L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

7 de març del 2022

Escoltant imbecil·litats

Troche

«La por, igual com comentaves fa un momentet, és que les emocions menegen el món. I clar, és normal que tinguen por. Però els hem d'explicar que això està succeint en un lloc que no està tan a prop com pareix. Quan uno mira el mapa d'Europa diu: ai, si està ací al costat... Però no està ací al costat. De manera que hem d'intentar llevar eixa por. Que realment ni a Putin ni a cap persona del món li interessa que hi haja una destrucció massiva. Això és com el coronavirus: el coronavirus no volia que la gent morira, perquè si no el seu huésped desapareix".»

Dissabte passat en el programa Podríem fer-ho millor (minut vint-i-set en endavant) parlaren d'un tema necessari: com parlar als infants de la guerra en cas que pregunten. Els "experts" cridats foren dos: una psicòloga que deia coses de bastant sentit comú i el millor mestre d'Espanya segons una fundació finançada pels bancs, que s'expressava al programa amb un valencià precari (si no macarrònic). 

El millormestredEspanya anava explicant el seu punt de vista tot comentant aspectes que podríem discutir llargament però acabava la seua intervenció amb les paraules que he transcrit al principi del meu post. No és acollonant?

És acollonant perquè aprofita l'avinentesa per proclamar la llauna del discurs de les emocions que, suposadament, mouen el món. Potser siguen les emocions les que mouen el món, però el que és evident és que no el mou d'emotivisme absurd i banal que impregna l'escola.

És acollonant perquè només concep la proximitat com una distància física, no cultural, política i social. Com si el dret internacional violat no ens tocara de ben a prop, o el patiment de la gent, o l'angoixa davant de les morts absurdes, o les conseqüències econòmiques. M'agradaria que Putin el cridara i li diguera que cronometrara des de la cuina de sa casa que trigava un bombarder rus en anar a arrasar el poble on treballa.

És acollonant perquè, en el discurs emotivista que proclama, la por esdevé  una "emoció negativa". I no. La por és negativa quan no està justificada, quan és per una fòbia irracional. Però en aquest cas, senyor millormestredEspanya, la por està més que justificada i no, no és negativa. No l'hem de «treure», perquè ens ajuda a estar en alerta, a obrir els ulls de bat a bat, a pair el desastre al qual ens arrisquem i actuar en conseqüència. Jo tinc paor i no pense deixar de tenir-la! I si algú té por al costat meu, em dedicaré a acompanyar-lo.

Acollona, però, que el senyor millormestredEspanya vol que transmetem a la canalla que tot anirà bé: i no, no anirà bé. O almenys no en fa la pinta. I que li transmetem que fins i tot el coronavirus és "bo" perquè no "vol" que ningú  muira, com si els virus tingueren consciència moral. Quina idea més estúpida!

Per últim, acollona la versió simplista del que interessa o no interessa a Putin: és de jutjat de guàrdia. I la comparació amb el coronavirus és per començar ja a cavar les trinxeres a la porta de l'escola.

I és que potser el principal problema no és la guerra en sí, sinó les causes de la guerra: entre elles, el fet d'haver deixat el món, els discursos i les paraules en mans dels qui encarnen la imbecil·litat en el seu grau més alt. 

Em pregunte fins quan ho aguantarem.

Petjades d'una guerra

Javalambre des d'un niu de metralladores


I

Poc després, després de visitar els arbres monumentals de la zona, arribe a l'ermita de Santa Margarida d'Abejuela: des d'allà aniré cap a la Penya Salada tot ascendint els darrers contraforts de Javalambre: des de l'ermita fins a la Salda seran cinc les muntanyes que pujaré, entre elles el Rentamar i el Tossal Tomatero. La Salada és considerada la darrera muntanya de la serra de Javalambre i la primera de la serra del Toro. Després d'ascendir-hi, tornaré a l'ermita des del Tossal de la Santa. En total, set cims en poc més de vint quilòmetres: duret!

II

En el darrer post, en parlar de La Iessa, he fet esment a la petjada d'una guerra: les Carlinades. El poble va ser destruït llavors. En un principi creia que l'altre vestigi militar que trobaria seria l'antiga base militar del Toro, que fou construïda sobre la Penya Salada per allotjar un punt de comunicacions de l'exèrcit. Però m'equivocava. La guerra està present per tot el paratge.

III

En efecte, ja al Tossal Tomatero trobe restes de trinxeres, refugis i llaunes velles i oxidades arreu: deuen tenir un bon grapat d'anys... Més endavant trobaré també un niu de metralladores. I és que aquests darrers contraforts de Javalambre, junt amb la Serra del Toro, van formar part de la línia defensiva XYZ bastida per l'exèrcit de la República amb l'objectiu d'evitar que l'exèrcit revoltat accedira a València una volta finalitzada, i perduda, la batalla de Terol.

