Avaluació, somriures i desfeta

Per a mi avaluar ha estat sempre quelcom complex. Primer, perquè implica acompanyar l'alumne en tot allò que va fent per detectar errors, mancances, llacunes... i poder així, intervenir i ajudar-lo a assolir uns objectius marcats que l'ajudaran a progressar acadèmicament i, consegüentment, a aprehendre el món. En segon lloc, perquè en determinats moments haig de donar una valoració quantitativa de com està resultant aquest procés d'assoliment dels objectius que, com no, porta al darrere també una valoració qualitativa, una reflexió, un diàleg amb l'alumne, la família i la resta de mestres implicats. Una "mala nota" no vol dir que l'alumne siga un fracassat, ni que li estiga privant d'un futur prometedor. És només un indicador que "obliga": obliga a revisar per què, i ens obliga a a anar per feina a tots. Als mestres, a l'administració que ha de dotar de recursos suficients i... també, també a l'alumne. Perquè en ell hi ha una part de la responsabilitat en tot aquest procés.

Sempre es diu que cadascú aprén al seu ritme: és cert. Però això s'ha d'acompanyar d'una altra premissa de caire moral: tothom ha de donar tot el que pot donar de sí. Els mestres, sí, però també els alumnes. Hi haurà moments en què no rendirem, en què estarem cansats, en què hi haurà problemes dins del nostre cap. Hi ha alumnes que, pels seus trets, caldrà tenir especialment en compte i proposar-los-hi altres objectius. Però com sempre hem fet els sers humans, malgrat tot, continuem vivint, millorant, aprenent i posant-nos metes a assolir. No m'agrada gens aquesta commiseració que diu que determinat alumne, "pobret", amb el "percal" que té a casa, ja fa "bastant", quan en conèixer-lo u se n'adona de seguida que pot arribar més lluny. Perquè és una manera de condemnar-lo a viure perpètuament en el "percal" que li ha tocat i d'amagar que en realitat no estem disposats a donar-li les ferramentes per poder-ne eixir. És una actitud classista i còmoda, la deteste.

I ara apareixen en escena la Neus Sanmartí, el seu somriure cínic i tota la tropa de mestres avorrits i sense vida que, per les vesprades, quan ixen d'escola, es reuneixen per parlar de l'avaluació. Han arribat a la conclusió que no hem de fer valoracions quantitatives, com si aquestes estigueren renyides amb l'acompanyament que es fa i s'ha de fer de l'alumnat, com si en donar-les, actuarem com uns castradors anímics i estiguérem privant la criatura de Déu sap què. Quan parlen, sembla que el mestre que suspèn un alumne ho fa des de la més absoluta crueltat, com si des de la cadira del mestre assenyalàrem de manera despòtica i diguérem: tu, no! Ara cal fer-li veure a l'alumne que "està en procés d'assoliment" encara que els mals resultats es deguen justament a què és un dropo, entre els mil i un motius que poden haver-ne al darrere. Així, volen construir una realitat en què "tots aprenen al seu ritme", "segons els seus interessos", uns "continguts poderosos per a la vida".  En definitiva, prenen l'alumne per un imbècil: afirmen que fem el que fem, aconseguim el que aconseguim, estem sempre en el bon camí i pensen que tots ens ho creurem.

Bé, en realitat el camí es desdibuixa. Potser no hi ha camí: això és el que s'amaga darrere del menyspreu del currículum per part dels docents innovadors. Perquè, realment, no hi ha uns objectius ni uns continguts a assolir: és cada alumne, seguint els seus interessos i les seues inquietuds, qui anirà construint "el seu" coneixement "al seu ritme" amb el nostre "acompanyament". Fixeu-se que en realitat això ens eximeix als docents de tota responsabilitat i la diposita tota ella en l'alumne. I també eximeix de responsabilitat a l'administració: com que tot està en procés i tot rutlla bé, en realitat l'escola va bé i no cal invertir-hi gaire més. Efectivament, no hi haurà un "mal resultat": tal és l'engany a què sotmetem l'alumne, a les famílies i a la societat mateixa. Així, l'alumne anirà fent de primer de primària a quart de l'ESO, però... no oblidem una cosa: que no tots els alumnes han entrat a l'escola amb el mateix bagatge, ni amb els mateixos interessos, i que de vegades aquests interessos van en detriment del futur mateix de l'alumne. I l'escola, en realitat, reproduint el model de societat neoliberal a escala petita, on cadascú és responsable últim d'allò que li passa i ha de ser capaç de "renovar-se" i "emprendre" d'acord amb les necessitats de no sé sap quin sistema, haurà renunciat a crear interessos i a enriquir el bagatge cultural de l'alumne.

I ara anem al moment en què l'alumne, que ha estat "progressant" durant deu anys, deixant-se dur pels seus "interessos" i rebent sempre el missatge que ha estat "en procés d'assoliment", arriba al 22 de juny del curs que fa quart d'ESO. L'escola li diu adéu: i, en realitat, el deixa a la intempèrie. A ella, en bragues; a ell, en calçotets en la porta de l'institut. Ha estat una jugada mestra del sistema: ha exclòs a qui no necessita. Perquè l'alumne no s'ha convertit en mà d'obra barata. Senzillament, ha quedat fora, perquè no té cap eina per funcionar. Però la jugada ha estat encara més encertada: no només ha quedat fora del sistema, sinó que no té absolutament cap eina per qüestionar-lo.

Hi ha qui tindrà sort i tindrà una motxilla numerària que li permetrà comprar en el mercat allò de què l'escola li ha privat: el coneixement. Comprant-lo, podrà fer-se un lloc enmig d'aquesta selva, podrà adquirir uns coneixements que li permetran aprehendre el sistema i com fer-se un lloc en ell. Però si no, les coses començaran a pintar magres.

I llavors si encara té diners per pagar el rebut de la llum podrà engegar el televisor i veure com la Neus Sanmartí somriu en una entrevista on proclamarà que cal avaluar per aprendre, però sense aprendre. Que els mestres no hem de posar notes, que això és excloure i que ja no cal: hi ha qui ja ha nascut exclòs i no cal que li ho recordem, i molt menys si no estem disposats tampoc a fer res per revertir la situació.

Així de trist.

I enmig d'aquesta merda, a més, veurà l'eslògan del Media Markt i ho entendrà tot: allò que li haurà estat permés somiar serà únicament allò que estarà a l'abast de consumir. La seua vida es veurà reduïda a això.