosa: m'he trobat en la tesitura que, en lloc de transmetre la cultura,  havia de protegir-la de certes actituds i menyspreus.

Quin futur ens aguaita si s'arriben a produir situacions així en una aula de primària?

Per sort, hi ha refugis on resguardar-se.

Aber du, unsterblich, wenn auch der Greichengesang schon
Dich nicht feiert, wie sonst, aus deinen Wogen, o Meergott!
töne mir in die Seele noch oft, daß über den Wasern 
Furchtlosrege der Geist, dem Scwimmer gleich, in der Starken
Frischem Glücke sich üb, und die Göttersprache, das Wechseln
Und das Werden versteh, und wenn die reißende Zeit mir
Zu gewaltig das Haupt ergreift und die Not und das Irrsal
Unter Sterblichen mir mein sterblich Leben erschüttert,
Laß der Stille mich dann in deiner Tiefe gedenken.

Pero tú, inmortal dios marino, aunque el canto de los griegos
ya no te festeja como antes, resuena desde tus olas
en mi alma una vez más para que el espíritu
se agite sin miedo sobre las aguas semejante al nadador,
con la fresca felicidad de los fuertes, y entienda el lenguaje divino,
el cambio y el devenir, y cuando el tiempo torrencial
se apodere de mi cabeza, y la pobreza y el desvarío
entre los mortales estremezcan mi vida mortal,
déjame meditar en el silencio de tus profundidades.

Hölderlin, Der Archipielagus