Avaluació, somriures i desfeta

Per a mi avaluar ha estat sempre quelcom complex. Primer, perquè implica acompanyar l'alumne en tot allò que va fent per detectar errors, mancances, llacunes... i poder així, intervenir i ajudar-lo a assolir uns objectius marcats que l'ajudaran a progressar acadèmicament i, consegüentment, a aprehendre el món. En segon lloc, perquè en determinats moments haig de donar una valoració quantitativa de com està resultant aquest procés d'assoliment dels objectius que, com no, porta al darrere també una valoració qualitativa, una reflexió, un diàleg amb l'alumne, la família i la resta de mestres implicats. Una "mala nota" no vol dir que l'alumne siga un fracassat, ni que li estiga privant d'un futur prometedor. És només un indicador que "obliga": obliga a revisar per què, i ens obliga a a anar per feina a tots. Als mestres, a l'administració que ha de dotar de recursos suficients i... també, també a l'alumne. Perquè en ell hi ha una part de la responsabilitat en tot aquest procés.

Sempre es diu que cadascú aprén al seu ritme: és cert. Però això s'ha d'acompanyar d'una altra premissa de caire moral: tothom ha de donar tot el que pot donar de sí. Els mestres, sí, però també els alumnes. Hi haurà moments en què no rendirem, en què estarem cansats, en què hi haurà problemes dins del nostre cap. Hi ha alumnes que, pels seus trets, caldrà tenir especialment en compte i proposar-los-hi altres objectius. Però com sempre hem fet els sers humans, malgrat tot, continuem vivint, millorant, aprenent i posant-nos metes a assolir. No m'agrada gens aquesta commiseració que diu que determinat alumne, "pobret", amb el "percal" que té a casa, ja fa "bastant", quan en conèixer-lo u se n'adona de seguida que pot arribar més lluny. Perquè és una manera de condemnar-lo a viure perpètuament en el "percal" que li ha tocat i d'amagar que en realitat no estem disposats a donar-li les ferramentes per poder-ne eixir. És una actitud classista i còmoda, la deteste.

I ara apareixen en escena la Neus Sanmartí, el seu somriure cínic i tota la tropa de mestres avorrits i sense vida que, per les vesprades, quan ixen d'escola, es reuneixen per parlar de l'avaluació. Han arribat a la conclusió que no hem de fer valoracions quantitatives, com si aquestes estigueren renyides amb l'acompanyament que es fa i s'ha de fer de l'alumnat, com si en donar-les, actuarem com uns castradors anímics i estiguérem privant la criatura de Déu sap què. Quan parlen, sembla que el mestre que suspèn un alumne ho fa des de la més absoluta crueltat, com si des de la cadira del mestre assenyalàrem de manera despòtica i diguérem: tu, no! Ara cal fer-li veure a l'alumne que "està en procés d'assoliment" encara que els mals resultats es deguen justament a què és un dropo, entre els mil i un motius que poden haver-ne al darrere. Així, volen construir una realitat en què "tots aprenen al seu ritme", "segons els seus interessos", uns "continguts poderosos per a la vida".  En definitiva, prenen l'alumne per un imbècil: afirmen que fem el que fem, aconseguim el que aconseguim, estem sempre en el bon camí i pensen que tots ens ho creurem.

Bé, en realitat el camí es desdibuixa. Potser no hi ha camí: això és el que s'amaga darrere del menyspreu del currículum per part dels docents innovadors. Perquè, realment, no hi ha uns objectius ni uns continguts a assolir: és cada alumne, seguint els seus interessos i les seues inquietuds, qui anirà construint "el seu" coneixement "al seu ritme" amb el nostre "acompanyament". Fixeu-se que en realitat això ens eximeix als docents de tota responsabilitat i la diposita tota ella en l'alumne. I també eximeix de responsabilitat a l'administració: com que tot està en procés i tot rutlla bé, en realitat l'escola va bé i no cal invertir-hi gaire més. Efectivament, no hi haurà un "mal resultat": tal és l'engany a què sotmetem l'alumne, a les famílies i a la societat mateixa. Així, l'alumne anirà fent de primer de primària a quart de l'ESO, però... no oblidem una cosa: que no tots els alumnes han entrat a l'escola amb el mateix bagatge, ni amb els mateixos interessos, i que de vegades aquests interessos van en detriment del futur mateix de l'alumne. I l'escola, en realitat, reproduint el model de societat neoliberal a escala petita, on cadascú és responsable últim d'allò que li passa i ha de ser capaç de "renovar-se" i "emprendre" d'acord amb les necessitats de no sé sap quin sistema, haurà renunciat a crear interessos i a enriquir el bagatge cultural de l'alumne.

