aNDRòMiNa: Foc

10 anys i encara hi ha signes

Foc per vàries raons. La primera, per aqueix sol que feia suar la gota gorda durant la pujada a la part alta de la serra per la Penya del Diable, sense arbrat i, consegüentment, sense ombra... L'estiu ja truca a la porta! La segona raó té a veure amb un paisatge modelat pels incendis: en aquesta part de la serra la capa arbòria ha estat substituïda per erms i matollars, esguitats ací i allà per troncs d'arbres cremats.

En realitat, la caminada transcorria per una zona cremada fa vora trenta anys, en un devastador incendi que, al seu pas, anava provocant la detonació de projectils de la Guerra Civil que encara quedaven en aquesta antiga línia de front. Ara bé, el trist espectacle que es contempla pujant cap a Andilla per la rambla d'Artaix va ser provocat per un dels incendis més grans esdevinguts al País Valencià, ara fa deu anys. Van cremar-hi vint-i-tres mil hectàrees de bosc i el foc va arribar a l'Alt de Montmajor, la Cova Santa i el barranc d'Uñoz a la Calderona. Molt trist.

Malgrat el desastre ambiental, aquestes muntanyes em resulten espectaculars. Des d'Andilla seguisc el riu homònim fins als peus de la Penya del Diable. Un cop a la carena, ascendisc a la Penya Juliana per després tornar arrere i, als peus de la Salada, tornar a Andilla pel Bardés i la Teuleria. Uns 24-26 km tot plegat.

Des de la Penya Juliana contemple tot el paratge que vaig recórrer durant la darrera caminada, però també la Penya Salada i els altres cims de Javalambre. Hi ha una vista privilegiada sobre la Bellida i la Penya Parda, des d'on deuen veure's ja de forma clara els cims de la Calderona (l'Alt de Montmajor) i la foia de Les Alcubles. En breu acabaré el meu periple excursionista pels últims contraforts del Sistema Ibèric!

III

Ha estat una excursió plena de viatges. El primer, a l'Edat Mitjana. Andilla està rodejada encara per hortes islàmiques que eren irrigades per un sistema de reg del qual queden importants vestigis: canals, antics aqüeductes, basses i molins. Entre les hortes transocorre un antic camí reial que menava per la serra a l'Aragó, poc transitat a diferència del veí camí d'Alpont i el pas per la vall del Palància. El camí encara conserva l'empedrat original en molts trams. I què dir dels tres peirons situats a els eixides del poble i de pont medieval que es conserva pràcticament intacte?

El segon viatge, als temps de la Guerra Civil. Com les veïnes muntanyes de Javalambre, a la serra del Toro i d'Andilla encara hi ha importants vestigis de la línia de front XYZ, que aconseguí defensar València després de la caiguda de Terol. Trinxeres, parapets, nius de metralladora... Però també restes de llaunes, vidres... El paisatge de la guerra, sumat a la devastació dels incendis, deixa una petjada fosca en l'esperit.

La confusió del pare, que creia que havia anat a Antella, em fa caure que Antella i Andilla són, en realitat, llocs homònims. Pel que he llegit, provenen d'un mot preromà que significa «situat a la fi, dins d'un atzucac»: els dos pobles se situen al capdamunt d'una vall ampla sense sortida, un vora al Xúquer, l'altre vora l'Andilla.

La sorpresa del dia ha estat el fet de trobar-me amb una nombrosa cavallada que pastava pels peus del cim del Resinero, vora la Penya Salada. Per què ens resultaran tan expressius els rostres de certs animals? Entre mirades curioses, anava fent-los fotos i avançant cap al Bardés.

VII

Acabe el dia fent una breu passejada pels carrers antics del Vilar, antic lloc d'estiueig dels arquebisbes de la Seu valenciana. Malauradament, tant l'antic palau arquebisbal com l'església romanien tancats.

I ja estic preparant la pròxima sortida... Ganes de caminar!