aNDRòMiNa: La importància de les preguntes

Cova Cerdanya, Pina

I - Antiguitat

Heidegger fa notar que la filosofia arrenca d'un interrogant: què és l'ens en tant que "és"? Què sóc jo en tant que "sóc"? Però aquesta pregunta no va nàixer de la raó, sinó més aviat d'una disposició afectiva: d'un πάθος (pathos) que esdevé en un ἀρχή (arkhé) o principi que no només esdevé inici, sinó que sosté i domina la filosofia de principi a final. I aquest πάθος no és altra cosa que esbalaïment, astorament ("asombro", θαυμάζειν o "capacitat de restar esbalaït") davant d'una existència que ens converteix en un "ens" quan podríem (no-)ser res... Plató i Aristòtil estaven d'acord amb Heidegger: Es molt característic d'un filòsof això que anomenem πάθος, l'esbalaïment; efectivament, no hi ha cap altre origen de la filosofia que exercisca un domini major que aquest (Plató, Teètet, 155d). Els hòmens, tant ara com abans, arribaren a través de l'esbalaïment a l'origen que domina el filosofar (Aristòtil, Metafísica, A2, 982b, 12ss).

D'aquest πάθος deriva una competència o ἐπιστήμη (episteme, mot de vegades traduït per "ciència" i confós amb la ciència moderna) que ens mena a θεωρείν, "theorein" (teoritzar), és a dir, a buscar quelcom amb la mirada, posar i mantenir la vista en allò que la filosofia busca amb la mirada: contemplar (admirat), allò que ens fa "un" en el "tot": el ser.

Heidegger, Plató i Aristòtil remeten, doncs, a una "emoció". Però no confonguem això amb l'emotivisme postmodern: no és una emoció que ens replega en nosaltres mateixos, sinó que ens obri i expandeix el nostre horitzó a la "teoria" o contemplació del que "som" en tant que "som" i que, per tant, ens uneix a tot el que "és".

II - Edat Mitjana

La Raó, la Voluntat, l'Esperit, la Tècnica... Déu: va ser Déu el que va materialitzar-se durant l'edat mitjana com a cristal·lització de l'essència (certitudo) del "ser".

Ἐν ἀρχῇ ἦν ὁ λόγος, καὶ ὁ λόγος ἦν πρὸς τὸν θεόν, καὶ θεός ἦν ὁ λόγος. "Al principi existia qui és la Paraula. La Paraula estava en Déu i la Paraula era Déu" (Jn, 1, 1).

Per això de la filosofia va nàixer la teologia o reflexió sobre l'essència de Déu i la relació idònia del creient amb Ell. (Però allò "diví" va més enllà d'aquesta cristal·lització i fa esment a una esfera que ha estat intuïda i vivenciada per l'ésser humà des dels seus inicis).

III - Edat Moderna

Al meu parer, el s. XVII esdevé clau en el canvi d'orientació de la qüestió sobre el ser. De "què és l'ens en tant que és" la qüestió potser va derivar en el "per què"... El context social i polític dels segles XVI i XVII va possibilitar qüestionar les veritats teològiques, i començar a preguntar-se el "per què de". La mirada sobre el "ser" que ens fa a tots "un" va fixar-se en cada "ens" en concret: va nàixer la ciència moderna.

I del "per què" deriva el "com": la tècnica.

L'edat moderna suposa un trencament, un allunyament de l'home i el principi del ser: el seu palesament esdevé poesia en Hölderlin.

IV- Edat contemporània

La raó. La tècnica. La barbàrie. El nihilisme.

V - Postmodernitat

Estem en una època de crisi: estem abandonant un paradigma en què la tècnica ho ha dominat tot. Una tècnica que s'ha posat al servei de cada "jo". En efecte, sembla que ara la pregunta que ens hem vingut fent no siga altra que "de què serveix [això] [a mi]". Utilitarisme, narcisisme, emotivisme postmoderns: el pol oposat a l'actitud filosòfica que alçava la mirada a la contemplació o θεωρία. Volem gaudi, experiència, novetat: el buit o l'avorriment s'apoderen de l'home modern que no pot anar al cinema, escoltar la ràdio, llegir el periòdic, fer esport, fer un viatge o connectar-se a les xarxes socials. Estem immersos, doncs, en el paradigma consumista: les coses són mesurades en tant que "útils" a un jo àvid de novetat i experiències contínues. Res no produeix θαυμάζειν (esbalaïment) si no és una novetat, en realitat buida i banal, intranscendent.

[No és una pregunta constant que els alumnes, empesos pels xarlatans de tota mena, ens fan als mestres: i això, de què (em) serveix? No hi ha lloc per a l'esbalaïment: només per al gaudi frívol, l'entreteniment continu: una escapada cap endavant davant del buit de l'existència].

Però, quina pregunta movia als habitants de l'edat del bronze de la península ibèrica i, posteriorment, els ibers, a ascendir a una cova i dipositar-hi exvots en les simes més profundes? No pot ser altra que l'interrogant que naix de la gratitud: "a qui cal donar gràcies?". Aquest interrogant feia girar-se a allò percebut com unes "forces" que configuraven la realitat tal com "era": la gratitud movia a omplir el "ser" d'un contingut palpable.

Estem doncs a les antípodes de la forma de pensar contemporània, on tot ens "ha de ser donat" perquè hi tenim "dret": exigim allò que, en realitat, no només és superflu, sinó que no exigeix cap contrapartida. Tot (el medi, les altres persones) han d'estar al nostre servici en tant que puguem pagar-los. Els diners materialitzen el "ser". Qui no "té", no "és". És així com es materialitza el nihilisme.

VII

Lamente haver-vos donat la tabarra amb unes reflexions tal volta massa esbiaixades, errònies o simplistes, però és el que té el fet d'haver-se deixat acompanyar per Heidegger i la seua conferència ¿Qué es la filosofia? (Herder, 2017). La ruta, planera, senzilla, m'ha menat per camins encisadors des de Pina (novament!) fins la cova Cerdanya, situada a la falda del cim homònim. I quin marc més idoni per llegir, pensar i deixar-se dur que la serra d'Espina i els seus voltants!

A la vesprada encara he tingut temps de visitar algunes construccions que aquells qui van dipositar els seus exvots en la cova van bastir per controlar el territori que havia xafat durant el dia: la torre del Prospinal i la torre de Ragudo (Herragudo). La fi del dia, a Barraques i les ruïnes de l'ermita de Vallada, bastida amb un estil gòtic de reconquista que encara es podia reconèixer entre la desfeta.

VIII

I els ametlers, en flor: l'Alt Palància ara mateix és una catifa rosa... Quina meravella!

Què n'eixirà, d'aquesta crisi provocada per una pregunta errònia i esbiaixada? Hi ha qui ha sabut capir que més enllà de la tècnica, darrere de la "Φύσις" o realitat física explicada per la ciència, hi ha quelcom que continua sent l'origen de tot. Un món invisible que se sustenta en el visible, a l'hora que allò visible no tindria raó de ser sense allò invisible: Rilke, i altres com T.S. Eliot, Hofmannstahl, Whitman, Boff, però també San Francesc, Sant Bru o Sant Benet, ens remeten de nou a θαυμάζειν (esbalaïment) per allò que "és", que som, que "sóc", un ser que ens fa "a tots, un". És en la poesia, de forma paradoxal (perquè gairebé ningú en llig), on s'estan formulant les preguntes que donaran naixement a una nova època que de moment roman oculta.

I tu, sobre què t'interrogues?