Mentida

 

Ella, l'augusta Nimfa, a trobar el magnànim Ulisses
anava, puix que de Zeus volia obeir els missatges.
I va trobar-lo al cap, assegut, i els seus ulls mai no eren
secs de plor, i anava la dolça vida fonent-se-li
gemegant pel retorn; i és que jo no plaïa la Nimfa.
Tota vegada, les nits, les bleixava, de grat o per força,
dins l'espluga balmada amb la que, ell no volent, el volia.
Ara, es passava el dia assegut als penyals i a les barres,
[cortrencant-se a força de plors i gemecs i tristesa,]
i guaitava la mar infecunda, estil·lant vives llàgrimes.
I aturant-se prop d'ell, li digué la divina entre dees:
—Pobre, no vull que més temps gemeguis aquí, i que la vida
se't consumi: et daré comiat des d'ara, m'hi presto. 
Au, pren el bronze i talla unes bigues llargues i ajusta-les
fent un ample raig; aleshores clava-hi a sobre,
alt, un castell, que et pugui portar per la mar calitjosa.

HOMER, Odissea. Cant V (fragment)

Traducció de Carles Riba

Sempre que, en acostar-se l'estiu, m'aprope novament a la mar amb ànim de submergir-m'hi, em recorde de la mare de totes les narracions: l'Odissea. Estic immers en els mateixos paisatges en què Ulisses enyorava la terra, la dona i el fill. D'alguna manera, el nostos que l'envaïa és el mateix que ens envaeix, tot i que ara no tenim una meta fixa i definida i esdevé un sentiment encara més asfixiant, difús, insalvable.

L'altre dia llegia una introducció a les Històries vertaderes de Llucià. L'estudiosa que n'era autora (Helena González Vaquerizo) feia una reflexió molt i molt interessant sobre la vigència del llibre. Entre les afirmacions que feia em va sobtar una: el joc postmodern entre la veritat i la mentida en realitat podia remuntar-se a Homer. En efecte, i ben mirat, a l'Odissea es donen per certs els relats d'Ulisses als feacis, plens de sers extraordinaris, monstres, màgia i intervencions divines. En canvi, els relats verídics que Odisseu empra per amagar la seva identitat sabem, o hem d'entendre, que són falsos: Ulisses té mala fama per la capacitat d'inventiva que té, per la seva tendència a fer creure falsedats.

Potser aquestes milongues d'Ulisses són un contrapunt necessari que Homer (si va existir algun dia) empra per fer-nos caure en el fet que en realitat tot és una gran mentida i que mai arribarem a la veritat que busquem.

D'ací la sensació angoixant de nostos que experimentem davant la infinitud del blau de la mar.