aNDRòMiNa: Trànsits

L'hivern, el capvespre

I - Ara

Els noms dels pobles més interiors i elevats de la Serrania del Túria fan pensar en un camí i, tenint en compte l'origen romà dels topònims, un camí molt antic que menava de la costa (de Sagunt, segurament, passant per Llíria, dominis dels edetans), a la Meseta. En temps medievals esdevingué camí reial i, en l'actualitat, una carretera que va transformant-se a mesura que avança: d'autovia, a carretera comarcal; de carretera comarcal, a carretera de muntanya; de carretera de muntanya, a camí de cabres.

En efecte, d'entrada sembla descartar-se l'etimologia romana d'Alpont, i es té per un topònim que hibrida l'article àrab amb la paraula llatina pontis. No obstant això, Escolano la feia derivar d'Altum Pontem, origen que faria el topònim coetani d'Ares, que fa referència als altars que se situaven en època antiga als colls i ports de muntanya per fer ofrenes a Hermes. Losilla, al seu torn, faria referència al mil·liari situat al costat del camí, i s'emparentaria amb un mot preromà, lausia, cosa que ens indicaria que potser el camí fou bastit o traçat pels ibers. Una mica més avall hi ha la Llosa del Bisbe.

Ares derivaria, doncs, del llatí ara, altar, i aquesta paraula al seu torn s'emparentaria amb l'arrel indoeuropea "as-", cremar. És per tant un lloc on s'encén un foc, en aquest cas sagrat. En efecte, el poble se situa a prop d'un coll, un canvi abrupte que obliga a baixar a la gorja del riu Arcos per després ascendir de nou ja cap a les terres altes de la Meseta. El paisatge esdevé i materialitza el canvi, la frontera, un ara i un adés: per això les ares a Hermes se situaren justament ací.

Des de la conquesta fins fa uns quants anys, Ares era coneguda com Ares d'Alpont, ja que quedà sota jurisdicció d'aquesta darrera vila reial. Fa uns anys es va canviar el nom per l'actual, "dels Oms", segons l'alcalde que promogué el canvi, per cap motiu relacionat a una possible aversió als veïns, sinó per recuperar el nom «antic» del poble abans de la Conquesta. Ara bé, l'opció elegida fou la tercera, després de descartar Aras, ja que aquest nom ja el té un poble de Navarra, i Villa de Aras, que feia menció a un títol honorífic que no és aplicable en l'ordenament jurídic actual. Permeteu-me dubtar, doncs, de les paraules de l'alcalde.

II - Hermes

Hermes és el deu "trans-"... No, no és cap tret sexual: és, en efecte, un déu que trans-ita (és el missatger dels déus), però transita perquè és el deu del transire (anar a l'altra banda, els trànsits) i de les transformacions (dels canvis). Per això és déu també dels qui transiten (els caminants, els peregrins, dels pastors), dels qui transporten i fan transaccions (els comerciants) i també esdevé Pscicopompos, és a dir, que mena les ànimes als Inferns en el moment del trànsit o tra(n)spàs.

És a ell a qui, durant segles, els caminants que passaven per Ares encenien un foc en uns altars que no sabem ben bé com eren, però que podem imaginar i recrear. Tindria sentit avui aquesta acció? No. Perquè es considera més aviat un absurd: Hermes no "és", és a dir, no existeix perquè no està present, no està "ara" en cap realitat "física". Seria encendre un foc a una il·lusió.

III - Significats

Durant aquesta setmana he estat llegint una introducció sobre la lectura de Ser i temps de Heidegger. A risc d'haver entés malament el que s'hi explica i d'emprar-ho de manera esbiaixada en el meu propòsit argumental, ací van algunes idees que m'han colpit amb força.

a. Heidegger es gira contra la idea tradicional de la metafísica de considerar el «ser» com una mera presència o objectivitat, de la qual s'ha derivat fins i tot una idea de Déu que s'identifica amb allò «etern», és a dir, amb presència total i indefectible. Per qüestionar aquesta noció de «ser», comença amb una anàlisi preparatòria del ser de l'home, ja que és l'ens que presenta en realitat el problema del ser, i com que l'home és un ens temporal i finit, re-formula la qüestió en relació a la totalitat del temps: l'ens com a presència, en canvi, només té en compte el present.

b. L'home és difícil de definir com a quelcom al qual li és inherent una sola naturalesa: en efecte, l'home està referit al seu «ser» com a la possibilitat més pròpia. L'home que «existeix» no ho fa com a quelcom «donat», sinó que existeix més aviat com a possibilitat, com a projecte. És a dir, que el "poder ser" és el sentit mateix de l'existència de l'home. Però... si l'existència de l'home és la possibilitat mateixa, té sentit afirmar que l'home té una «essència»?