Com era d'esperar, l'exèrcit nacional va avançar rumb a València i en aquestes muntanyes va haver-hi un fort xoc entre ambdues faccions. Les petjades, com no podia ser d'altra manera, encara són visibles. He llegit que, fins i tot, durant el darrer incendi forestal a la Serra del Toro, les explosions de material bèl·lic van dificultar les tasques d'extinció.

IV

No és d'estranyar que es triara aquest indret: des d'ací he estat capaç de comprendre, per fi, la geografia de la zona. Des de la Penya Salada u rep una lliçó completa de geografia: s'hi capix perfectament la continuïtat orogràfica entre la serra de Javalambre, la del Toro i la Calderona, separada per la foia d'Alcublas de la precedent. També es pot contemplar perfectament com des de Javalambre, naix un altre braç de muntanyes enllaçat per la serra d'Espina que desemboca en la Serra d'Espadà: entremig, la l'altiplà de Barraques i la vall del riu Palància, que naix a la Serra del Toro. Més enllà, en la llunyania, Gúdar, el Penyagolosa, l'Horta i les muntanyes d'Utiel.

Des del Puntal de Maganya

Des de la Penya Salada

V

Camina que caminaràs, pense que encara no s'han esborrat les petjades de l'última guerra a casa nostra quan ja en tenim l'amenaça d'una de nova. Hi ha moments que, entre la preocupació pel patiment de tanta gent, em ve al cos la sensació de por. Por, paor, paüra. Torbament, inquietud, commoció.

VI

El dia acaba entre boira, núvols i un fred intens. Tot plegat confereix al paisatge un caràcter irreal i fantasmagòric. Els paratges són bellíssims, màgics, i no només impressionen o asombren les vistes sobre el territori, sinó que també ho fan les coses xicotetes: flors, líquens, molses i fòssils d'ammonites. I és que he caminat durant hores pel terreny que, fa milions d'anys, formava el fons del mar de Tethys.

VII

En arribar de nou a Santa Margarida, enmig d'aqueix ambient irreal descrit, dos versos donen forma a sensacions tingudes durant el camí...

Te sientes entre piedras
que oyen, y no te mueves.

Haig de confessar que el Neue Gedichte era el poemari de Rilke sobre el que tenia unes expectatives més baixes, però m'ha sorprés molt gratament. Malgrat el caràcter aparentment descriptiu dels poemes, el poeta (emperador) aconsegueix domar el falcó (l'obra d'art, el poema) que llança contra la garsa (el lector), l'arrabassa i el transforma. És aquesta la metàfora que el poeta empra en el darrer poema que llegisc a l'aixopluc del porxo de l'ermita abans d'emprendre el camí cap al cotxe.

El ser emperador significa elevarse,
intacto, sobre todo, con acciones secretas:
cuando entraba en la torre, de noche, el canciller,
le encontraba a él dictando audaz tratado
regio sobre la gran altanería

hacia el encorbado escribano;
pues él había cogido muchas veces,
noches enteras, en la sala aparte,
al animal aún no acostumbrado,
cuando era extraño, nuevo y agitado.
Y entonces nunca hubiera recelado
que iba a despreciar planes cuando se le ocurrían,
o el repique más íntimo y profundo
de sus recuerdos de ternura,
por amor del medroso

y juvenil halcón, cuyas preocupaciones
y sangre se obligaba a comprender.
A cambio se sentía, él también, elevado
cuando el ave, alabada por los nobles,
lanzada de la mano, con esplendor, a lo alto,
en la bella mañana de primavera, que ambos 
sentían, se lanzaba, cual ángel, a la garza.

R. M. Rilke

Ermita de Santa Margarida, Abejuela

En aquest lloc, segons he llegit, hi hagué
el poble d'Almansa, despoblat al s. XVII

Vistes al cim Rentamar

Santa Margarida i muntanyes de la Serrania
des de Rentamar


Al Rentamar (1)

Cims nevats de Javalambre

Al Tossal Tomatero (2)





Primera visió completa del Penyagolosa i
del pic de Pina

Utiel, entre la serra d'Espina i la d'Espadà

Arreu hi ha restes d'antigues trinxeres

Serra d'Espadà

Penyagolosa, al fons, i pic de Pina, amb l'altiplà
de Barraques separant-los de la Serra del Toro

Panorama

Al Puntal de Maganya (3)

Al Puntal de Peiró (4)

Serra d'Espadà al complet, al fons


Al Puntal del Agrillar (5)

Meravella! 


La Penya Salada


A un antic niu de metralladores 



Base militar sobre la Penya Salada

Vèrtex geodèsic de la Penya Salada (6)




La Calderona, al complet: es veu perfectament
que és un perllongament de Javalambre

València i l'Horta en la llunyania, difuminades
per l'excessiva humitat

Panorama

Punt de vigilància de la base militar


Camí de tornada



Muntanyes d'Alpont





Arribant a Santa Margarida, la boira submergeix
el paratge en una atmosfera irreal



Posta, fred, vent, boira: llum estranya
des del Tossal de la Santa (6)

De nou a Santa Margarida