I ara anem al moment en què l'alumne, que ha estat "progressant" durant deu anys, deixant-se dur pels seus "interessos" i rebent sempre el missatge que ha estat "en procés d'assoliment", arriba al 22 de juny del curs que fa quart d'ESO. L'escola li diu adéu: i, en realitat, el deixa a la intempèrie. A ella, en bragues; a ell, en calçotets en la porta de l'institut. Ha estat una jugada mestra del sistema: ha exclòs a qui no necessita. Perquè l'alumne no s'ha convertit en mà d'obra barata. Senzillament, ha quedat fora, perquè no té cap eina per funcionar. Però la jugada ha estat encara més encertada: no només ha quedat fora del sistema, sinó que no té absolutament cap eina per qüestionar-lo.

Hi ha qui tindrà sort i tindrà una motxilla numerària que li permetrà comprar en el mercat allò de què l'escola li ha privat: el coneixement. Comprant-lo, podrà fer-se un lloc enmig d'aquesta selva, podrà adquirir uns coneixements que li permetran aprehendre el sistema i com fer-se un lloc en ell. Però si no, les coses començaran a pintar magres.

I llavors si encara té diners per pagar el rebut de la llum podrà engegar el televisor i veure com la Neus Sanmartí somriu en una entrevista on proclamarà que cal avaluar per aprendre, però sense aprendre. Que els mestres no hem de posar notes, que això és excloure i que ja no cal: hi ha qui ja ha nascut exclòs i no cal que li ho recordem, i molt menys si no estem disposats tampoc a fer res per revertir la situació.

Així de trist.

I enmig d'aquesta merda, a més, veurà l'eslògan del Media Markt i ho entendrà tot: allò que li haurà estat permés somiar serà únicament allò que estarà a l'abast de consumir. La seua vida es veurà reduïda a això.

L'espasa de l'arcàngel

 

I

Després d'haver gaudit tant pels camins d'Ares, aquest cap de setmana faig via (per fi!) cap a Titaguas. Decidisc recórrer el sender PR-CV-337, anomenat sender de les Fonts, desviant-me de tant en tant per visitar les pintures rupestres del corral del Tío Escribano, el Remei i el pi monumental de la Cibarrica.

Comprove que he triat una ruta que fa honor al nom del poble. En efecte, Titaguas deriva del bereber Tittauin, fonts, fontanar. Són moltes les que trobaré al llarg del camí, algunes d'elles, malauradament, seques: la font de la Sarsa, del Hontanarejo, de la Hoya del Hacha, del Hontanar del Herrero, del Bujaruelo i del Tío Caracol. Segurament l'aigua rajava en més quantitat durant l'època en què les tribus nord-africanes es van assentar a la Serrania: per a ells, les fonts devien ser una font de goig immensa!

II

Continue rellegint la Introducción a Heidegger de Vattimo: m'ha agradat tant que me n'he comprat un altra, d'introducció al pensament de Heidegger, la de Pöggeler, titulada El camino del pensar de Martin Heidegger. Aquest camí al que fa referència Pöggeler mena a al silenci i a l'obra d'art, en concret, a la poesia com a obra d'art suprema, ja que té com a matèria primera el llenguatge. Com hi mena? És complicat, però intentaré ordenar idees...

III

Per a Heidegger vivim en un món "metafísic", que concep com una dictadura de la "publicitat" o tret de "ser públic" dels ens, que són concebuts com una realitat universalment i totalment penetrable. Desapareguda la diferència ontològica (és a dir, el ser concebut com a presència, confonent l'ens i el ser) i reduïts els ens a un sistema universal de fundació, a una totalitat de causes i efectes regida pel principi de la raó suficient, no queda ja cap ens realment "misteriós": tot és conegut o essencialment cognoscible amb els mètodes racionals de la ciència.

La mentalitat corrent és justament aquella que coneix la cosa sols en allò que aquesta té de funcional, en la seva instrumentalitat en la vida de tots els dies. El "se" o creença comuna (es diu, es parla, se succeeix...) esdevé fins a cert punt en el coneixement adequat que domina les opinions corrents: el fet de professar-les sense problematitzar-les ens allibera d'assumir responsabilitats. Això implica que no ens assumim a nosaltres mateixos com a "existents", entesa l'existència com a projecte o un "estar llençats a" (ex-sistere), ja que ens movem dins d'una obertura ja donada, fins a cert punt petrificada, ja que no "escolta".

IV

Què hauria d'escoltar?

Les concepcions del ser són en realitat històriques: el ser no és mai altra cosa que el seu mode de donar-se històric als homes d'una determinada època, els quals estan determinats per aquest donar-se en la seva essència mateixa, entesa com el projecte que els constitueix. El Dasein, doncs, sempre està llençat en un mode històric d'aparèixer el ser. No es pot pensar en el ser-en-el-món del Dasein sense pensar en termes històrics.