c. Ací entra en joc de nou l'etimologia, en aquest cas d'existir: ex-sistere, ex-sistentia, és un terme que remet a un «estar a fora» (ex-), un sobrepassar la realitat senzillament present en direcció de la possibilitat. A partir d'ací, el que Heidegger intenta és donar una definició positiva de l'existència, i no explicar-la com a "el que no és".

d. El ser de l'home és Dasein, perquè no és un ser abstracte o absolut, sinó que implica existir en un món de coses i d'altres persones, al qual ha estat "llençat". El món no és doncs una determinació de "l'ens" oposada al Dasein o ser de l'home, sinó que és un existenciari o element definidor del mateix Dasein. Efectivament, les coses no se'ns presenten originàriament com a simples presències, com a realitats proveïdes d'una existència «objectiva», sinó que les coses se'ns presenten abans de res com a «instruments»: això vol dir que se'ns presenten davant de nosaltres com a proveïdes d'una certa significació respecte a la nostra vida i dels nostres fins.

e. L'home, doncs, és algú que projecta, que troba les coses o els ens en primer lloc incloent-los en un projecte, assumint-los com a instruments. Això duu a qüestionar la realitat com a simple presència: de fet, reconéixer l'objectivitat mateixa de les coses només és una manera de determinar-se particular d'aquesta instrumentalitat: l'operació en què s'arriba a «la cosa en sí» deixant de banda prejudicis, preferències o interessos, és una operació que l'home fa en relació amb uns objectius precisos relacionats amb la ciència i la tècnica modernes, però no és en cap cas «el vertader mode de ser» de les coses.

d. Al seu torn, cada instrument es defineix en relació a la totalitat dels instruments que ens són donats. El món no és, així, la «totalitat» de les coses, sinó que en realitat és la condició perquè puguen aparéixer les coses individuals, les quals, al seu torn, només existeixen quan hi ha algú qui les empra. Tot instrument és, doncs, una manifestació de referències, però no està fet per manifestar aquestes referències. Només hi ha un instrument concret en què el sentit "informatiu" no és accidental, sinó constitutiu: el signe. El que dirà sobre els signes serà vàlid també per al llenguatge. Però la reflexió que fa sobre aquesta qüestió el mena a conclusió bellíssima i interessantíssima: el nostre Dasein o «ser en el món» no és només estar enmig d'una totalitat d'instruments, ja que la majoria d'ells no està present de manera objectiva i directa, sinó estar immersos i familiaritzats amb una «totalitat de significats». En aquest sentit, el llenguatge esdevindrà un factor clau i decisiu.

e. No hem de considerar que a l'inici el Dasein posseïsca una comprensió o coneixement complet i conclús del món. En efecte, el coneixement es presenta com una articulació necessària d'una precomprensió originària del món: l'home no és una tabula rasa, però tampoc és un subjecte proveït des del començament de certes hipòtesi sobre el món. Necessita aprehendre el món en què està en constant relació, relació que abans es definia amb una artificiosa distinció entre el subjecte i objecte: ara el factor clau és el coneixement com a interpretació, però aquest coneixement no és el desenvolupament i articulació de les fantasies que el Dasein puga tenir sobre el món com a subjecte individual, sinó que és una elaboració de la constitutiva i originària relació amb el món.

f. En aquest sentit, l'existència de l'home pot ser autèntica o inautèntica: serà inautèntica si es deixa dur per el "se", per una preconcepció bastida prèviament i a la qual s'adscriu una majoria (es pensa, es diu, es fa...). És a dir, el Dasein troba el món a la llum de certes idees que es respiren a l'ambient social on es troba vivint, ja que està en el món junt-amb-els-altres. En aquesta realitat, però, el Dasein té la possibilitat d'apropiar-se de sí, és a dir, de projectar-se al món en base a la seua possibilitat més pròpia.

g. Ara bé, al final de la reflexió sobre l'autenticitat, apareixerà la mort com a possibilitat més pròpia de tot Dasein. Ho és en tant que l'afecta en el seu mateix «ser», en l'essència mateixa del seu projecte, mentre que qualsevol altra possibilitat queda situada en l'interior del projecte com una manera de determinar-se. Reconéixer la mort com a possibilitat autèntica és «anticipació de la mort», que no significa un mer pensar en la mort, en el sentit de tenir-la present, sinó que més aviat equival a l'acceptació de totes les altres possibilitats en la seua naturalesa de pures possibilitats. Anticipar-se a la mort, doncs, permet assumir la resta de possibilitats en un projecte i un procés de desenvolupament sempre obert senzillament pel fet de ser un procés per a la mort.

