Arbres

Branques del teix mil·lenari de Manzanera

 
I

Allò que en castellà es coneix com "asombro" en valencià s'anomena "enlluernament". Asombro ve de sombra, mentre que enlluernament ve de lucerna, llàntia. Crec que m'agrada més la paraula castellana, ja que mostra un quedar-se a l'ombra de quelcom que es concep com a gran. Una cosa que enlluerna, en canvi, encega i paralitza. A més a més, la llum ha quedat associada irremeiablement a la Il·lustració i a la raó i no tot el que enlluerna és racional.

II

Així, doncs, permeteu-me que passe per alt la normativa. Ahir, en tornant de Javalambre, vaig acabar d'escoltar al cotxe la conferència-presentació del llibre Humano más humano de Josep Maria Esquirol. Ja anomení l'altre dia que l'asombro era, en realitat, la ferida que deixa el món en el nostre interior. El ser humà és, principalment passiu, i abans de produir quelcom el que fa és rebre: perquè és passiu, s'apassiona.

III

A l'entrada del Jardí Botànic de València hi ha una gegantesca alzina de Califòrnia. Deu tindre vora tres-cents anys i és immensa. L'eixida que l'altre dia férem amb els alumnes va acabar davant d'aquest arbre. Molts miraven cap a dalt bocabadats. Al meu comentari sobre com d'impressionant resultava l'arbre una alumna va respondre que a ella no la impressionava.

Em va sobtar, però en realitat no és gens estrany. Davant de la sobreestimulació a la que sotmetem als infants, esperar que un arbre centenari o un camp de gespa els asombre és com buscar no res no hi ha. Com a projectes que són, els infants poden i tenen la possibilitat d'esdevenir sers insensibles.

IV

Però em pregunte quina possibilitat té aquesta alumna de ser feliç. Esquirol explica que en llatí felix vol dir fecund, que produeix fruits; hui, però, entenem la felicitat com un estat d'aparent plenitud que en realitat mai arriba. Hem perdut el sentit originari de la paraula i per això, pot ser, mai l'abastem. Però... podem donar fruit sense llavor, sense res que ens impressione?

V

Personalment, goge visitant arbres monumentals. L'altre dia, rumb a Javalambre, vaig fer parada en tres. Els dos primers estaven a prop de La Iessa, un dels pobles de l'Alt Túria que tenia pendent de visitar. Són la carrasca Tombada, que va continuar creixent malgrat ser abatuda pel vent o per un raig, i el pi "Sombrero", que amaga un tronc i un brancam monumentals sota una aparença anodina.

Per visitar l'últim vaig haver de remuntar la pista forestal que uneix Abejuela amb Manzanera. No massa lluny del camí, enmig d'un bosc d'ensomni, creix encara un teix que té més de mil anys. El seu brancam atapeït, l'escorça habitada per desenes d'éssers vius (líquens, molses, aranyes...) em van deixar francament i literal asombrat. M'hi haguera quedat tot el dia sota les seues branques!

VI

I així va començar la meua excursió per la serra de Javalambre, concretament pels seus contraforts més sud-orientals. Aprofití per visitar tant Abejuela com La Iessa. Aquest darrer poble també fou arrasat en el seu dia per la guerra: les tropes carlistes van destruir-hi fins i tot l'església. És per això que dels antics palaus de la noblesa rural només queden alguns arcs i elements arquitectònics reaprofitats en habitatges, garatges i corrals del poble.

La Iessa

A la carrasca Tombada: sol ixent

Algun llamp intentaria acabar amb l'arbre,
però no pogué: obstinació per la vida!

La primavera s'avança: brots junt amb les flor
hivernals de l'ametler.

La Iessa: arquitectures

Pilar amb l'escut del rei Jaume I al llavaner

Portes adovellades d'antics palaus nobiliaris
convertits en cases, garatges i corrals.

L'església també fou arrasada durant les Guerres Carlines

Pi "Sombrero": sota aquesta aparença s'amaga
l'espectacularitat de segles de vida.

Abejuela, a la comarca de Gúdar-Javalambre

Carrer Major

Portada barroca de Sant Agustí

A la plaça, restes d'antigues fortificacions

A la pista forestal a Manzanera queda constància
de la presència del teix mil·lenari