Però si és cert que l'home, quan naix i és llençat en un determinat "ahí", troba obertures ja donades, és cert també que contribueix a determinar-les. I això és així perquè l'obertura del ser no és quelcom transcendental, sinó un fet, un esdeveniment històric. L'home no està llençat en el sentit de dependre total i absolutament del ser en sentit transcendental, sinó que mentre que el ser disposa de l'home, aquest disposa al seu torn del ser i el concreta en un determinat projecte històric.

Ara bé, per a no petrificar l'obertura en què l'home ha estat llençat, necessita d'alguna manera re-ordenar la totalitat de l'ens, obrir-s'hi, il·luminar-la. Aquesta funció està donada a l'obra d'art, que concep com una nova fundació d'un món. En efecte, l'art obri i il·lumina un món en tant que es proposa com una nova manera d'ordenar la totalitat de l'ens, però més enllà d'això, el fet d'obrir i "il·luminar" fa que es faça present un altre aspecte constitutiu de tota obertura de la veritat que la metafísica mateixa obvia: és justament la foscor i l'ocultament. Tot ens definit per una obertura determinada, determinat per una manera històrica de ser-en-el-món, guarda dins seu una sèrie de significacions no explícites, una reserva de significacions que encara han de descobrir-se. Aquestes romanen ocultes.

Són aquestes les que l'home hauria de saber escoltar, perquè són l'altra manera en què la veritat està present com acció que funda un estat. 

V

Heidegger donarà un valor preponderant a la poesia (Dichtung, alemany, mot que deriva de dichten, crear, inventar, imaginar): considera que la novetat radical de l'art pot donar-se sols o principalment en la paraula. A l'igual que el llenguatge ocupava una posició peculiar en tant que feia manifesta l'estructura ontològica de la mundanitat mateixa, també apareix com la manera que té de donar-se l'obertura del ser. En altres paraules, tot projecte en què les coses cobren ser és un fet lingüístic, però al mateix temps és en el llenguatge on es verifica tota vertadera innovació ontològica, tot canvi del ser. 

El llenguatge és poesia en el seu sentit essencial, però no tot parlar és creació, ja que el parlar, en el món del "ser com a presència" ha esdevingut un instrument de comunicació que es limita a articular i desenvolupar des de l'interior de l'obertura ja donada. 

VI

El llenguatge, però, abans d'una facultat de què disposem i que ens permet parlar,  ha estat quelcom que "s'ha adreçat a nosaltres", un "adreçar-se a nosaltres" que esdevé en realitat la seva essència mateixa. El llenguatge és anunci, crida, missatge, i usa d'alguna manera l'home com a un missatger pertinent. El pensament, doncs, ja no serà un "anar a les coses mateixes" mitjançant el llenguatge entés com instrument, sinó que a les coses mateixes s'arribarà sols en el llenguatge i reflexionant sobre el llenguatge. 

Això té  una implicació fonamental: si és el llenguatge el que dona el ser a les coses, el vertader mode d'anar a les coses mateixes serà "anar a la paraula". Així, les coses no són fonamentalment coses per estar presents en el "món exterior", sinó que ho són "en" la paraula que les anomena originàriament i que les fa accessibles fins i tot en la presència temporal i espacial. I d'aquesta implicació naix el concepte heideggerià de Geviert, que fa referència al fet que les coses, els ens, no són merament simples presències o instruments tal com són concebudes en el context històric actual, sinó que el seu vertader mode de donar-se en el món transcendeix la metafísica i, en realitat, fan habitar dins seu quatre aspectes que Heidegger anomena usant imatges poètiques de Hölderlin: allò terrenal i celestial, allò humà i diví, com a dimensions de l'obertura del món en què estan els ens intramundans. Però sempre que definim un ens, posem llum sobre una dimensió i deixem la resta a les fosques, ocultes.  

VII

Escoltar no seria altra cosa que deixar que les coses "siguen" més enllà de la simple presència. No és cosa fàcil. Tota declaració explícita oblida allò fosc, allò "no dit", del qual procedeix tota obertura. Però tota escolta ha de deixar "ser junt amb la cosa" les quatre dimensions o quadratura dels quatre (mortal i diví, terra i cel). Allò dit i totalment explícit està tancat en el cercle de la realitat en quan a "presència" que fonamenta el "Grund" o una sèrie de causes i efectes en què expliquem l'aparent totalitat del món. Aquest discurs, fet per un llenguatge emprat com a instrument, no té res més a dir, ha esgotat els seus significats. Però tota paraula que ens parla des del passat sempre té alguna cosa implícita a dir-nos, sempre té alguna cosa a afegir: l'hermenèutica heideggeriana serà, doncs, interpretar tota paraula sense esgotar-la, respectant la seva naturalesa de reserva de significats permanents.