IV - Conclusió 1

Evidentment, a totes aquestes idees s'arriba després de centenars de pàgines i referències intertextuals. No sé si és bo simplificar tant reflexions tan complexes, però d'entrada arribe a dos conclusions.

La primera té relació amb l'acció que els caminants feien a la vora dels camins durant l'Antiguitat: arribat a un port, on la geografia materialitza el canvi i la transició, encenien un foc a Hermes. No podem ficar-nos en el cap d'aqueixes persones i comprovar si realment concebien el déu com una "realitat en sí", com a quelcom "objectiu" o una "presència", però atenent a les reflexions sobre el ser de Heidegger, hem de concebre tant el déu com al foc com instruments definits en relació amb els altres instruments, uns significats en mig d'un món de significats interrelacionats. Potser l'acció de cremar a l'ara un foc no tenia res a veure amb una creença en l'objectivitat del déu, sinó més aviat esdevenia un significant que remetia a un significat immers en un món (xarxa) de significats (inter)relacionats, en aquest cas, amb el trànsit i la transformació que aquest implicava. Perquè caminar transforma, el paisatge és el medi idoni per pensar. El camí és trànsit, canvi i transformació.

Des d'aquest punt de vista, no sé realment qui realitza l'absurd: si els antics que feien aquest gest en honor del déu, o nosaltres que l'hem deixat de fer guiats per una concepció del ser que, dins del projecte de la modernitat (que ha confiat cegament en la tècnica i la ciència), només té en compte la mera objectivitat o presència de les coses com a "objectes". Desaparegut el signe, desapareixen els significats i la possibilitat de pensar-se i concebre's en els trànsits.

Potser s'entenen ara millor les paraules que Heidegger escriu a Camino de campo: «Pero el aliento del camino de campo sólo habla mientras existan hombres que, nacidos en su aire, puedan oírle. Están sujetos a su origen pero no son siervos de manejos. El hombre, cuando no está en la estela del camino de campo, en vano planifica e intenta imponer un orden a la tierra. Amenaza el peligro de que los hombres de hoy permanezcan sordos a su lenguaje».

V - Conclusió 2

Si aprendre significa articular d'alguna manera la pre-comprensió del món en què hem estat «llançats», en tant que vivim en un món de signes (una llengua), articular aquesta precomprensió no vol dir una altra cosa que augmentar la familiaritat amb i la comprensió dels significats enmig dels quals vivim. Només així restarem oberts a una existència autèntica.

En aquest sentit, la faena primordial de tot mestre no seria altra que la de bastir, articular, donar forma, a aquests significats a través de la paraula (logos). I quants mestres hi ha que sàpiguen parlar?

VI - Caminada

Pobles que en altres ocasions he passat de llarg, ara han estat el meu objectiu. Ares dels Oms, l'aldea de Losilla, situada dins del seu terme, i el PR-CV-130 que, després de recórrer les hortes i els camps d'ametlers, s'endinsa en terres d'una frontera que es materialitza amb la ruptura que el riu Arcos imposa al paisatge. Ara i adés ens trobem amb interseccions i fronteres, però també amb mestissatges: l'arquitectura del poble conté elements castellans, valencians, aragonesos, àrabs...

A mitjan camí els senyals informen que existeix la possibilitat de fer un rodeig que baixa al riu. La distància és similar, però el desnivell acumulat augmentarà considerablement: segurament, hauré arribat als mil cinc-cents metres de desnivell positiu que, junt amb la trentena de quilòmetres, s'han traduït en una dormida de vora dotze hores. Però ha valgut la pena: la tristor i la soledat de l'entorn del molí de Juan Miguel és una vivència més que aconsellable, per no parlar de les vistes sobre la gorja del riu i els cingles que el rodegen.

El fred es feu notar en el capvespre, justament durant el moment que recorria de nou els camps d'ametlers cap al poble, tot descendint del santuari de Santa Caterina d'Alexandria. Aquest darrer és un dels indrets més bells i màgics de la nostra geografia.

ARES DELS OMS

Els timbres de ma casa eren així quan de xicotet!

Església dels Àngels, s. XVI

Carrer Cavallers

Escut de l'Ordre de Montesa

Casa "del Balcón de Esquina", arquitectura
típica aragonesa: terres de frontera

Forn medieval

Casa de la Parra: arquitectura castellana.

«No traviese este portal el que no es devoto en vida de
de la que fue concebida sin pecado original».
I es queixen de les abreviatures dels whatsapps...