Heidegger, per últim, insistirà en els conceptes de silenci i escoltar-en-el-silenci. Perquè la crida a la qual respon la parla de l'home és, en la seua essència profunda, silenci i obscuritat. El parlar autèntic no seria altra cosa que "el simple callar en el silenci", tot deixant que aparega allò "no dit" com a reserva permanent per establir un diàleg en què el Dasein puga realitzar-se com a projecte històric en el món. La crida sempre transcendeix les respostes que successivament se li donen i sols això garanteix que la història continue com a història, que la nostra existència de mortals, de mortals oberts al futur, puga esdevenir un projecte vertader.

La història sempre existeix perquè el ser és sempre quelcom que ha d'esdevenir, un anunci, un futur que obri la història impedint tota petrificació en possibilitats individuals, en realitzacions aconseguides. I aquest futur és intuït, materialitzat, per l'art i per la poesia, per tot allò que escapa a la mera instrumentalitat que forma part del que Heidegger anomena la nostra existència inautèntica.

VIII

Però em pregunte com es possible allò nou sense aquest escoltar en el silenci, sense l'art i sense la poesia: fins i tot la deriva del sistema educatiu guarda sentit en relació a un ser metafísic que lluita per mantenir el seu domini, perquè justament l'art, el silenci, la poesia i les Humanitats en general són les que van caient dels plans d'estudi. És com si s'intentara ofegar la crida del ser que ens interpel·la en aquest món tan petit en què vivim. En realitat, la concepció del ser com a presència no només duu a la filosofia del jo (Fichte) i a un nihilisme (Nietzsche) que ja estava implícit en l'idealisme de Hegel (aquest és un dels temes interessantíssims que es recullen a la introducció), sinó que sembla impedir, duta a últim extrem, tota possibilitat de transformació.

IX

Segurament no hauré entès bé potser massa conceptes, ni he intentat ser exhaustiu: m'he deixat un munt d'idees i d'aspectes... Però el ben cert és que escriure ajuda a ordenar idees, a seleccionar, a parar-se a pensar i obrir-se a la novetat.

És curiós que durant la caminada se'm posà davant també un poema de Rilke que he interpretat com a síntesi de les idees de Heidegger que he exposat. He llegit en algun lloc que tot el pensament filosòfic de Heidegger és en realitat una paràfrasi del món poètic de Rilke... Qui sap!? No sembla una idea massa descabellada:

PAISAJE

Como al final, en un momento

amontonado de laderas, casas,

trozos de antiguos cielos, rotos puentes,

y herido desde allí por la puesta de sol 

como por el destino,

desgarrado, acusado, abierto...

acabaría allí, trágicamente, el pueblo:

si en lo herido, de pronto, no cayera,

desde la hora siguiente, diluyéndose dentro,

aquella gota de tan fresco azul

que mezcla ya la noche con la tarde, de modo 

que lo que fue atizado desde lejos

se apaga, quedo, como redimido.

Los arcos y portales permanecen tranquilos,

y nubes transparentes van bogando

sobre las filas pálidas de casas,

que en sí aspiraron ya la oscuridad;

pero un rayo de luna, luminoso, de pronto,

entre ellas resbaló, cual si en algún lugar

un arcángel hubiera esgrimido su espada.

R.M. Rilke, Der neuen Gedichte anderer Teil

Església del Salvador, s. XVI-XVIII

Balconades dihuitesques

Casa de les Llums, seu del MUVIM

Font Vella

Ermita del Remei

El poble i els camps des del turó de l'ermita

Calvari: Crucifixió sobre el paisatge d'ametlers florits

Les espitlleres ens parlen del moment en què l'ermita
fou convertida en un baluard militar durant les
Guerres Carlistes

Titaguas

Font del Remei

Font de la Sarsa

Font del "Hontanarejo", seca

Forn de calç

Pintures del Corral del Tío Escribano. Daten de fa
més de 6.000 anys

Escena de caça menys esquemàtica,
potser l'escena més antiga

Figures esquemàtiques, més tardanes

Els corrals, abandonats

Pi de la Cibarrica

El pi creix a la vora del GR-37

Font de la "Hoya del Hacha"

Font del "Hontanar del Herrero"

Verònica de las Cambrillas. Per cada punt cardinal,
un sant: Sants de la Pedra, Sant Roc, Santa Bàrbara
i l'escena de la Presentació al Temple.

Vinya: DOP València

Monperet

Processionària precoç...

Aldea de Baldovar (Alpont)

Font del Barajuelo

Camp de Toixa

D'Alpont a Toixa, amagades per les muntanyes

Titaguas

Parets del Morro de la Làmpara 

Tornada al poble